A la lluna de València

En efecte, ha estat un mes on no he escrit ni una lletra a este espai. Però això no vol dir que no hagen passat coses. Senzillament no ha hagut eixe moment de serenitat, de pau i amb un estat d’ànim adequat per dirigir-me a este blog com ho vull fer: Des de un espai del meu cor on les coses son com son.
Amb esta nota introductòria, ara sí, vaig a escriure. Perquè ha estat un temps on han passat moltes coses al món emocional. I a totes elles, d’una forma o una altra, has estat present, i ho saps.
S’han despertat vells fantasmes, que pensava que tenia superats. Tots ells relacionats amb el viatge de l’any passat a uns territoris que varen quedar gravats a foc al meu cor i on vaig veure els ulls d’una nena de pocs anys que ja m’acompanyaran la resta de la meua vida. Fins i tot unes botes que vaig portar en aquell viatge, les he tret dels meus peus, perquè quan un dia les vaig fer servir, a cada xafada que feia em duia a aquells territoris i em feia mal. Les vaig regalar a una de les meues germanes.
A més, al viatge d’estos Nadals passats vaig compartir amb tu un dels moments més màgics dels que he viscut a l’últim any on és varen conjugar la pluja, el sol la calma d’un mar quasi sempre embravit i la lluentor d’una herba verda, humida i neta amb una solitud inesperada. Tot això barrejat amb un Arc de San Martí que, al cel, creuava tota la badia de San Lorenzo i que tenia una intensitat i una lluentor mai contemplada fins eixe moment i que les fotos van poder captar. I tot això, com saps, amb llàgrimes als ulls i amb la teua veu i les teues rialles a l’altra banda del telèfon.
Eixe és el meu tresor: Tenir-te al meu dia a dia, a la meua vida.
A altres àmbits, també han passat coses i les coneixes. Hi ha espais que han recobrat el seu ritme, lent, amb moltes pors, però amb voluntat de continuar caminant i creixent. Està clar que no sé que pot passar, però he apostat per caminar per una senda incerta, on no hi ha cap certesa, però tampoc, cap incertesa. I tu com sempre, incombustible, al meu costat.
Encetem any i com sempre m’has dit al llarg del temps que ens coneguem, serà un gran any. Jo enguany, ho veig d’eixa manera. Per fi ho puc viure així, però sempre amb la certesa que la teua mà estarà propera i sempre disposada.
Només puc desitjar-te coses bones benvolgut i estimat amic. Per això m’agradaria que el any nou et duga coses bones, tendres i que t’emplenen com a ésser humà meravellós que eres.
A mi també em trobaràs sempre al teu voltant, allà on tu vulgues que estiga.
Gràcies per tot i molts, molts B7s.
Tere

Ahir va ser un dia important i tu ho sabies. Per això vas vindre. Per això vas forçar, fins i tot el motor del cotxe.
No em jugava res. Però con vas definir ja fa dies, “era la primera vegada”....
I vas voler acompanyar-me en eixa “primera vegada....”
En moltes ocasions t’he dit que eres important, però este mati, quan practicava un ratet la perea, he recordat la nostra trajectòria compartida.
Ja son una anys els que portes a la meua vida. I, al llarg d’eixe temps has compartit amb mi els moments bons i dolents que han ocorregut .
Saps que eres especial.
Saps que el meu afecte per tu no te fronteres, ni vull que les hi hagen.
Saps que eres els dipositari dels meus secrets millor guardats.
Saps que eres un dels meus amors més estimats.
Però tot això no hagera estat possible si la teua tendresa i la teua lucidesa no foren lateua targeta de presentació.
Tens l’habilitat d’haver entrat al fons del fons del meu cor i de la meua ànima.
T’has col·lat fins on mai ningú s’havia atrevit ni a sospitat que existía. I ho has fet amb senzillesa, amb suavitat, amb la seguretat que dona saber-se estimat. Perquè has sabut sempre que has estat estimat, molt estimat.
I ahir, de nou et vas fer present i vas plenar espais on saps que eres l’únic habitant, perquè t’ho mereixes i, perquè així vull que siga.
De nou et vull donar les gràcies.
Gràcies per ser. Per estimar-me. Per conèixer-me i respectar-me. Per valorar-me i, sobretot, per creure en mi com ho has fet, fins i tot quan ni jo mateixa ho podia fer.
I, sobretot, gràcies per deixar-me formar part de la teua vida en la mesura que tu ho vulgues.
Eres especial a la meua vida i ho saps, però no tindría cap importància sense el teu somriure obert i la teua mirada franca, sensible i tendra.
De nou, i com sempre gràcies.
Ja saps como te quiero.
Tere

