A la lluna de València

Sí, ha tornat a passar i la vella i incòmoda amiga tristesa s'ha colat sense permís i s'ha instal·lat a casa.
Ella entra, no diu res però em mira i somriu. D'eixa manera tan simple és fa present i em recorda que viu amb mi, que no se'n ha anat, sols estava de vacances d'un temps a esta part. En eixe temps han pàssat coses precioses, però ella recorda que està ahí, quasi sempre en guàrdia i que entra i surt quan vol de la casa que ja s'ha fet al meu cor.
I ara està ahí allotjada, encara que he vist que no ha desfet les maletes, perquè les dos sabem que estarà poc temps. No li ho vaig a permetre que es quede massa temps.
I no li ho permetre per la senzilla raó que el meu temps comença a ser massa preciós per a mi i per a la gent que m'estima com per a perdre'l en una situació de falta d'alegria.
També sé que tornarà amb eixe fret al cor que sols ella porta, però l'escalforeta de l'afecte i de l'amor de la meua gent i la meua voluntat de treure-la la farà forà una altra vegada.
Ara sols queda ficar-se a treballar per fer-la fora amb la seguretat que dona saber que la batalla la tornaré a guanyar i que sols es qüestió de temps, de poc temps, espere.
Però hi ha una cosa que em fa forta davant d'ella: És la seguretat de saber que soc una dona ben estimada i la força de l'amor de la meva gent és molt forta i em fa sentir afortunada i quasi sempre feliç, tot i sabent que la felicitat és per cada persona un terme ben diferent, però a la meua manera ho soc.
Per això, poc a poc, com ara mateix, estic treient totes les forces per a fer fora eixa sensació i tornar a riure obertament sense que les llàgrimes apareguen.
Serà poc temps, sols el necessari i prometo no deixar de lluitar ni un sol segón.
Ben cordialment.
Tere

Hola de nou a totes aquelles persones que han mantingut viva la flama d’anar visitant de tant en tant aquest espai.
Ja estic ací de nou després d’un temps de silenci.
Han passat moltes coses i totes bones, encara que alguna d’elles encara em traga les llàgrimes sovint. Però n’estic ben segura que tot passarà i serà per a bé que encara a l’ànima hi hagen algues llàgrimes per a eixir al carrer.
El viatge a Palestina ha canviat algunes coses al meu interior i per això vaig decidir deixar passar una mica de temps. Han passat més de quinze dies des que vaig tornar i encara no sé com col•locar alguns sentiments i sensacions que hem viscut.
Afortunadament tinc gent al meu voltant que em fa tornar a la realitat i que no em permet anar de “parranda” pel món dels sentiments totals, o, el que és el mateix, no parar de plorar.
Poc a poc les coses van tornant a ser com deuen ser. Poc a poc l’encostipat que vaig pillar a aquelles terres va minvant i em vaig trobant millor. I també poc a poc, vaig adonant-me que hi queda tralla per a rato.
Ara, en este mes espere una visita molt especial que, de segur em treu més d’un somriure i, a més em reconforta l’ànima, perquè hi ha algunes coses que son així de màgiques. I esta ho és.
Després del parèntesi dels Nadals i del viatge, procuraré no tenir tant de temps este blog tan silenciós, perquè no va néixer per això. Va néixer, precisament per poder expressar tot el que necessito expressar en cada moment i d’una forma lliure i en la llengua en la que m’he criat.
Ara ja només vull donar les gràcies a totes aquelles persones que han estat al meu costat en estes setmanes estranyes ajudant-me a col•locar totes les emocions fortes que hem viscut i de les quals podem ser testimonis reals.
Gràcies a totes elles i tots ells i a partir d’ara....Endavant.
Ben cordialment.
Tere