A la lluna de València

Quaranta cinc anys.
Son els que vaig complir la setmana passada. Com tu diries els meus quaranta cinc primers anys de vida.
I han aplegat en un moment preciós i molt dolç. Em sento una dona molt afortunada i molt estimada.
En estos moments no li puc demanar res més a la vida. No vull res que no tinga.
Soc lliure, en la mesura que la societat actual ens ho permet. Tinc salut. Tinc l’amor i l’amistat de gent meravellosa, com tu.
És podria dir perfectament, que soc una dona feliç, perquè tinc a l’abast de la meua mà tot allò que em fa sentir bé.
Tinc projectes per davant, xicotetes il•lusions que actuen com a motor cada matí quan fique els peus a terra.
No li puc demanar més a la vida.
Sé que este moment dolç passarà i vindran dies on comencen a haver absències, malalties i menys rialles de les que ara mateix tinc la sort de poder gaudir, però això està encara per venir.
Vull compartir este moment tan especial de maduresa amb gent com tu, que em dones la mà cada vegada que ho necessite, que li dones paraules als meus pensaments, que sempre tens la paraula justa per calmar els meus ànims i sobretot tens l’habilitat de treure’m sempre un somriure i una rialla.
Els meus primers quaranta cinc anys!!! I em trobe molt bé.
Potser més viva que mai. Més serena que mai i amb moltes ganes de fer coses compartides.
Em trobe plena d’amors i d’afectes que necessite donar a cada persona que estime.
Al mateix temps em sento plena de goig i joia per ser la destinatària de molts amors i afectes d’altres persones meravelloses que hi ha al meu voltant i que també m’ho fan saber, cadascuna amb el seu estil particular.
Sense dubtes puc dir que soc una dona afortunada que ha aplegat als seus primers quaranta cinc anys amb el cor ple de cicatrius que m’han fer estimar, sentir, riure, plorar...en definitiva viure. Perquè cadascuna d’eixes cicatrius és un testimoni de que la vida, tot i no ser fàcil en molts moments, està plena de sorpreses que cal anar descobrint.
I jo vull descobrir-ne moltes més, viure-les i, sobretot, compartir-les amb tu i amb algunes altres poques persones que formeu la meua xarcia de suport vital.
Em sento molt afortunada per tenir-te, per tenir-vos a la meua vida i espero que eixes presències importants és queden, almenys els propers quaranta cinc propers anys.
Ja saps que no tinc prou paraules per dir-te algunes coses.
Com sempre, ben cordialment
Tere

No m’atreviria a dir que mai ha passat, perquè comence a tenir molts anys, però el que sí que puc dir és que les necessitats, en tot cas, son renovades.
Conec les causes i a qui té el privilegi d’haver-les provocat. Té nom i cognoms. Però a ningú l’importen eixes dades. Sols a tu i a mi.
Tu estàs i em notes cada cop que vols o, fins i tot que no vols perquè que em “cole” a les teves interioritats i això crec que comença a ser una evidència. De la mateixa manera que em passa a mi amb tu, que estàs als meus somnis, pensaments i fins i tots alguns projectes.
Avui t’he dit que et necessito i crec que has comprés el que et volia dir.
És tan preciós saber-me entesa, compresa i recompensada que resulta emocionant.
Eixa emoció surt com pot. De vegades en forma de paraules, en altres moments en forma de llàgrimes, i, en altres com ara en forma de missatge una mica encriptat.
Després de silencis, de moltes llàgrimes, d’espais en blanc, però tot això emplenat de pors i, sobretot d’emocions crec que ha valgut la pena i em sento enfortida pel que ja hem viscut i compartit.
Hem parlat molt d’eixos temes. Hem patit els dos eixos temps. Ara gaudim els dos del que sentim i, en la mesura que podem, visquem cada dia o, millor dit, cada cop que ens podem trobar.
Però els dies passen i quan ja fa un temps que eixes trobades no és donen, els dos patim les conseqüències d’eixa espera sempre desitjada.
I ara ja no és tracta sols de desig, ara ja també és necessitat. I em sento bé per sentir-la.
O dit d’una altra manera, em sento bé sentint la necessitat de un nou encontre o retrobament. La necessitat d’escoltar-te, de sentir la teva mà, la teva mirada i com no, la teva rialla.
Aviat és donarà eixe moment màgic i riurem i ens emplenarem de l’essència de l’altra persona per poder evocar-la quan l’absència és torne a fer present i la podrem emplenar amb els records que, en cada trobada anem construint.
Fins eixe moment d’encontre i rialles, saps que estic.
Ben cordialment.
Tere