Eixa podria ser perfectament l’expressió que defineix els meus desitjos: la de tenir una nova actitud, sempre que es puga, clar.
La vida és massa curta i preciosa com per no viure-la com cal: amb una mica més de calma, més pau i serenitat d’ànim.
Tot està ahi, per viure, per llegir, per mirar...
Les persones que estan i es vulguen quedar, es quedaran. Altres marxaran i, segurament altres aniran aplegant i ocupant nous espais.
Els meus amors ho continuaran essent i, perquè no, és fins i tot possible que n’apleguen altres. Tot l’amor que puga donar, el repartiré altre aquelles persones que el vulguen rebre.
Tornaré a esperar que, allà pel mes de març, tornen a vindre les orenetes a saludar-me escridassant a la terrassa de casa i tornaré a compartir temps, paraules, afectes i, fins i tot miracles amb la gent que estimo.
Una de les meues senyes d’identitat és el meu somriure i, eixe somriure ha de continuar essent la meua carta de presentació i el meu regal per a tota la gent que hi ha al meu voltant perquè, en definitiva ajuda a veure la vida amb altres ulls i també amb una altra llum.
Ben cordialment.
Tere

Ja ha passat la tronada més forta, eixa que ja esperava, i s’ha emportat per davant molts fils invisibles que em feien presonera d’una situació ben dolorosa.
Ara el cel està rentant, com dius tú, però de tant en tant encara s’enteranyina i deixa correr algunes llàgrimes per tot el que s’ha patit, per tot el que s’ha perdut...
Tot ha passat i no puc dir que haja estat ràpid. No.
Però el que si que puc dir és que he aprés moltes coses amb aquest temps extrany que he viscut i que, amb més suavitat, perviu encara al meu ànim. I he aprés, de nou, que tinc una sòlida xarxa d’afectes que s’han ficat al meu costat deixant-ho tot per fer-me companyia i donar-me ànims. I tu el primer.
També he aprés que, tot i haver moments on no podía veure res bó, sempre hi han coses bones al nostre voltant, i tú no fà massa dies em vas recordar, de nou, que el cami de l’afecte no és d’una sola direcció, i això sempre és curatiu.
Hi ha bona gent al meu voltant, i me’n penedeixo de no haver estat a l’alçada estos últims mesos, però no podía mirar més enllà dels meus propis fils invisibles que em tenien presonera d’una obsessió: la lluita entre la certesa i l’incertesa d’una situació ben extranya.
Estic encara molt cansada, perquè el patiment cansa molt, però ja vaig trobant ànims per mirar endavant i tornar a buscar la meua pròpia projecció.
Tot passarà i les aigües tornaràn al seu camí. Tornarem a viure sense fils que facin malbé el nostre ànim, més enllà de les cites setmanals per riure i gaudir de la presència dels amics. Tornarem a fer projectes per crèixer com a persones. Tornarem a riure sense complexos i deixarem enrere les obsessions que ens atrapen i ens fan perdre temps, vida i il·lusions.
Deixarem aparcades a la vora determinades incerteses per situar-nos al camí ben obert de la vida i donarem noves oportunitats a qui es vulga apropar, a qui ens vulga conèixer i perquè no, estimar-nos.
Però tot això ho faré amb la certitud de saber-te al meu costat i, per allò de la bidireccionalitat, jo al teu.
Això dona seguretat, força, i de vegades, com ara, plena l’ànima de tendresa i als ulls tornen a brollar algunes llàgrimes que no son altra cosa que tota la emoció que em provoca tenir-te a la meua vida, tenir-vos a la meuva vida.
Gràcies per ser com eres, per estar, per fer-me sentir que, tot i haver estat una plorona en massa ocasions, no vols soltar-me la mà, perquè a tu també t’agrada sentir la meua.
Gràcies a totes les persones que heu estat, a les vostres paraules d’ànim, a la vostra presència, al vostre afecte. Una persona un tant especial i que té la particularitat d’anar treien el cap de tant en tant, em deia fa poc temps que devia recordar, sobretot quan em sentia trista, que al meu voltant hi havia molta gent que m’estimava, i és ben cert, la hi ha.
Ara plou al carrer, però al meu cor i a la meua ànima comença a haver-hi pau i eixa sensació és dolça i tendra.
Això t’ho dec, us ho dec a totes les persones que han mirat de consolar-me i d’animar-me al llarg d’este recorregut extrany que he fet sense voler-lo fer.
De nou estic en deute amb tu, però és un deute dolç, ple d’afecte i de molt de carinyo per les dos parts.
Gràcies per tot a totes les persones que estàn ahí. Us prometo que ara les meues forces estàn encaminades a tornar a la normalitat i a riure amb ganes al menor temps possible.
De nou gràcies i fins sempre.
Ara, ja de nou, ben cordialment.
Tere

