A la lluna de València

Per exemple un dia et pica un bitxo a la cama i et fa una bona ronxa. Un altre dia observes com algú t'escolta amb atenció sobre temes que quasi mai fins ara s'han pogut tocar.
En un altre moment te'n adones que la tendresa es desperta amb molta més facilitat als últims mesos. Algú et comenta que cantes mentre entres o surts dels despatxos de la feina i no fas massa cas, però com que el comentari queda penjat juntament amb un somriure.
A la recent nit de Sant Joan vaig demanar que es quedaren enrere els moments durs de tristesa.
A la nit de les bruixes i a l'hora bruixa estava allà a la terrassa de casa, sola i amb una copa de vi blanc mirant el cel i buscant, com diu Llach com "quan encara les bruixes
campaven dalt del campanar
i eren mestresses de nits i tempestes
amb línies de vols regulars." i, per cert, alguna em vaig trobar...i no era jo ;-)
No és el que et penses. No. Crec que és senzillament un estat transitòri de benestar molt interior i que aporten una mica de pau, que també sé que serà passatgera, però que mentre vulga estar al meu costat serà molt ben tractada.
És, precisament eixe estat de "dolçoreta" el que m'inunda de tendresa. I ho saps.
Encara queden molts camins que recorre i moltes complicitats que compartir, entre altres coses, no creus, benvolgut amic?
I, precisament eixes coses, son les que em fan sentir tan bé ara mateix.
Gràcies, una vegada més per ser com ets.
Ben cordialment.
Tere

Si, això sembla i, encara que siga de moment i ja passat el quaranta de maig, ens ha donat un respir.
I això permet també mirar-ho tot amb la llum que dona el sol després d'uns dies,(molts, almenys per a mi) de pluja.
Soc mediterrània i necessite el sol. Em dona força i energia per a plantar-li cara a la vida i als problemes que cada dia se'ns plantegen pel simple fet de viure.
Ara, ja amb el sol fora i amb l'ànim una mica més seré, t'he de donar la raó. I per això estic actualitzant este blog.
Hi han motius per al goig, encara que la precaució estiga present en alguns aspectes. Com deien a la peli "bailando con lobos" ..."todo no se puede preveer..."i de tant en tant passen coses que no estaven al guió inicial i et desbanquen, i et desequilibren, però com tú molt bé dius... es qüestió de temps.
La tristesa la tornem a re-col·locar poc a poc i torna a la seua calma serena.
Però no ens enganyem, senzillament la aconseguim arraconar de nou per continuar visquen amb un somriure ple a la mirada, per poder gaudir de la presència de les persones estimades i no acabar fent-li mal a ningú amb una actitud poc generosa per la meua part.
Tu em coneixes bé, i saps com soc i com visc. Saps que intento cada dia mirar endavant i ser positiva, però de tant en tant em derrumbo i t'he de demanar ajuda. Ja saps, des de sempre, que em dones molta pau i molta serenitat.
Ara esperem que, com la pluja, la tristesa haja passat, l'haja pogut guardar de nou a la seua caixa de Pandora i ens disposem a gaudir del nou temps que s'obre amb sol i tendresa.
Tu saps (i ho saps bé), que continuaràs essent el meu còmplice, bé, en realitat i com també saps perfectament el nivell d'intimitat emocional és ben important i espere que ho continue essent per molts anys, com diuen els catalans ;-)
Tot i això el sol llueix esplendorosament a tots els nivells i la vida continua essent ben xula, encara que de tant en tant la meua amiga, la tristesa, aparega i m'ensenye la seua mirada més lletja.
Hui almenys, està al seu calaix i això és molt.
Ben cordialment amb la llum del sol de fons...
Tere

Quin mal que fan les absències quan saps que ja son definitives!!!
L'ànima sembla que es quede una mica més buida i no saps com emplenar-la.
No acabes de saber que és el que t'està passant i, al final te'n adones que és el mateix. De nou una intensa sensació de solitud que de nou t'ensenya la pitjor de les seues cares.
Ja no és solament de l'absència que la Shiva ha deixat a la meua vida, no. Parle de moltes més absències que cada dia és fan més presents. Es tracta de absències que no has notat en massa ocasions i que ara es mostren amb tota la seua força i et recorden que ets tan poca cosa, tan vulnerable que pots perdre, fins i tot els punts de referència més arrelats.
La força que tenim totes les persones ens ajuda a superar esta mena d'obstacles que apareixen als moments que menys ho esperes.
Sé que la tristesa que porto a dins meu poc a poc anirà sortint i que dins d'un temps no serà més que un record llunyà i apagat, però hui la sento amb molta força.
Noto com passa el temps i com arrossega records i manies. Com han quedat enrere algunes coses però també hi veig com de tant en tant, la tristesa, eixa tristesa que és va instal·lar fa un temps a la meua ànima, sembla que vol recordar-me que es una hostessa permanent i que ja no depèn de mi el fet de que aparega o no, senzillament està i vol quedar-se un temps ací, en la superfície de la meua vida.
Suposo que hi han moltes maneres de conviure amb ella i encara busco la que em faça menys mal al meu dia a dia.
Crec que serà poc temps però amb ella mai se sap.
Per això he començat parlant de les absències, que no son solament dels éssers estimats, també ho son d'estat ànims que, encara que tornaran, ara son llunyans.
Tot i això els esperarem amb ànsia per tornar a riure obertament de les coses més senzilles.
Tot i la tristesa, ben cordialment.
Tere