A la lluna de València

Si, així ha resultat la última setmana després que el passat cap de setmana no poguera actualitzat el blog.
I ha resultat llarga perquè he anat buscant el moment per poder-lo actualitzar cada dia i, ha resultat impossible. És com si em faltara alguna cosa, com si necessitara treure alguna cosa de dins meu en este espai d'intimitat compartida.
I no hi ha res en concret que siga expressament el que volguera deixar per escrit, però el moment dolç que estic visquen, m'empenta a compartir les coses que em passen.
Vaig tenir un dia preciós (un altre) amb els xics d'Albaida i va resultar molt estimulant perquè feia més de mig any que no ens trobàvem i com deia un d'ells "havien atrasos que contar-nos". Va ser un dia ple de llum i de bon rotllo.
Eixos son els dies que després queden als records com a dies que han format part de la teua vida.
O els dies on escoltes a un amic com plora la malaltia del seu pare i notes com formes part de la vida d'eixa persona perquè necessitava compartir-ho amb tu i plorar-ho. I ho va poder contar i plorar amb la tranquil·litat que ens poden donar en un moment precís les noves tecnologies juntament amb la necessitat de treure i compartir unes emocions fortes.
O la nit que mentre sopes sona el telèfon i, quan l'agafes, algú que confia amb tu i amb qui confies et demana un consell o et conta que podrà trobar milers de persones amb qui compartir bons moments però que encara enyora la dona de qui es va enamorar fa uns anys i que no està al seu cantó perquè ha decidit volar sola. I saps que ell l'estima bojament, però també saps que ella no tornarà mai i ell també ho sap, sap que la seua estimada serà a la seua vida com un estel preciós però només això. Que mai més la tornara a tocar, i que potser tampoc escoltara dels seus llavis paraules dolces a cau d'orella. Tot i això decideix contar-ho eixa nit que és troba més sol que de costum i quan acaba, et dona les gràcies per haver-lo escoltat en eixos moments "especials" com ell els anomena.
Llarga i intensa setmana, per tot el que he contat i el que he callat, però intensa per les emocions viscudes.
Al final, quan em fico al llit per les nits i faig el balanç del dia, penso que tinc molta sort a la vida. Que soc molt afortunada, perquè precisament l'afecte de la gent que m'envolta és el que li dona sentit a que cada dia siga especial i diferent.
I mentre, altre tipus de silenci m'envaeix i dona pas a l'enyorança, però això és per un altre día.
Ben cordialment.
Tere

Si, hui ha estat un d'eixos dies per al record. Un dia ple de llum en tots els sentits.
Rises, complicitats, bromes i molt bon rotllo al llarg de tot el temps que hem compartit i, per acabar, la risa tonta.
Ha aparegut el xiquet que tirava pedres a l'embassament, el que la volía tirar millor i ha entrat en competència i la que mirava i es reia tot el temps.
Bon paisatge, llum preciosa i moments també preciosos per al temps (o la manca del mateix) en el que vivim.
Poder compartir un dia així de dolç és, a banda d'un plaer, un verdader tresor que cal protegir i cuidar. Protegir i cuidar a les persones que et permeten gaudir de coses tan senzilles ( i al mateix temps tan complicades) con el fet de ser tu mateixa en cada moment.
Jo tinc la sort de tenir persones així a la meua vida. Soc molt afortunada per tenir-les i ho sé. Per a elles, per a eixes persones tan especials, el meu agraïment es infinit, com també ho és el meu afecte incondicional.
Hui ha estat un bon dia. Espere tenir-ne molts més i compartir-los amb ells. Amb els que carinyosament anomene "els meus xics".
Hui açò és per a ells
Ben cordialment.
Tere

