A la lluna de València

Eixa podria ser perfectament l’expressió que defineix els meus desitjos: la de tenir una nova actitud, sempre que es puga, clar.
La vida és massa curta i preciosa com per no viure-la com cal: amb una mica més de calma, més pau i serenitat d’ànim.
Tot està ahi, per viure, per llegir, per mirar...
Les persones que estan i es vulguen quedar, es quedaran. Altres marxaran i, segurament altres aniran aplegant i ocupant nous espais.
Els meus amors ho continuaran essent i, perquè no, és fins i tot possible que n’apleguen altres. Tot l’amor que puga donar, el repartiré altre aquelles persones que el vulguen rebre.
Tornaré a esperar que, allà pel mes de març, tornen a vindre les orenetes a saludar-me escridassant a la terrassa de casa i tornaré a compartir temps, paraules, afectes i, fins i tot miracles amb la gent que estimo.
Una de les meues senyes d’identitat és el meu somriure i, eixe somriure ha de continuar essent la meua carta de presentació i el meu regal per a tota la gent que hi ha al meu voltant perquè, en definitiva ajuda a veure la vida amb altres ulls i també amb una altra llum.
Ben cordialment.
Tere

Ja ha passat la tronada més forta, eixa que ja esperava, i s’ha emportat per davant molts fils invisibles que em feien presonera d’una situació ben dolorosa.
Ara el cel està rentant, com dius tú, però de tant en tant encara s’enteranyina i deixa correr algunes llàgrimes per tot el que s’ha patit, per tot el que s’ha perdut...
Tot ha passat i no puc dir que haja estat ràpid. No.
Però el que si que puc dir és que he aprés moltes coses amb aquest temps extrany que he viscut i que, amb més suavitat, perviu encara al meu ànim. I he aprés, de nou, que tinc una sòlida xarxa d’afectes que s’han ficat al meu costat deixant-ho tot per fer-me companyia i donar-me ànims. I tu el primer.
També he aprés que, tot i haver moments on no podía veure res bó, sempre hi han coses bones al nostre voltant, i tú no fà massa dies em vas recordar, de nou, que el cami de l’afecte no és d’una sola direcció, i això sempre és curatiu.
Hi ha bona gent al meu voltant, i me’n penedeixo de no haver estat a l’alçada estos últims mesos, però no podía mirar més enllà dels meus propis fils invisibles que em tenien presonera d’una obsessió: la lluita entre la certesa i l’incertesa d’una situació ben extranya.
Estic encara molt cansada, perquè el patiment cansa molt, però ja vaig trobant ànims per mirar endavant i tornar a buscar la meua pròpia projecció.
Tot passarà i les aigües tornaràn al seu camí. Tornarem a viure sense fils que facin malbé el nostre ànim, més enllà de les cites setmanals per riure i gaudir de la presència dels amics. Tornarem a fer projectes per crèixer com a persones. Tornarem a riure sense complexos i deixarem enrere les obsessions que ens atrapen i ens fan perdre temps, vida i il·lusions.
Deixarem aparcades a la vora determinades incerteses per situar-nos al camí ben obert de la vida i donarem noves oportunitats a qui es vulga apropar, a qui ens vulga conèixer i perquè no, estimar-nos.
Però tot això ho faré amb la certitud de saber-te al meu costat i, per allò de la bidireccionalitat, jo al teu.
Això dona seguretat, força, i de vegades, com ara, plena l’ànima de tendresa i als ulls tornen a brollar algunes llàgrimes que no son altra cosa que tota la emoció que em provoca tenir-te a la meua vida, tenir-vos a la meuva vida.
Gràcies per ser com eres, per estar, per fer-me sentir que, tot i haver estat una plorona en massa ocasions, no vols soltar-me la mà, perquè a tu també t’agrada sentir la meua.
Gràcies a totes les persones que heu estat, a les vostres paraules d’ànim, a la vostra presència, al vostre afecte. Una persona un tant especial i que té la particularitat d’anar treien el cap de tant en tant, em deia fa poc temps que devia recordar, sobretot quan em sentia trista, que al meu voltant hi havia molta gent que m’estimava, i és ben cert, la hi ha.
Ara plou al carrer, però al meu cor i a la meua ànima comença a haver-hi pau i eixa sensació és dolça i tendra.
Això t’ho dec, us ho dec a totes les persones que han mirat de consolar-me i d’animar-me al llarg d’este recorregut extrany que he fet sense voler-lo fer.
De nou estic en deute amb tu, però és un deute dolç, ple d’afecte i de molt de carinyo per les dos parts.
Gràcies per tot a totes les persones que estàn ahí. Us prometo que ara les meues forces estàn encaminades a tornar a la normalitat i a riure amb ganes al menor temps possible.
De nou gràcies i fins sempre.
Ara, ja de nou, ben cordialment.
Tere

