A la lluna de València

Si ja ha aplegat i amb ella les meues amigues les lokes de les oronetes.
Esta setmana ja les he pogut veure i a més, estava acompanyada, amb la qual cosa no les vaig veure jo sola.
Ja es nota eixa escalforeta pel migdia que dona ganes d'eixir al carrer. També hem canviat ja l'hora encara que continue sense saber per a que ho fem.
I ja aplega eixa olor que mai sé com explicar però que noto cada cop que apleguen estes dates. És una barreja de molts olors i cap en particular. Cada any em sorprèn veure com els arbres, les plantes i les flors tornen a vestir les seues millors gales per a nosaltres. Com si ens volgueren recordar que res és per sempre, que res és etern.
Però al mateix temps també ens transmeten una esperança amb el futur que sempre aplega i que jo només puc sentir quan les miro es estes dates.
Els cireres estan plens de flors i blancs. Les pereres igualment precioses i així quasi tots els arbres fruiters.
Esta setmana passada vaig tenir el plaer de fer un tomb per la comarca i realment estava vestida amb les millors flors i sobre tot amb les millors olors que se sentien a l'ambient encara que anara al cotxe.
També és cert que la primavera sembla que obriga les portes de l'ànima i ens permeta mirar-ho tot amb altres ulls. Amb els ulls d'una esperança enyorada i, per tant esperada al llarg del mesos d'hivern.
Ja estan ací, ara mateix les estic veient, volen i escridassen. Ja han tornat encara que no en son moltes, però passaran pocs dies per a que en siguen centenars i les veja, a poqueta nit, volant en bandades i escridassant com a lokes.
Ja han tornat i també han vingut a la meua terrassa per a saludar-me. Elles saben que son benvingudes cada any.
Les oronetes ens retornen l'esperança i ja han tornat. Benvingudes a la vostra casa.
Ben cordialment.
Tere

Encara que no ho semble, en molts aspectes encara conserve la innocència Cada vegada en queda menys,però de tant en tant encara em sorprèn apareguen quan menys l'espere. És sobretot quan pense que alguna gent és bina gent i em trobo amb detalls que em fan entendre que soc una mica bleda al pensar-ho.
Recordo quan em vaig trobar amb la primera situació que em va fer tant de mal i com va ser el meu pare el que em va abraçar i em va dir que estava creixent. Crec que tenia deu u onze anys i el meu pare no és de les persones que li agrade fer abraçades.
Aquell dia el meu pare em va veure molt trista perquè la ferida que vaig rebre venia de la meua iaia materna i, teòricament jo era la nina dels seus ulls,però en aquella ocasió no li va importar ser una mica dolenta amb mi.
Recorde perfectament les dos escenes, la de la iaia i la del meu pare. La relació amb la iaia mai va tornar a ser la mateixa.
Aquell dia alguna cosa és va trencar a dins meu i mai es va tornar a recompondre.
Ara sé que la fins eixe moment "estimada iaia" em va matar part de la innocència de xiqueta.
Ara, encara em fa mal cada vegada que ho recorde però també és cert que la iaia no la va matar del tot i, afortunadament, com deia al principi, encara tinc moments on la reconec i em va feliç saber que ella no va guanyar la partida.
Encara em queda una mica d'innocència que apareix cada cop que vol.
Ben cordialment.
Teresa

De vegades no puc (ni vull) evitar mirar la boca d'algunes persones. Son boques que criden als petons. Que estan plenes d'ells i que no volen (o no poden) eixir.
Quan era joveneta em deien que bes o petó no donat és perdia i mai no tornava. Ara, ja de més major, entenc que és cert. Cada bes desitjat i no donat és un petó perdut.
Hi han persones a qui els costa fer besades, altres, com jo, que sempre estem a punt tant per a fer-los com per a rebre-l's.
I costa tan poc i son tan dolços!!!
Perquè costa tant fer un petó? Mai he pogut contestar esta pregunta. Sols sé que hi ha molta gent de qui m'agradaria rebre eixe bes senzill, humil i tendre i que mai seré capaç de demanar.
I és una pena, perquè és un plaer deliciós que moltes persones és perden per ser una mica avaricioses d'algo tan bonic com besar.
Elles i ells s'ho perden, encara que en realitat ens ho perdem totes i tots, perquè els petons que no es donen es perden. I ni les persones que es neguen a donar-los gaudeixen d'eixe plaer, ni les que estem sempre disposades a rebre el poder disfrutar tampoc.
Al final, es cert que bes o petó que no es dona, es bes o petó perdut. Què pena de plaer senzill perdut.
Però jo intentaré continuar repartint-los a totes les persones que els vulguen rebre.
Ben cordialment.
Tere

La propera setmana hi ha que anar a votar. Sí hem d'anar perquè és la nostra obligació i el nostre dret.
Però a més hem d'anar per parar-li els peus a la dreta més rància. Les persones que creiem en el futur ple de possibilitats hem de fer un exercici de ciutadania plena anant a dipositar el nostre vot a les urnes.
I almenys jo, ho vaig a fer amb el convenciment de que el meu vot serà important. I ho serà perquè crec que l'opció política a qui vaig a votar serà decisòria perquè els interessos de les persones estiguen presents al Parlament, perquè la igualtat real entre dones i homes siga una realitat plena i perquè el concepte de ciutadania siga revisat per incloure a totes i cadascuna de les persones que encara no estan dins d'aquesta definició.
Per tot això cal anar a votar i votar per un futur per a les persones, cal votar progrés, per que una altra manera de fer política és possible.
Ben cordialment.
Tere