Ja feia setmanes que no escrivia. Han estat dies molt calorosos ací a la Vall d’Albaida i per tot arreu i eixa calor, en massa ocasions s’emporta les idees o les deixa exhaurides.
I potser també això m’ha estat passant a mi també. Bé això i que l’ansietat és va instal•lar a viure a casa meua i encara no ha volgut eixir d’allà.
S’ha assentat al lloc que deuria ser un cau dolcet que s’anava construint poc a poc i allà s’ha quedat. És deu trobar còmoda perquè no vol anar-se’n i m’està fent la guitza tot l’estiu.
Entre l’ansietat, la incertesa de certs temes i la tristesa no han estat unes vacances gens bones i puc dir que ja tenia ganes de tornar a la feina per espantar una mica les dèries que aquesta barreja emocional m’està produint.
Però com que tot no pot ser dolent, hi ha hagut algunes coses bones també, com per exemple trobar-me tan estimada per molta gent. Sabia que ho era, però fins a quin punt.
Les llàgrimes que han mullat els meus ulls al llarg del dolorós mes d’agost, han estat eixugades quasi sempre per alguna persona amiga que sempre m’ha brindat la possibilitat de recolzar-me al seu muscle i, fins i tot fer-me alguna abraçada que sempre son ben rebudes.
El que més mal em fa de totes les emocions que he viscut i encara estic visquent és la ràbia i la impotència que dona el silenci i com a conseqüència, la incertesa de les situacions.
Eixe silenci assassí, que sembra dolor i tristesa de forma innecessària i que a més és del tot improductiu, perquè sols aporta més angoixa i desesperació a una situació estancada on les pors alienes son els principals eixos on s’assenta eixa mena de verí en que s’acaba convertint el silenci.
Estic molt cansada. I a més molt més ”tocada” del que jo mateixa era capaç de reconèixer fins fa solament dos dies.
Crec que en aquesta situació la indolència que comporta el silenci verinós pot emportar-se per davant alguna cosa molt preuada per a mi i a la que segurament tindre que renunciar.
La impotència de lluitar contra un silenci voluntari és difícil d’explicar, però s’assembla molt a la sensació d’un abandonament i, almenys jo, ho sento així. I no cal dir que els abandonaments sempre son fonts de dolor i de situacions emocionals ben complicades.
Sols espero que eixe silenci no siga definitiu i que, de nou, amb els primers freds de la tardor pugam reprendre la normalitat de la comunicació.
Ben cordialment.
Tere

De tant en tant resulta inevitable tirar la mirada enrere i hui n’és un d’eixos dies.
M’he trobat amb fotos que tenen més de trenta anys i han vingut records a la meua memòria.
Records d’infantesa al camp. Records d’una estructura familiar més oberta del que era habitual però també, i com passa en totes les famílies, plena de contradiccions.
La vida, després ens ha dut a cadascuna de nosaltres per diferents camins i, poques vegades, per on en principi podria haver-se dissenyat que passarem, però això és viure.
Hi ha una foto en la que trobo una mirada. És una mirada que m’impressiona moltíssim perquè és la d’una persona jove, amb moltes personetes al seu voltant, però que dona la sensació de tenir una barreja d’angoixa vital i de càrrega de responsabilitat als seus muscles que sap que tindrà que dur endavant.
És una mirada de força, però no d’alegria. És una mirada clara i directa però no provocadora.
Tampoc és pot dir que siga una mirada de trista. És la mirada d’una bona persona. Una persona lluitadora, treballadora i de fortes conviccions, però amb una tendresa i una sensibilitat que en molt poques ocasions ha estat compresa per la persona que l’ha acompanyat en el llarg camí que porten recorregut.
Tot i conviure molt de temps amb eixos ulls grans, nets i directes, em resulta una persona quasi desconeguda.
I m’està resultant difícil d’escriure, però és cert el que dic. També sé que ja aplegue molt tard per a massa coses.
El que si que puc dir és que a este home l’estime per damunt de totes les coses, encara que li ho diga ben poc i ell és queixe sovint de que els vaig a veure ben poc, però ho sap.
M’he passat mitja vida pensant que estava enfadat amb mi i, eixa situació, barrejada amb la poca capacitat d’expressar sentiments, ens ha portat a estimar-nos en silenci, quasi des de la distància i amb pocs ponts segurs de comunicació, perquè els que hi havien, no sempre eren de fiar.
Sempre ha estat. Quasi sempre amb un respectuós silenci que en ocasions he confós amb distància emocional i no era altra cosa que una gran timidesa.
En una ocasió, no fà massa temps li vaig comentar mentre l’abraçava que havia estat la única persona que als moments més durs de la meua vida m’havia sabut transmetre pau i serenitat. Sols va somriure i va continuar callat, amb la seua humilitat habitual.
He estat cega molts anys i quan he mirat la foto vella he comprés la meua errada.
No estava enfadat amb mi. Senzillament és un gran tímid i no sap expressar bé ni sentiments ni emocions.
En este cas és perfectament vàlida la dita castellana que diu que “obras son amores y no buenas razones”, i jo he estat molt estimada.
Ben cordialment.
Tere

