A la lluna de València

Saps una cosa? Quan de vegades em desperto a mitja nit amb pors i amb sensacions d’incertesa o d’inseguretats busco al meu cervell la teua imatge.
Una imatge que està present a la meua vida des de fa uns anys i a la que no vull renunciar.
De la teua mà sensible i segura he recorregut mils camins i t’he mostrat mil racons que, fins i tot jo mateixa tenia oblidats.
T’he volgut mostrar la meua ànima i crec, que per primera vegada ho he fet amb la certesa d’una complicitat emocional mai fins ara compartida amb ningú.
Has aportat pau i serenitat a la meua vida en moments o ningú ho podia fer. Has donat llum quan sols hi havia foscor.
Has aconseguit obrir finestres que ja s’havien tancat abans que tu aplegares.
Has apostat per una recuperació integral quan només hi havia despulles d’una dona que en aquells moments no era el que havia de ser perquè no podia.
Has confiat sempre, i m’has fet confiar.
Res del que et puga dir mai al llarg de la vida es podrà comparar al que he rebut de tu.
L’afecte que sento per tu no sols és immens, senzillament no trobe paraules que ho puguen descriure.
Ara, a més has fet una aposta major i m’has regalat amb una complicitat especialment emocionant.
I ja només et puc dir que cada una d’estes lletres va acompanyada d’una llàgrima emocionada, per comprovar el regal que m’ha fet la vida al permetre que ens trobarem.
En alguna ocasió t’he comentat que tens el trist rècord de ser la persona que més trista m’ha vist a la vida, però tot i això sempre vas apostar per un futur menys trist, i em vares donar la mà
Saps que el meu afecte és sincer i neix dels més fons i més pur de la meua pròpia essència com a persona.
Eixa essència que vaig poder recuperar gràcies a la teua paciència i a la teva fe amb unes possibilitats en les quals ni jo mateixa podia creure.
Ara, i en part gràcies a tu, torne a riure obertament i a sentir sensacions renovades que, com no podia ser d’altra manera, continue compartint amb tu.
Sols puc donar-te una vegada més les gràcies.
Gràcies per ser com eres.
Gràcies per estar sempre
Gràcies per donar-me sempre la mà
Gràcies per compartir amb mi
Gràcies.....per haver-me donat un got d’aigua quan més set tenia i, a més l’aigua més fresca i més neta del món, la que sols és pot comparar amb la teua confiança.
Ben cordialment
Tere

De vegades no fa falta res més per tocar el cel amb un dit que unes paraules.
No és necessari que siguen “paraules d’amor, senzilles i tendres” com cantava Serrat fa uns anys. Sols cal que es puguen sentir com a un raig de llum que treu totes les ombres que deixa la nit i ja resulten terapèutiques per a l’àmina.
No hi ha ombres al meu cor. Allà s’allotja la pau i la serenitat de que dona la seguretat d’una presència que ja ha decidit quedar-se a viure a eixe indret tan íntim
Allà, al cau dolcet, s’amunteguen cada cop més, rialles, records, sensacions íntimes però sobretot hi ha paraules que parlen d’un camí per fer.
Paraules plenes de llum que donen veu a sentiments mai expressats, mai descoberts i, potser fins i tot, mai viscuts.
I ara, amb eixes paraules plenes de llum, plenes de vida i d’il•lusions renovades és descobreix a la maduresa de les nostres vides, que tot és possible i que eixe camí que encara no s’ha fet, és transitable si vas de la mà d’aquella persona estimada.
De segur que serà un camí ben llarg i amb algunes pedres que ens poden fer mal, però de la mà i amb paraules que curen i donen vida i també amb la pau de saber-nos acompanyats, eixe camí també tindrà moltes rialles, moltes mirades intenses que permetran construir i compartir una complicitat que ara encara només som capaços d’intuir.
Ben cordialment
Tere

La immensitat d’uns ulls que miren amb una força poc habitual.
La força d’unes paraules que encara ressonen a les meves orelles.
La complexitat de formes de vida diferents però que han coincidit.
Un camí incert per recórrer, però al mateix temps la voluntat ferma de recórrer de la mà eixe camí. Potser seria més correcte dir de crear eixe camí per poder creuar-lo.
La seguretat de saber que a la meva mà hi ha una altra mà.
La necessitat de tendresa compartida.
La voluntat de compartir temps i experiències.
Les ganes inacabables de “bloquejar” dies i congelar moments.
La certesa d’un pròxim encontre i altres encontres.
Allò inabastable que hi ha a eixa mirada que em traspassa i em trasbalsa a sensacions velles però renovades.
La sensació de pau que dona saber-me acompanyada.
La escalforeta d’una intensa abraçada molt desitjada.
La suavitat d’un petó inesperat i sempre tendre.
Uns minuts a la vora de la mar en un esplendorós dia de primavera a un indret majestuós.
L’aroma d’un cafè a mig matí mentre escoltava paraules que mai esperava escoltar i que es van quedar gravades a l’ànima
Tot això i moltes més coses estan a la meva vida. Han germinat i volen quedar-se. Han fet un cau dolcet on es bressolen sentiments compartits i il•lusions renovades.
Allà les deixaré perquè és facin grans i continuar compartint-les amb tu.
Ben cordialment.
Tere