A la lluna de València

En molt poques ocasions ha passat el miracle de trobar eixe espai on el temps, l'espai i la presència de l'altra persona es barreja tot a la memòria.
Però passa. I quan ho vius comproves que hi ha una altra dimensió en la comunicació entre les persones.
És pot confondre fàcilment amb altres estats emocionals. Com a poder es pot, clar que si. Però el temps (que ho fica tot al seu lloc) ho acaba ajustant.
Reconèixer que has trobat eixe estat d'intimitat amb una altra persona, sense necessitat de res més, crec que ens afavoreix la recerca per a ser una miqueta més lliures i per tant ens ajuda a conèixer millor les nostres limitacions.
És una situació on no es necessita cap disfresa per ser tu mateixa. On no es necessita fer cap pose. On les dos persones poden ser i estar lliure i serenament fins i tot en silenci. Però fins i tot en eixe silenci existeix complicitat.
Perquè quan de vegades fallen les paraules i ets sents en eixe moment màgic, el silenci acompanyat potser el millor element comunicatiu per expresar la pau d'eixe temps que no eisteix però que li dona sentit de ser precisament, el fet de sentir-se en la millor companyia
Tere

És ben cert. Cada dia quan em desperte tinc la sensació de sentir-me una miqueta més lliure que la nit d'abans. I això em desperta la tendresa.
No sé ben bé com explicar-ho. És una sensació dolça que m'invaeix i que de vegades, fins i tot m'emociona.
És com tenir tot per davant, tot per fer i cada dia sentir que tens més forces per anar fent coses. Les coses que m'agraden, les que vull fer.
És com anar caminant per un camí on nomès poden pasar coses que, encara que de moment no semblen bones, amaguen la seua saviesa a algun cantó per obrir-la i brindar-la quan menys esperes.
És com la sensació que et dona l'abraçada tendra, càlida i suau d'un bon amic, on notes la seua protecció i el seu afecte i estima.
Quasi tots els matins, encara que haja tingut malsons, tinc eixa sensació meravellosa de la tendresa i voldria que es mantinguera molt de temps pero lo dolça que és.
Com Lluis Llach deia a un dels seus concerts, jo també reivindico el poder i la força de la tendresa.
Que tingau un molt bon dia, jo ja l'he començat ben bé.
Tere

Si, sóc la major de cinc germanes i quan puc m'agrada exercir com al que sóc: la germana major.
Em sento desvanida quan escolte a les meues germanes dir alguna cosa sobre la seua germana major referint-se a mí.
Mai és el mateix que que em criden pel meu nom. No sé que és, però m'agrada. I elles ho saben.
M'agrada malcriar-les quan venen a casa. Tenir per elles el que sé que els agrada (menys tabaco, això ja he decidit no tenir-ne, però el hi va haver molt de temps), m'agrada cuinar per elles els plats que sé que els agraden, però el que més m'agrada és, sens dubte xerrar amb elles de les seues vides, pensament o preocupacions.
Totes, les cinc, som prou reservades amb la nostra intimitat, però és nota quan tenen ganes de compartir problemes o alegries i, davant d'un bon café o una servessa sembla que molts problemes perden importància.
De vegades me les mire amb ulls tendres, altres, les voldria reballar allà on algu va perdre les espardenyes, unes altres les necessito, però per damunt de tot les estimo a totes i cadascuna d'elles com son.
De vegades punyeteres, altres molt retorcudes, altres cabotes, però totes són bones persones que és el millor que li puc dir a una persona.
Estic ben contenta de ser la germana major d'una colla de bona gent.
Per molts anys.
Tere

Hi han dies que queden marcats a l'ànima com si foren foc.
Hi han dies on creus que realment ser feliç en este mòn és alguna cosa més que una utopía.
El lloc idoni, la companyia dessitjada, la llum de un dia clar i un estat d'ànim relaxat.
I al final una sensació de pau interior dificil de descriure. Una sensació de que tot es possible i res dolent pot espatllar eixos moments.
Eixa carícia a l'ànima sols és pot compartir amb gent amb qui et trobes realment segura i estimada. Del contrari, es impossible viure moments amb eixa càrrega emocional.
Eixa, potser siga la màgia de saber que la felicitat es algo tan dolç que sols apareix quan la deixem aparèixer.
Eixa sensació de plenitut, de benestar, de sentir-se dolçament abraçada per la gent que t'estima és el més semblant que jo conèc a eixe estat que anomenen felicitat.
Soc molt afortunada, fa sols uns dies em vaig trobar un d'eixos moments meravellosos que de tant en tant la vida ens regala.
De nou, i per variar, em tornen a fallar les paraules.
Però l'anima sap el que vull dir i compartir.
Això és el que importa.
Tere

De vegades sembla que s'acaben les paraules. A mi em passa cada vegada que voldría descriure un moment i no ho puc fer.
Sí, son moments especials, tendres i sobretot dolços que, potser, per falta de pràctica o de no saber com fer-ho, sols els sento, però no els puc explicar.
Com es descriu un moment on el sol s'amaga i et fa veure la vesprada rosada d'un dia, potser dur, amb els ulls de la tendresa?
O, com expliques ningú el moment quan la gossa, Shiva, em mira amb els ulls plens de dolçor i d'afecte?
Com li pots dir a algú que estimes que cada vegada que mires el neiximent d'un nou dia el primer que et vé al cap és el seu somriure?
Son moments únics i personals on les paraules ens juguen males passades, almenys a mí.
No sé com contar a les persones que estimo algunes coses que pasen per dins la ment, però sobre tot quasi mai tinc paraules per explicar el que de tant en tant em passa per l'ànima.
Algunes vegades he pensat que eixes coses, sensacions o pensaments s'han de quedar precisament ahí, essent el que son i res més. Que no necessiten ser compartides amb ningú.
Però sóc com sóc i necessito compartir les coses amb aquelles persones properes que estimo.
Viuré els moments personals i íntims i continuare buscant les paraules per poder compartir amb qui jo vulga i, amb les poques paraules que trobe, qui sóc i com sóc.
Tere

Ahir sentada a la terrassa de casa mirava a poqueta nit com s'anava fent fosc poc a poc.
Les buscava amb la mirada, però no aconseguía trobar-les. Vaig arribar a pensar que havien començat el seu viatge anual cap a terres més càlides.
Em vaig sentir una mica més sola i vaig enyorar els seus crits i les seues volteretes enlairant-se sense tropaçar mai entre elles.
Vaig pensar també que no m'havien dit adeu, però que era el normal perquè no sabien que les estimava i que cada any les esperava amb l'ànsia de qui espera la seua companyia.
I este matí, quanm'he sentat a la meua taula de la feina, les he vist. Encara no han començat el seu viatge. Encara estan ací.
Estaven totes juntes damunt d'un fil i fins i tot una d'elles s'ha ficat damunt de la barana del balcó i, de refilò m'ha semblat que em mirava.
M'estaria dient adeu? o, potser m'estava dient que si que saben que les etimo i les espero?
NO ho sé, però m'ha fet molta alegría trobar-les, encara que també sé que no tardaràn molt en desaparèixer fins la propera primavera.
i, com cada any, les estare esperant amb ànsia.
La lluna