No he sabut mai si, en el joc que des de fa més de quinze anys portem entre mans he estat la gata i tu el ratolí o he estat la ratolina i tu el gat, però sempre hem jugat a un joc de seducció que els dos sabíen que existía però que, també els dos fingiem no conèixer.
Ja no pensava que estava a la teva vida. Senzillament el temps i la distància havien fet el seu paper i tot havia quedat a la memòria dels dos.
Records de coquetejos, de rises i de un soroll d’ones de mar a una suau nit d’estiu.
Records, també d’un mometn on vaig compendre i entendre que hi havia alguna cosa més que el fet de ser companys quan et vaig contar que era possible una absència llarga per anar a treballar a Asturies i no et va agradar gens ni mica la idea.
Recods de quan vas anar a fer el camí de Santiago i et vaig demanar que em portares, si podíes, una figureta d’un pelegrí, per recordar-te i ho vas fer. La tinc al menjador de casa i de tant en tant la miro i et recordava.
Records de situacions crítiques a un congrés on els dos no voliem fer malbé a eixa persona que després ens ha traït i a última hora varem decidir, quasi de forma unànim i sense parlar-ho canviar el nostre vot.
Però sobretot records de moltes pors i de converses sobre les pors, sobretot les teves, per afrontar algunes situacions.
I ara, després tants anys i de tantes coses viscudes, quan ja ensava que només era un record a la teva vida reapareixes i em contes que tot et va bé.
Quina alegria pel rencontre i pel possible retrobament al setembre, sobretot quan pensava que ja no hi era a la teva vida!!!
Tot i això, encara no sé si soc gata o ratolina. No si tú ets gat o ratolí. Ho saps tu?. Acabarà alguna vegada este joc que ja dura tans anys o, potser ho deixem com està i continuem jugant?
Siga com siga, sols et puc dir que m’he alegrat moltissim de llegir les teues paraules al correu electrònic i de saber que t’has molestat en buscar-me, encara que haja estat a Internet. El resultat és el mateix: Volies trobar-me i m’has trobat. Ja saps on estic. Ara només queda que un dia ens trobem i parlem d’algunes coses que sempre han estat pendents. O no...
Gràcies pel missatge. I per reaparèixer. O per permetre’m pensar que el joc continua.
Ben cordialment.
Tere

De tant en tant les absències tenen veu pròpia i, fins i tot, veu molt alta. Son, com crits enmig del silenci.
I davant les absències i el dolor que produeixen, queda la ràbia i la impotència que encara fan més mal.
Sols les abraçades tendres, immenses i fins i tot inesperades fiquen pau a eixe espai de solitud i, de vegades, desesperança.
Eixes abraçades reals, que poden durar uns segons però que tenen la capacitat curativa que no puc trobar en altre lloc
En eixes abraçades, sentides i reals on pots abandonar-te i perdre’t encara que duren un segon. On em sento segura, estimada, protegida i, al mateix temps com si em món és perdés de vista perquè la immensitat i la subtilitat de la carícia que rebo en eixe moment és tan tendra que em permet l’abandó més segur.
És estrany d’explicar y difícil de trobar però tinc la sort de tenir-te prop i poder gaudir-te de tant en tant. Son les teues abraçades sempre tendres i carinyoses i també les teues paraules les que realment em fiquen pau a l’ànima.
Les absències les suporto malament, cada cop pitjor, però amb tu prop, eixos crits enmig del silenci passen a ser xiuxiuejos.
De nou i com sempre gràcies per tot el que m’aportes, i per ser com ets: La millor persona que mai he conegut
Ah!, I no deixes mai d’abraçar-me encara que siga de tant en tant.
Ben cordialment.
Tere