Ja feia setmanes que no escrivia. Han estat dies molt calorosos ací a la Vall d’Albaida i per tot arreu i eixa calor, en massa ocasions s’emporta les idees o les deixa exhaurides.
I potser també això m’ha estat passant a mi també. Bé això i que l’ansietat és va instal•lar a viure a casa meua i encara no ha volgut eixir d’allà.
S’ha assentat al lloc que deuria ser un cau dolcet que s’anava construint poc a poc i allà s’ha quedat. És deu trobar còmoda perquè no vol anar-se’n i m’està fent la guitza tot l’estiu.
Entre l’ansietat, la incertesa de certs temes i la tristesa no han estat unes vacances gens bones i puc dir que ja tenia ganes de tornar a la feina per espantar una mica les dèries que aquesta barreja emocional m’està produint.
Però com que tot no pot ser dolent, hi ha hagut algunes coses bones també, com per exemple trobar-me tan estimada per molta gent. Sabia que ho era, però fins a quin punt.
Les llàgrimes que han mullat els meus ulls al llarg del dolorós mes d’agost, han estat eixugades quasi sempre per alguna persona amiga que sempre m’ha brindat la possibilitat de recolzar-me al seu muscle i, fins i tot fer-me alguna abraçada que sempre son ben rebudes.
El que més mal em fa de totes les emocions que he viscut i encara estic visquent és la ràbia i la impotència que dona el silenci i com a conseqüència, la incertesa de les situacions.
Eixe silenci assassí, que sembra dolor i tristesa de forma innecessària i que a més és del tot improductiu, perquè sols aporta més angoixa i desesperació a una situació estancada on les pors alienes son els principals eixos on s’assenta eixa mena de verí en que s’acaba convertint el silenci.
Estic molt cansada. I a més molt més ”tocada” del que jo mateixa era capaç de reconèixer fins fa solament dos dies.
Crec que en aquesta situació la indolència que comporta el silenci verinós pot emportar-se per davant alguna cosa molt preuada per a mi i a la que segurament tindre que renunciar.
La impotència de lluitar contra un silenci voluntari és difícil d’explicar, però s’assembla molt a la sensació d’un abandonament i, almenys jo, ho sento així. I no cal dir que els abandonaments sempre son fonts de dolor i de situacions emocionals ben complicades.
Sols espero que eixe silenci no siga definitiu i que, de nou, amb els primers freds de la tardor pugam reprendre la normalitat de la comunicació.
Ben cordialment.
Tere

De tant en tant resulta inevitable tirar la mirada enrere i hui n’és un d’eixos dies.
M’he trobat amb fotos que tenen més de trenta anys i han vingut records a la meua memòria.
Records d’infantesa al camp. Records d’una estructura familiar més oberta del que era habitual però també, i com passa en totes les famílies, plena de contradiccions.
La vida, després ens ha dut a cadascuna de nosaltres per diferents camins i, poques vegades, per on en principi podria haver-se dissenyat que passarem, però això és viure.
Hi ha una foto en la que trobo una mirada. És una mirada que m’impressiona moltíssim perquè és la d’una persona jove, amb moltes personetes al seu voltant, però que dona la sensació de tenir una barreja d’angoixa vital i de càrrega de responsabilitat als seus muscles que sap que tindrà que dur endavant.
És una mirada de força, però no d’alegria. És una mirada clara i directa però no provocadora.
Tampoc és pot dir que siga una mirada de trista. És la mirada d’una bona persona. Una persona lluitadora, treballadora i de fortes conviccions, però amb una tendresa i una sensibilitat que en molt poques ocasions ha estat compresa per la persona que l’ha acompanyat en el llarg camí que porten recorregut.
Tot i conviure molt de temps amb eixos ulls grans, nets i directes, em resulta una persona quasi desconeguda.
I m’està resultant difícil d’escriure, però és cert el que dic. També sé que ja aplegue molt tard per a massa coses.
El que si que puc dir és que a este home l’estime per damunt de totes les coses, encara que li ho diga ben poc i ell és queixe sovint de que els vaig a veure ben poc, però ho sap.
M’he passat mitja vida pensant que estava enfadat amb mi i, eixa situació, barrejada amb la poca capacitat d’expressar sentiments, ens ha portat a estimar-nos en silenci, quasi des de la distància i amb pocs ponts segurs de comunicació, perquè els que hi havien, no sempre eren de fiar.
Sempre ha estat. Quasi sempre amb un respectuós silenci que en ocasions he confós amb distància emocional i no era altra cosa que una gran timidesa.
En una ocasió, no fà massa temps li vaig comentar mentre l’abraçava que havia estat la única persona que als moments més durs de la meua vida m’havia sabut transmetre pau i serenitat. Sols va somriure i va continuar callat, amb la seua humilitat habitual.
He estat cega molts anys i quan he mirat la foto vella he comprés la meua errada.
No estava enfadat amb mi. Senzillament és un gran tímid i no sap expressar bé ni sentiments ni emocions.
En este cas és perfectament vàlida la dita castellana que diu que “obras son amores y no buenas razones”, i jo he estat molt estimada.
Ben cordialment.
Tere