Esta setmana passada, i sense saber ben bé perquè, van venir a la meua memòria un records d'infantesa. Vaig recordar les engrunsadores que el meu pare ens va fer a les meues germanes i a mi baix d'un vell nisprer que hi havia al bancal del costat de casa.
No penjaven de les branques de l'arbre, no. El meu pare fa sempre les coses ben fetes i com que erem (encara ho som) moltes xiquetes va ficar una biga de fusta grossa entre el nisprer i la perera i d'allí va penjar les quatre engrunsadores. En faltava una, però poques vegades estavem les cinc juntes. A més, sempre ens quedaven les branques del nisprer per poder pujar i jugar allà dalt.
Aquell espai de les engrunsadores del vell nisprer (que per cert feien unos nispros prou bons) és van convertir en un espai de jocs però també en un espai de certa intimitat per a mi.
Quan tenia ganes d'estar sola anava allà i deixava volar en silenci els meus pensaments. O, de vegades quan tenia ganes d'escoltar la música de l'època i que a la meua mare no li agradava perquè deia que escridassava molt, també anava allà.
Però, potser el millor moment aplegava quan a l'estiu, en vacances d'escola, agafava la ràdio alguna vesprada i anava allà a escoltar "el consultorio de Elena Francis". Allò era quasi un pecat, perquè la meua mare no volia que ho escoltara perquè després li feia massa preguntes que la dona no sabia, no volia o no podia contestar.
Recorde que no entenia quasi res, però em cridava molt l'atenció que havien moltes cartes relacionades amb les tasques de la casa i com fer-les millor,però encara en hi havien moltes més relacionades amb allò de ser nuvis i núvies. I sempre tenien problemes. Jo no entenia res però em cridava l'atenció que les respostes que donaven per la ràdio eren quasi sempre les mateixes: resignación y paciencia porque los hombres son así.
Clar quan no donaven més solució que eixa i, les primeres vegades li vaig preguntar a la meua mare, ella es va enfadar i no volía que ho escoltara. Al llarg d'un temps sempre que podia no li feia cas i ho escoltava, fins que em vaig avorrir d'allò de la resignación i la paciencia i vaig decidir canviar la ràdio per un llibre i em va anar millor.
El que no vaig canviar va ser l'espai on anava a llegir: les engrunsadores del nisprer.
I esta setmana (ves a saber per quin motiu) m'han vingut al cap. Ara, mentre escrit puc recordar fins i tot l'olor d'alguna vesprada d'estiu allí.
Son temps passats però de vegades sembla que s'empenyen en que, encara que han passat no volen desaparèixer i per això tornen a la nostra memòria.
Potser per això he decidit deixar constància ací d'algun d'aquells records.
Ben cordialment
Tere

Si ja ha aplegat i amb ella les meues amigues les lokes de les oronetes.
Esta setmana ja les he pogut veure i a més, estava acompanyada, amb la qual cosa no les vaig veure jo sola.
Ja es nota eixa escalforeta pel migdia que dona ganes d'eixir al carrer. També hem canviat ja l'hora encara que continue sense saber per a que ho fem.
I ja aplega eixa olor que mai sé com explicar però que noto cada cop que apleguen estes dates. És una barreja de molts olors i cap en particular. Cada any em sorprèn veure com els arbres, les plantes i les flors tornen a vestir les seues millors gales per a nosaltres. Com si ens volgueren recordar que res és per sempre, que res és etern.
Però al mateix temps també ens transmeten una esperança amb el futur que sempre aplega i que jo només puc sentir quan les miro es estes dates.
Els cireres estan plens de flors i blancs. Les pereres igualment precioses i així quasi tots els arbres fruiters.
Esta setmana passada vaig tenir el plaer de fer un tomb per la comarca i realment estava vestida amb les millors flors i sobre tot amb les millors olors que se sentien a l'ambient encara que anara al cotxe.
També és cert que la primavera sembla que obriga les portes de l'ànima i ens permeta mirar-ho tot amb altres ulls. Amb els ulls d'una esperança enyorada i, per tant esperada al llarg del mesos d'hivern.
Ja estan ací, ara mateix les estic veient, volen i escridassen. Ja han tornat encara que no en son moltes, però passaran pocs dies per a que en siguen centenars i les veja, a poqueta nit, volant en bandades i escridassant com a lokes.
Ja han tornat i també han vingut a la meua terrassa per a saludar-me. Elles saben que son benvingudes cada any.
Les oronetes ens retornen l'esperança i ja han tornat. Benvingudes a la vostra casa.
Ben cordialment.
Tere