Quaranta cinc anys.
Son els que vaig complir la setmana passada. Com tu diries els meus quaranta cinc primers anys de vida.
I han aplegat en un moment preciós i molt dolç. Em sento una dona molt afortunada i molt estimada.
En estos moments no li puc demanar res més a la vida. No vull res que no tinga.
Soc lliure, en la mesura que la societat actual ens ho permet. Tinc salut. Tinc l’amor i l’amistat de gent meravellosa, com tu.
És podria dir perfectament, que soc una dona feliç, perquè tinc a l’abast de la meua mà tot allò que em fa sentir bé.
Tinc projectes per davant, xicotetes il•lusions que actuen com a motor cada matí quan fique els peus a terra.
No li puc demanar més a la vida.
Sé que este moment dolç passarà i vindran dies on comencen a haver absències, malalties i menys rialles de les que ara mateix tinc la sort de poder gaudir, però això està encara per venir.
Vull compartir este moment tan especial de maduresa amb gent com tu, que em dones la mà cada vegada que ho necessite, que li dones paraules als meus pensaments, que sempre tens la paraula justa per calmar els meus ànims i sobretot tens l’habilitat de treure’m sempre un somriure i una rialla.
Els meus primers quaranta cinc anys!!! I em trobe molt bé.
Potser més viva que mai. Més serena que mai i amb moltes ganes de fer coses compartides.
Em trobe plena d’amors i d’afectes que necessite donar a cada persona que estime.
Al mateix temps em sento plena de goig i joia per ser la destinatària de molts amors i afectes d’altres persones meravelloses que hi ha al meu voltant i que també m’ho fan saber, cadascuna amb el seu estil particular.
Sense dubtes puc dir que soc una dona afortunada que ha aplegat als seus primers quaranta cinc anys amb el cor ple de cicatrius que m’han fer estimar, sentir, riure, plorar...en definitiva viure. Perquè cadascuna d’eixes cicatrius és un testimoni de que la vida, tot i no ser fàcil en molts moments, està plena de sorpreses que cal anar descobrint.
I jo vull descobrir-ne moltes més, viure-les i, sobretot, compartir-les amb tu i amb algunes altres poques persones que formeu la meua xarcia de suport vital.
Em sento molt afortunada per tenir-te, per tenir-vos a la meua vida i espero que eixes presències importants és queden, almenys els propers quaranta cinc propers anys.
Ja saps que no tinc prou paraules per dir-te algunes coses.
Com sempre, ben cordialment
Tere

No m’atreviria a dir que mai ha passat, perquè comence a tenir molts anys, però el que sí que puc dir és que les necessitats, en tot cas, son renovades.
Conec les causes i a qui té el privilegi d’haver-les provocat. Té nom i cognoms. Però a ningú l’importen eixes dades. Sols a tu i a mi.
Tu estàs i em notes cada cop que vols o, fins i tot que no vols perquè que em “cole” a les teves interioritats i això crec que comença a ser una evidència. De la mateixa manera que em passa a mi amb tu, que estàs als meus somnis, pensaments i fins i tots alguns projectes.
Avui t’he dit que et necessito i crec que has comprés el que et volia dir.
És tan preciós saber-me entesa, compresa i recompensada que resulta emocionant.
Eixa emoció surt com pot. De vegades en forma de paraules, en altres moments en forma de llàgrimes, i, en altres com ara en forma de missatge una mica encriptat.
Després de silencis, de moltes llàgrimes, d’espais en blanc, però tot això emplenat de pors i, sobretot d’emocions crec que ha valgut la pena i em sento enfortida pel que ja hem viscut i compartit.
Hem parlat molt d’eixos temes. Hem patit els dos eixos temps. Ara gaudim els dos del que sentim i, en la mesura que podem, visquem cada dia o, millor dit, cada cop que ens podem trobar.
Però els dies passen i quan ja fa un temps que eixes trobades no és donen, els dos patim les conseqüències d’eixa espera sempre desitjada.
I ara ja no és tracta sols de desig, ara ja també és necessitat. I em sento bé per sentir-la.
O dit d’una altra manera, em sento bé sentint la necessitat de un nou encontre o retrobament. La necessitat d’escoltar-te, de sentir la teva mà, la teva mirada i com no, la teva rialla.
Aviat és donarà eixe moment màgic i riurem i ens emplenarem de l’essència de l’altra persona per poder evocar-la quan l’absència és torne a fer present i la podrem emplenar amb els records que, en cada trobada anem construint.
Fins eixe moment d’encontre i rialles, saps que estic.
Ben cordialment.
Tere