No he sabut mai si, en el joc que des de fa més de quinze anys portem entre mans he estat la gata i tu el ratolí o he estat la ratolina i tu el gat, però sempre hem jugat a un joc de seducció que els dos sabíen que existía però que, també els dos fingiem no conèixer.
Ja no pensava que estava a la teva vida. Senzillament el temps i la distància havien fet el seu paper i tot havia quedat a la memòria dels dos.
Records de coquetejos, de rises i de un soroll d’ones de mar a una suau nit d’estiu.
Records, també d’un mometn on vaig compendre i entendre que hi havia alguna cosa més que el fet de ser companys quan et vaig contar que era possible una absència llarga per anar a treballar a Asturies i no et va agradar gens ni mica la idea.
Recods de quan vas anar a fer el camí de Santiago i et vaig demanar que em portares, si podíes, una figureta d’un pelegrí, per recordar-te i ho vas fer. La tinc al menjador de casa i de tant en tant la miro i et recordava.
Records de situacions crítiques a un congrés on els dos no voliem fer malbé a eixa persona que després ens ha traït i a última hora varem decidir, quasi de forma unànim i sense parlar-ho canviar el nostre vot.
Però sobretot records de moltes pors i de converses sobre les pors, sobretot les teves, per afrontar algunes situacions.
I ara, després tants anys i de tantes coses viscudes, quan ja ensava que només era un record a la teva vida reapareixes i em contes que tot et va bé.
Quina alegria pel rencontre i pel possible retrobament al setembre, sobretot quan pensava que ja no hi era a la teva vida!!!
Tot i això, encara no sé si soc gata o ratolina. No si tú ets gat o ratolí. Ho saps tu?. Acabarà alguna vegada este joc que ja dura tans anys o, potser ho deixem com està i continuem jugant?
Siga com siga, sols et puc dir que m’he alegrat moltissim de llegir les teues paraules al correu electrònic i de saber que t’has molestat en buscar-me, encara que haja estat a Internet. El resultat és el mateix: Volies trobar-me i m’has trobat. Ja saps on estic. Ara només queda que un dia ens trobem i parlem d’algunes coses que sempre han estat pendents. O no...
Gràcies pel missatge. I per reaparèixer. O per permetre’m pensar que el joc continua.
Ben cordialment.
Tere

De tant en tant les absències tenen veu pròpia i, fins i tot, veu molt alta. Son, com crits enmig del silenci.
I davant les absències i el dolor que produeixen, queda la ràbia i la impotència que encara fan més mal.
Sols les abraçades tendres, immenses i fins i tot inesperades fiquen pau a eixe espai de solitud i, de vegades, desesperança.
Eixes abraçades reals, que poden durar uns segons però que tenen la capacitat curativa que no puc trobar en altre lloc
En eixes abraçades, sentides i reals on pots abandonar-te i perdre’t encara que duren un segon. On em sento segura, estimada, protegida i, al mateix temps com si em món és perdés de vista perquè la immensitat i la subtilitat de la carícia que rebo en eixe moment és tan tendra que em permet l’abandó més segur.
És estrany d’explicar y difícil de trobar però tinc la sort de tenir-te prop i poder gaudir-te de tant en tant. Son les teues abraçades sempre tendres i carinyoses i també les teues paraules les que realment em fiquen pau a l’ànima.
Les absències les suporto malament, cada cop pitjor, però amb tu prop, eixos crits enmig del silenci passen a ser xiuxiuejos.
De nou i com sempre gràcies per tot el que m’aportes, i per ser com ets: La millor persona que mai he conegut
Ah!, I no deixes mai d’abraçar-me encara que siga de tant en tant.
Ben cordialment.
Tere