Encara que no ho semble, en molts aspectes encara conserve la innocència Cada vegada en queda menys,però de tant en tant encara em sorprèn apareguen quan menys l'espere. És sobretot quan pense que alguna gent és bina gent i em trobo amb detalls que em fan entendre que soc una mica bleda al pensar-ho.
Recordo quan em vaig trobar amb la primera situació que em va fer tant de mal i com va ser el meu pare el que em va abraçar i em va dir que estava creixent. Crec que tenia deu u onze anys i el meu pare no és de les persones que li agrade fer abraçades.
Aquell dia el meu pare em va veure molt trista perquè la ferida que vaig rebre venia de la meua iaia materna i, teòricament jo era la nina dels seus ulls,però en aquella ocasió no li va importar ser una mica dolenta amb mi.
Recorde perfectament les dos escenes, la de la iaia i la del meu pare. La relació amb la iaia mai va tornar a ser la mateixa.
Aquell dia alguna cosa és va trencar a dins meu i mai es va tornar a recompondre.
Ara sé que la fins eixe moment "estimada iaia" em va matar part de la innocència de xiqueta.
Ara, encara em fa mal cada vegada que ho recorde però també és cert que la iaia no la va matar del tot i, afortunadament, com deia al principi, encara tinc moments on la reconec i em va feliç saber que ella no va guanyar la partida.
Encara em queda una mica d'innocència que apareix cada cop que vol.
Ben cordialment.
Teresa

De vegades no puc (ni vull) evitar mirar la boca d'algunes persones. Son boques que criden als petons. Que estan plenes d'ells i que no volen (o no poden) eixir.
Quan era joveneta em deien que bes o petó no donat és perdia i mai no tornava. Ara, ja de més major, entenc que és cert. Cada bes desitjat i no donat és un petó perdut.
Hi han persones a qui els costa fer besades, altres, com jo, que sempre estem a punt tant per a fer-los com per a rebre-l's.
I costa tan poc i son tan dolços!!!
Perquè costa tant fer un petó? Mai he pogut contestar esta pregunta. Sols sé que hi ha molta gent de qui m'agradaria rebre eixe bes senzill, humil i tendre i que mai seré capaç de demanar.
I és una pena, perquè és un plaer deliciós que moltes persones és perden per ser una mica avaricioses d'algo tan bonic com besar.
Elles i ells s'ho perden, encara que en realitat ens ho perdem totes i tots, perquè els petons que no es donen es perden. I ni les persones que es neguen a donar-los gaudeixen d'eixe plaer, ni les que estem sempre disposades a rebre el poder disfrutar tampoc.
Al final, es cert que bes o petó que no es dona, es bes o petó perdut. Què pena de plaer senzill perdut.
Però jo intentaré continuar repartint-los a totes les persones que els vulguen rebre.
Ben cordialment.
Tere

La propera setmana hi ha que anar a votar. Sí hem d'anar perquè és la nostra obligació i el nostre dret.
Però a més hem d'anar per parar-li els peus a la dreta més rància. Les persones que creiem en el futur ple de possibilitats hem de fer un exercici de ciutadania plena anant a dipositar el nostre vot a les urnes.
I almenys jo, ho vaig a fer amb el convenciment de que el meu vot serà important. I ho serà perquè crec que l'opció política a qui vaig a votar serà decisòria perquè els interessos de les persones estiguen presents al Parlament, perquè la igualtat real entre dones i homes siga una realitat plena i perquè el concepte de ciutadania siga revisat per incloure a totes i cadascuna de les persones que encara no estan dins d'aquesta definició.
Per tot això cal anar a votar i votar per un futur per a les persones, cal votar progrés, per que una altra manera de fer política és possible.
Ben cordialment.
Tere

