A la lluna de València

No és gens difícil veure com somrius. Tampoc és massa complicat veure com rius, però cada vegada que ho fas hi han filaments de la meua ànima que es mouen i vibren com si fos un vent dolç.
Cada cop que rius és com si estiguera veient el neiximent d'un dia clar i ben rentant. Somrius amb facilitat però això de riure és una altra cosa. Per això cada cop que rius d'eixa manera franca, oberta i sincera amb que ho fas és com si el temps i l'espai deixaren d'existir i únicament existira el so de la teua rialla.
Tot i això sols una cosa pot superar eixe moment i és aquell en el que, després d'un temps, ens retrobem.
Just en eixe instant en que alces la mirada i em veus i em crides pel meu nom, i jo l'escolto. Just en eixe instant el món sembla que es pare.
I també en eixe moment deixo de ser generosa amb el mon sencer per a convertir-me en avariciosa per poder viure intensament eixos segons.
Després venen les salutacions cordials a que ens obliga el fet de ser éssers social i correctament educats, però eixe instant és solament nostre.
Ara sé que eixe moment, la teua tendresa i la teua rialla va tot de la mà.
I no vull renunciar a eixes estones dolces i tendres que només es viuen quan es viuen.
A ja saps que son el teu somriure i les teues rialles per a mi. No crec que vulgues deixar perdre el plaer de compartir-les amb mi, oi que no?
Ens tornarem a trobar aviat i a viure eixe moment dolç de nou.
Ben cordialment.
Tere

Un pregunta que hem fet milers de vegades i que, de ben segur, ens han fet en altres milers d'ocasions.
Però l'altre dia em preguntava quantes de totes eixes vegades que hem fet o ens han fet la pregunta era amb vertader interès?
Crec que molt poques son les ocasions en que realment ens interessa la resposta i a molt poques persones que ens pregunten els interessa quin potser el nostre estat o la nostra situació.
Aleshores, si no ens interessa saber com està o com es troba la persona a qui li fem la pregunta, per què la fem?, Per cortesia?
No confondrem, de vegades, la cortesia amb la hipocresia, per allò de formar part d'una comunitat d'éssers (teòricament) racionals?
No ho sé.
Però el que si que sé es que m'importa molt poc com és puga trobar alguna gent a qui fins ara li he preguntat i a qui ja no li tornaré a preguntar, senzillament perquè en dona igual com estiguen.
Son gent que ja no forma part de la meua vida. Gent que no mereix ni un segon del meu temps ni tan sols per cortesia.
També hi ha gent (potser la mateixa) a qui a partir d'ara, quan em pregunten, si ho tornen a fer en alguna ocasió, el contestaré que bé, però serà com si els contestara que plou vi. O dit d'una altra manera, serà com no dir-los res, perquè en el fons crec que no els interesse ni jo, ni la meua vida.
I es que quan de vegades ens parem a pensar quantes preguntes fem sense que ens interesse gens ni mica les respostes que ens puguen donar, ens trobem en que hi han moltes, moltissimes.
I jo en continuo preguntant per què cony les fem?, per trencar el gel? per temor a un silenci que en ocasions és massa incòmode? per no voler afrontar que amb eixa persona en qüestió no volem tenir res, però tampoc ens atrevim a trencar del tot la relació?
La cortesia (o hipocresia) ens fa ser, en massa ocasions, poc coherents i jo soc de les que pense (com tu) que hem se ser coherents i seriosos amb nosaltres mateix.
L'any passat per estes dates vaig escriure a l'altre blog (http://teremolla.nireblog.com) un post que s'anomenava "Una lista de nombres para olvidar". Potser enguany en faça una altra però de gent a qui ja no li tornaré a preguntar mai més com està. Senzillament perquè ja no m'interessa.
Ben cordialment.
Tere

Ja s'han acabat les vacances. Ha estat, com sempre, un temps ben estrany.
Per una banda noves troballes a la vida, per altra silencis, espais de temps per a pensar amb tranquil·litat, per a projectar noves activitats, nous reptes,...
I ara després d'eixe temps apleguen els moments dels retrobaments. I de veritat, quina alegria dona tornar a veure les persones estimades!!!
Sembla que amb cada retrobament el trencaclosques de les nostres vides vaja encaixant cada cop una mica millor. Tot sembla d'un color molt més lluminós i amb cada abraçada, amb cada bes que ens donem la vida torna a transcorre amb la normalitat aparent que donen les rutines dels temps de treball.
Els records de l'estiu i les vacances queden enrere per donar pas al temps de treball, però també a la possibilitat de noves experiències de tot tipus.
Amb la certesa de que queden moltes coses per conèixer, moltes vides per viure, moltes persones que trobar i estimar, eixe nou temps s'enfronta amb una actitut positiva. La vida (i algunes persones molt estimades)ens ensenyen que, segurament, el millor que ens queda, son els moments passats amb la companyia de persones que realment merèixen la pena. Aquelles, com tu, que volen estar al nostre costat per compartir coses importants, per compartir espais de vida, per crèixer i caminar amb nosaltres.
Tot això, i moltes altres coses, son les que recuperem amb els retrobaments i setembre és un bon moment per a viure eixes sensacions dolces.
Ara, ja només queda gaudir plenament del moments que encara estan per viure i sé que vols compartir-ne amb mi alguns d'ells.
Realment estic encantada de tenir-te a la meua vida. Llargs anys a eixa dolça realitat!!!
Ben cordialment.
Tere