A la lluna de València

Si, així ha resultat la última setmana després que el passat cap de setmana no poguera actualitzat el blog.
I ha resultat llarga perquè he anat buscant el moment per poder-lo actualitzar cada dia i, ha resultat impossible. És com si em faltara alguna cosa, com si necessitara treure alguna cosa de dins meu en este espai d'intimitat compartida.
I no hi ha res en concret que siga expressament el que volguera deixar per escrit, però el moment dolç que estic visquen, m'empenta a compartir les coses que em passen.
Vaig tenir un dia preciós (un altre) amb els xics d'Albaida i va resultar molt estimulant perquè feia més de mig any que no ens trobàvem i com deia un d'ells "havien atrasos que contar-nos". Va ser un dia ple de llum i de bon rotllo.
Eixos son els dies que després queden als records com a dies que han format part de la teua vida.
O els dies on escoltes a un amic com plora la malaltia del seu pare i notes com formes part de la vida d'eixa persona perquè necessitava compartir-ho amb tu i plorar-ho. I ho va poder contar i plorar amb la tranquil·litat que ens poden donar en un moment precís les noves tecnologies juntament amb la necessitat de treure i compartir unes emocions fortes.
O la nit que mentre sopes sona el telèfon i, quan l'agafes, algú que confia amb tu i amb qui confies et demana un consell o et conta que podrà trobar milers de persones amb qui compartir bons moments però que encara enyora la dona de qui es va enamorar fa uns anys i que no està al seu cantó perquè ha decidit volar sola. I saps que ell l'estima bojament, però també saps que ella no tornarà mai i ell també ho sap, sap que la seua estimada serà a la seua vida com un estel preciós però només això. Que mai més la tornara a tocar, i que potser tampoc escoltara dels seus llavis paraules dolces a cau d'orella. Tot i això decideix contar-ho eixa nit que és troba més sol que de costum i quan acaba, et dona les gràcies per haver-lo escoltat en eixos moments "especials" com ell els anomena.
Llarga i intensa setmana, per tot el que he contat i el que he callat, però intensa per les emocions viscudes.
Al final, quan em fico al llit per les nits i faig el balanç del dia, penso que tinc molta sort a la vida. Que soc molt afortunada, perquè precisament l'afecte de la gent que m'envolta és el que li dona sentit a que cada dia siga especial i diferent.
I mentre, altre tipus de silenci m'envaeix i dona pas a l'enyorança, però això és per un altre día.
Ben cordialment.
Tere

Si, hui ha estat un d'eixos dies per al record. Un dia ple de llum en tots els sentits.
Rises, complicitats, bromes i molt bon rotllo al llarg de tot el temps que hem compartit i, per acabar, la risa tonta.
Ha aparegut el xiquet que tirava pedres a l'embassament, el que la volía tirar millor i ha entrat en competència i la que mirava i es reia tot el temps.
Bon paisatge, llum preciosa i moments també preciosos per al temps (o la manca del mateix) en el que vivim.
Poder compartir un dia així de dolç és, a banda d'un plaer, un verdader tresor que cal protegir i cuidar. Protegir i cuidar a les persones que et permeten gaudir de coses tan senzilles ( i al mateix temps tan complicades) con el fet de ser tu mateixa en cada moment.
Jo tinc la sort de tenir persones així a la meua vida. Soc molt afortunada per tenir-les i ho sé. Per a elles, per a eixes persones tan especials, el meu agraïment es infinit, com també ho és el meu afecte incondicional.
Hui ha estat un bon dia. Espere tenir-ne molts més i compartir-los amb ells. Amb els que carinyosament anomene "els meus xics".
Hui açò és per a ells
Ben cordialment.
Tere

Esta setmana passada, i sense saber ben bé perquè, van venir a la meua memòria un records d'infantesa. Vaig recordar les engrunsadores que el meu pare ens va fer a les meues germanes i a mi baix d'un vell nisprer que hi havia al bancal del costat de casa.
No penjaven de les branques de l'arbre, no. El meu pare fa sempre les coses ben fetes i com que erem (encara ho som) moltes xiquetes va ficar una biga de fusta grossa entre el nisprer i la perera i d'allí va penjar les quatre engrunsadores. En faltava una, però poques vegades estavem les cinc juntes. A més, sempre ens quedaven les branques del nisprer per poder pujar i jugar allà dalt.
Aquell espai de les engrunsadores del vell nisprer (que per cert feien unos nispros prou bons) és van convertir en un espai de jocs però també en un espai de certa intimitat per a mi.
Quan tenia ganes d'estar sola anava allà i deixava volar en silenci els meus pensaments. O, de vegades quan tenia ganes d'escoltar la música de l'època i que a la meua mare no li agradava perquè deia que escridassava molt, també anava allà.
Però, potser el millor moment aplegava quan a l'estiu, en vacances d'escola, agafava la ràdio alguna vesprada i anava allà a escoltar "el consultorio de Elena Francis". Allò era quasi un pecat, perquè la meua mare no volia que ho escoltara perquè després li feia massa preguntes que la dona no sabia, no volia o no podia contestar.
Recorde que no entenia quasi res, però em cridava molt l'atenció que havien moltes cartes relacionades amb les tasques de la casa i com fer-les millor,però encara en hi havien moltes més relacionades amb allò de ser nuvis i núvies. I sempre tenien problemes. Jo no entenia res però em cridava l'atenció que les respostes que donaven per la ràdio eren quasi sempre les mateixes: resignación y paciencia porque los hombres son así.
Clar quan no donaven més solució que eixa i, les primeres vegades li vaig preguntar a la meua mare, ella es va enfadar i no volía que ho escoltara. Al llarg d'un temps sempre que podia no li feia cas i ho escoltava, fins que em vaig avorrir d'allò de la resignación i la paciencia i vaig decidir canviar la ràdio per un llibre i em va anar millor.
El que no vaig canviar va ser l'espai on anava a llegir: les engrunsadores del nisprer.
I esta setmana (ves a saber per quin motiu) m'han vingut al cap. Ara, mentre escrit puc recordar fins i tot l'olor d'alguna vesprada d'estiu allí.
Son temps passats però de vegades sembla que s'empenyen en que, encara que han passat no volen desaparèixer i per això tornen a la nostra memòria.
Potser per això he decidit deixar constància ací d'algun d'aquells records.
Ben cordialment
Tere