Quaranta cinc anys.
Son els que vaig complir la setmana passada. Com tu diries els meus quaranta cinc primers anys de vida.
I han aplegat en un moment preciós i molt dolç. Em sento una dona molt afortunada i molt estimada.
En estos moments no li puc demanar res més a la vida. No vull res que no tinga.
Soc lliure, en la mesura que la societat actual ens ho permet. Tinc salut. Tinc l’amor i l’amistat de gent meravellosa, com tu.
És podria dir perfectament, que soc una dona feliç, perquè tinc a l’abast de la meua mà tot allò que em fa sentir bé.
Tinc projectes per davant, xicotetes il•lusions que actuen com a motor cada matí quan fique els peus a terra.
No li puc demanar més a la vida.
Sé que este moment dolç passarà i vindran dies on comencen a haver absències, malalties i menys rialles de les que ara mateix tinc la sort de poder gaudir, però això està encara per venir.
Vull compartir este moment tan especial de maduresa amb gent com tu, que em dones la mà cada vegada que ho necessite, que li dones paraules als meus pensaments, que sempre tens la paraula justa per calmar els meus ànims i sobretot tens l’habilitat de treure’m sempre un somriure i una rialla.
Els meus primers quaranta cinc anys!!! I em trobe molt bé.
Potser més viva que mai. Més serena que mai i amb moltes ganes de fer coses compartides.
Em trobe plena d’amors i d’afectes que necessite donar a cada persona que estime.
Al mateix temps em sento plena de goig i joia per ser la destinatària de molts amors i afectes d’altres persones meravelloses que hi ha al meu voltant i que també m’ho fan saber, cadascuna amb el seu estil particular.
Sense dubtes puc dir que soc una dona afortunada que ha aplegat als seus primers quaranta cinc anys amb el cor ple de cicatrius que m’han fer estimar, sentir, riure, plorar...en definitiva viure. Perquè cadascuna d’eixes cicatrius és un testimoni de que la vida, tot i no ser fàcil en molts moments, està plena de sorpreses que cal anar descobrint.
I jo vull descobrir-ne moltes més, viure-les i, sobretot, compartir-les amb tu i amb algunes altres poques persones que formeu la meua xarcia de suport vital.
Em sento molt afortunada per tenir-te, per tenir-vos a la meua vida i espero que eixes presències importants és queden, almenys els propers quaranta cinc propers anys.
Ja saps que no tinc prou paraules per dir-te algunes coses.
Com sempre, ben cordialment
Tere

No m’atreviria a dir que mai ha passat, perquè comence a tenir molts anys, però el que sí que puc dir és que les necessitats, en tot cas, son renovades.
Conec les causes i a qui té el privilegi d’haver-les provocat. Té nom i cognoms. Però a ningú l’importen eixes dades. Sols a tu i a mi.
Tu estàs i em notes cada cop que vols o, fins i tot que no vols perquè que em “cole” a les teves interioritats i això crec que comença a ser una evidència. De la mateixa manera que em passa a mi amb tu, que estàs als meus somnis, pensaments i fins i tots alguns projectes.
Avui t’he dit que et necessito i crec que has comprés el que et volia dir.
És tan preciós saber-me entesa, compresa i recompensada que resulta emocionant.
Eixa emoció surt com pot. De vegades en forma de paraules, en altres moments en forma de llàgrimes, i, en altres com ara en forma de missatge una mica encriptat.
Després de silencis, de moltes llàgrimes, d’espais en blanc, però tot això emplenat de pors i, sobretot d’emocions crec que ha valgut la pena i em sento enfortida pel que ja hem viscut i compartit.
Hem parlat molt d’eixos temes. Hem patit els dos eixos temps. Ara gaudim els dos del que sentim i, en la mesura que podem, visquem cada dia o, millor dit, cada cop que ens podem trobar.
Però els dies passen i quan ja fa un temps que eixes trobades no és donen, els dos patim les conseqüències d’eixa espera sempre desitjada.
I ara ja no és tracta sols de desig, ara ja també és necessitat. I em sento bé per sentir-la.
O dit d’una altra manera, em sento bé sentint la necessitat de un nou encontre o retrobament. La necessitat d’escoltar-te, de sentir la teva mà, la teva mirada i com no, la teva rialla.
Aviat és donarà eixe moment màgic i riurem i ens emplenarem de l’essència de l’altra persona per poder evocar-la quan l’absència és torne a fer present i la podrem emplenar amb els records que, en cada trobada anem construint.
Fins eixe moment d’encontre i rialles, saps que estic.
Ben cordialment.
Tere

