A la lluna de València

Pot semblar una ximpleria, però per a mi no ho és. Des de l'any noranta he anat sempre acompanyada per un d'eixos quaderns pesats en que s'acaben convertint les agendes.
I son així de pesats per què encara que tinc bona memòria els acabava convertint en l'arxivador improvisat del papers del dia a dia: la cita del metge de torn, el paper que tenia que portar a tal lloc o el recordatori (la majoria de les vegades innecessari) d'algun telèfon solt que mai faria falta.
M'havia acostumat a elles i em donava molta seguretat portar-les al damunt. Ho sentia necessari perquè considerava que la meua vida laboral depenia d'aquell quadern que, a mesura que anava passant l'any, anava augmentat el seu volum com si anara arreplegant totes les misèries de cada dia. Bé, i també les alegries.
Ara ja no en gaste d'agendes. Ja no em fan falta. I no és per falta de coses a fer. No, no és això. És perquè em sento més segura, perquè soc més conscient de que la meua vida l'he d'organitzar jo, com vulga fer-ho i, sobretot, pensant en les meues il·lusions, necessitats o desitjos i no en acudir a mil llocs diferents i fins i tot el mateix dia per a no avançar quasi res.
Poques vegades he oblidat una cita a la meua vida i quan mirava l'agenda era per reforçar que ho havia anotat bé i que d'alguna manera "tot estava en ordre i bé".
Ara eixe tot continua estant en ordre i bé, però sense agenda, sense tanta inseguretat i amb la convicció de que la meua memòria continua funcionant relativament bé. També, així és una forma de fer-la treballar.
Tot un any i pico sense agenda. Tot un repte aconseguit després de més de dèsset anys carregant amb ella cada dia i, amb la part d'inseguretats que ella mateixa comportava.
Potser sols siga un fet simbòlic, però ja saps que m'agraden els simbolismes i el que comporten. Són tot un món ple de matisos ;-)
Ben cordialment.
Tere

Si, així comença una coneguda cançó de Lluis Llach que m'ha vingut al pel per a començar esta aportació al blog.
Temps de records, de risses, de llàgrimes, de complicitats, d'enyorances...
Tot això i moltes coses més han passat des de que estàs a la meua vida. I les que espere que continuen passant i compartint amb tu.
Algunes coses han canviat, però l'afecte més sincer que un dia et vaig entregar, això si que no ha canviat.
Ja, per fi ha aplegat un nou temps on les coses tenen altres colors i altres valors i ara ja toca anar emplenant de verd esperança eixe nou temps que ha estat tan desitjat.
I ha aplegat carregat de projectes nous, de noves il·lusions i també amb alguna cara nova que fa més plens encara alguns moments. I tu ací, al meu costat com una columna ferma on sé que puc refermar-me als moments on l'energia pot fallar.
Temps era temps quan plorava i et trobava, quan estava molt trista i estaves ahi per donar-me la mà...
Però també temps era temps quan hi havia alguna cosa dolça que compartir i sempre estaves el primer de la llista de trucades per fer-te saber la bonanova de torn.
Si, el temps que hem compartit, el que hem buscat compartir per caminar per eixes tortuoses sendes que ens ha tocat viure en alguns moments, però, a la fi i a la postre, un temps viscut ben acompanyada per algú que em dona força i em fa sentir molt ben acompanyada a la vida.
Gràcies per tot eixe temps, per tota eixa estona de llibertat que has compartit amb mi i que m'ha fet sentir tan segura en moments on la inseguretat i la incertesa no deixaven de rondar-me.
De nou gràcies per tot, estimat amic. Ja saps que el meu afecte per tu és immens i que t'has convertit en una de les meues joies més preuades.
Ara esperem que el temps que ens queda per compartir estiga ple de coses dolces ;-)
Ben cordialment.
Tere

Semblava que no aplegaría mai, però no ha estat així i el temps ha continuat el seu camí.
Ha estat tota una lliçò.
Les persones, habitualment, pensem que les nostres misèries o alegries seràn eternes. I no, no és així. El temps passa i tot ho acaba curant fins i tot els mals del cor.
Al cap i a la postre és inexorable que els dies, els mesos i els anys passen i cada cop que van passan les coses, els sentiments i les emocions van canviant i normalment és van calmant i perdent importància i poc a poc és van oblidant.
I així, tot el que fa un any, o dos era important i ens podia fins i tot llevar la sòn ara semblen coses menors. Ara ja quasi no tenen valor. Ja formen part del passat i, per tant, del bagatge que cada persona anem acumulant.
Així ja nomès vull recordar les coses xules que van passar i que, també, és van acabar fa un any.
La vida ha donat un tomb molt important i ara son altres les coses que m'importen, les persones que m'interessen.
Afortunadament ha quedat la gent a qui realment li importe i que m'importa.
Ara un món de noves possibilitats s'obre i no el vaig a rebutjar, però tampoc vaig a donar-li cabuda a alguna gent que no s'ho mereix.
Estic per fer una nova llista de noms per a oblidar i per fer publics els motius pels quals ja no merèixen estar a la meua vida.
Ho pensare.
Ara, ja passat una any, i amb la distància que dona el temps, la vida es veu d'una altra manera. Més plena, més serena i amb moltes, moltíssimes coses que fer encara.
Ara ja toca, definitivament, mirar endavant i és el que vaig a fer.
Ben cordialment.
Tere