Afortunadament ja ha tornat. Feia molt de temps que no sentia eixa sensació de pau interior al llarg un temps seguit. I ara em sento així tranquil·la, serena, i amb una certa llum interior que a més crec que la projecte al meu voltant.
No podria donar cap motiu especial. Potser siga la maduresa o el nou temps que estic visquent. O senzillament que em trobe en pau en mi mateixa i han desaparegut els sentiments negatius que abans m'agobiaven.
No sé el que durara o no però el que porte viscut ja no m'ho pot llevar ningú i a més intentaré mantenir eixa sensació el temps que puga i no vaig a permetre que gent hipòcrita, i sense cap bona intenció me la lleve.
A eixa gent no li desitge cap mal, però no la vull a la meua vida. Els seus problemes son seus, no meus. Les seues frustracions son d'ells, no meues. I el seu món no m'interessa gens ni mica.
Així que no els vaig a permetre que em destorben la vida en cap sentit.
A ells els han tret, jo me'n he anant lliurement. Si tenen cap frustració és el seu problema i per això no els vull a la meua vida.
No sé com ho faré, però m'agradaria fer durar eta sensació tan especial i per això si que vaig a lluitar.
Ben cordialment.
Tere

Esta setmana i per causes que no venen al cas, he anat una mica curta de temps. Al final, com tot, ha sigut una percepció perquè tot el que tenia que fer ha anat eixint i ho he anant acabant.
Poc a poc, amb tranquil·litat i amb la serenitat que dona saber que ho acabaràs, quasi tot està fet i a punt.
Al final, com sempre em dius, es qüestió de percepció. És la societat la que ens vol marcar com hem de viure, sempre amb presses, sempre amb les coses per ahir i sense que puga'm assaborir els moments de vida, encara que siguen per la feina feta amb cura i fins i tot amb il·lusió.
És un temps on mirar-se per dins i poder sentir qui eres en realitat. Un temps on no es necessiten disfresses, ni mentir, ni mostrar-te com l'ésser social que es mostra davant les altres persones que conviuen amb nosaltres als entorns diaris.
Per a mi és un temps necessari i reparador. Un temps de silenci on el repàs de les coses realment importants cobra una especial importància.
Cada dia que passa em sento més avariciosa d'eixe temps perquè és dels pocs espais on em sento quasi lliure.
Eixe temps de qualitat estic disposada a compartir-lo amb molt poca gent, però eixa gent sap qui és i que poden picar la porta de la meua casa cada vegada que vulguen amb la seguretat de que els obriré sempre les portes. Això és algo que no pot dir alguna gent, potser cada dia més.
Ben cordialment
Tere

Sí, encara que semble un joc de paraules, és una realitat. És una sensació plaentera poder adonar-se'n que no necessites res que no tingues a la mà per sentir-te del tot bé. Que et sents estimada per la gent que realment importa. Que al llarg dels anys i d'alguns patiments, estàs per fi, aprenent a treure de la teua vida la gent que no t'estima o no demostra gens d'afecte i respecte per la relació que hem mantingut,i a més no et sent malament quan per fi agafes la granera i les treus de la teua vida.
Que ja comences a confiar en tu mateixa en alguns aspectes que abans et semblaven impensables.
Que et mires a l'espill cada matí i et trobes una bona persona i això irradia benestar al que t'envolten cada dia.
Però el més bonic de tot, almenys per a mi, és saber que ho puc compatir. Que tot este embroll algú, tu, l'entens.
Això per si mateix ja és motiu de continuar estant molt bé i, com també dius tu, curada, quasi del tot.
Gràcies.
Ben cordialment.
Tere