Saps una cosa? Quan de vegades em desperto a mitja nit amb pors i amb sensacions d’incertesa o d’inseguretats busco al meu cervell la teua imatge.
Una imatge que està present a la meua vida des de fa uns anys i a la que no vull renunciar.
De la teua mà sensible i segura he recorregut mils camins i t’he mostrat mil racons que, fins i tot jo mateixa tenia oblidats.
T’he volgut mostrar la meua ànima i crec, que per primera vegada ho he fet amb la certesa d’una complicitat emocional mai fins ara compartida amb ningú.
Has aportat pau i serenitat a la meua vida en moments o ningú ho podia fer. Has donat llum quan sols hi havia foscor.
Has aconseguit obrir finestres que ja s’havien tancat abans que tu aplegares.
Has apostat per una recuperació integral quan només hi havia despulles d’una dona que en aquells moments no era el que havia de ser perquè no podia.
Has confiat sempre, i m’has fet confiar.
Res del que et puga dir mai al llarg de la vida es podrà comparar al que he rebut de tu.
L’afecte que sento per tu no sols és immens, senzillament no trobe paraules que ho puguen descriure.
Ara, a més has fet una aposta major i m’has regalat amb una complicitat especialment emocionant.
I ja només et puc dir que cada una d’estes lletres va acompanyada d’una llàgrima emocionada, per comprovar el regal que m’ha fet la vida al permetre que ens trobarem.
En alguna ocasió t’he comentat que tens el trist rècord de ser la persona que més trista m’ha vist a la vida, però tot i això sempre vas apostar per un futur menys trist, i em vares donar la mà
Saps que el meu afecte és sincer i neix dels més fons i més pur de la meua pròpia essència com a persona.
Eixa essència que vaig poder recuperar gràcies a la teua paciència i a la teva fe amb unes possibilitats en les quals ni jo mateixa podia creure.
Ara, i en part gràcies a tu, torne a riure obertament i a sentir sensacions renovades que, com no podia ser d’altra manera, continue compartint amb tu.
Sols puc donar-te una vegada més les gràcies.
Gràcies per ser com eres.
Gràcies per estar sempre
Gràcies per donar-me sempre la mà
Gràcies per compartir amb mi
Gràcies.....per haver-me donat un got d’aigua quan més set tenia i, a més l’aigua més fresca i més neta del món, la que sols és pot comparar amb la teua confiança.
Ben cordialment
Tere

De vegades no fa falta res més per tocar el cel amb un dit que unes paraules.
No és necessari que siguen “paraules d’amor, senzilles i tendres” com cantava Serrat fa uns anys. Sols cal que es puguen sentir com a un raig de llum que treu totes les ombres que deixa la nit i ja resulten terapèutiques per a l’àmina.
No hi ha ombres al meu cor. Allà s’allotja la pau i la serenitat de que dona la seguretat d’una presència que ja ha decidit quedar-se a viure a eixe indret tan íntim
Allà, al cau dolcet, s’amunteguen cada cop més, rialles, records, sensacions íntimes però sobretot hi ha paraules que parlen d’un camí per fer.
Paraules plenes de llum que donen veu a sentiments mai expressats, mai descoberts i, potser fins i tot, mai viscuts.
I ara, amb eixes paraules plenes de llum, plenes de vida i d’il•lusions renovades és descobreix a la maduresa de les nostres vides, que tot és possible i que eixe camí que encara no s’ha fet, és transitable si vas de la mà d’aquella persona estimada.
De segur que serà un camí ben llarg i amb algunes pedres que ens poden fer mal, però de la mà i amb paraules que curen i donen vida i també amb la pau de saber-nos acompanyats, eixe camí també tindrà moltes rialles, moltes mirades intenses que permetran construir i compartir una complicitat que ara encara només som capaços d’intuir.
Ben cordialment
Tere