A la lluna de València

De tant en tant resulta inevitable tirar la mirada enrere i hui n’és un d’eixos dies.
M’he trobat amb fotos que tenen més de trenta anys i han vingut records a la meua memòria.
Records d’infantesa al camp. Records d’una estructura familiar més oberta del que era habitual però també, i com passa en totes les famílies, plena de contradiccions.
La vida, després ens ha dut a cadascuna de nosaltres per diferents camins i, poques vegades, per on en principi podria haver-se dissenyat que passarem, però això és viure.
Hi ha una foto en la que trobo una mirada. És una mirada que m’impressiona moltíssim perquè és la d’una persona jove, amb moltes personetes al seu voltant, però que dona la sensació de tenir una barreja d’angoixa vital i de càrrega de responsabilitat als seus muscles que sap que tindrà que dur endavant.
És una mirada de força, però no d’alegria. És una mirada clara i directa però no provocadora.
Tampoc és pot dir que siga una mirada de trista. És la mirada d’una bona persona. Una persona lluitadora, treballadora i de fortes conviccions, però amb una tendresa i una sensibilitat que en molt poques ocasions ha estat compresa per la persona que l’ha acompanyat en el llarg camí que porten recorregut.
Tot i conviure molt de temps amb eixos ulls grans, nets i directes, em resulta una persona quasi desconeguda.
I m’està resultant difícil d’escriure, però és cert el que dic. També sé que ja aplegue molt tard per a massa coses.
El que si que puc dir és que a este home l’estime per damunt de totes les coses, encara que li ho diga ben poc i ell és queixe sovint de que els vaig a veure ben poc, però ho sap.
M’he passat mitja vida pensant que estava enfadat amb mi i, eixa situació, barrejada amb la poca capacitat d’expressar sentiments, ens ha portat a estimar-nos en silenci, quasi des de la distància i amb pocs ponts segurs de comunicació, perquè els que hi havien, no sempre eren de fiar.
Sempre ha estat. Quasi sempre amb un respectuós silenci que en ocasions he confós amb distància emocional i no era altra cosa que una gran timidesa.
En una ocasió, no fà massa temps li vaig comentar mentre l’abraçava que havia estat la única persona que als moments més durs de la meua vida m’havia sabut transmetre pau i serenitat. Sols va somriure i va continuar callat, amb la seua humilitat habitual.
He estat cega molts anys i quan he mirat la foto vella he comprés la meua errada.
No estava enfadat amb mi. Senzillament és un gran tímid i no sap expressar bé ni sentiments ni emocions.
En este cas és perfectament vàlida la dita castellana que diu que “obras son amores y no buenas razones”, i jo he estat molt estimada.
Ben cordialment.
Tere

No he sabut mai si, en el joc que des de fa més de quinze anys portem entre mans he estat la gata i tu el ratolí o he estat la ratolina i tu el gat, però sempre hem jugat a un joc de seducció que els dos sabíen que existía però que, també els dos fingiem no conèixer.
Ja no pensava que estava a la teva vida. Senzillament el temps i la distància havien fet el seu paper i tot havia quedat a la memòria dels dos.
Records de coquetejos, de rises i de un soroll d’ones de mar a una suau nit d’estiu.
Records, també d’un mometn on vaig compendre i entendre que hi havia alguna cosa més que el fet de ser companys quan et vaig contar que era possible una absència llarga per anar a treballar a Asturies i no et va agradar gens ni mica la idea.
Recods de quan vas anar a fer el camí de Santiago i et vaig demanar que em portares, si podíes, una figureta d’un pelegrí, per recordar-te i ho vas fer. La tinc al menjador de casa i de tant en tant la miro i et recordava.
Records de situacions crítiques a un congrés on els dos no voliem fer malbé a eixa persona que després ens ha traït i a última hora varem decidir, quasi de forma unànim i sense parlar-ho canviar el nostre vot.
Però sobretot records de moltes pors i de converses sobre les pors, sobretot les teves, per afrontar algunes situacions.
I ara, després tants anys i de tantes coses viscudes, quan ja ensava que només era un record a la teva vida reapareixes i em contes que tot et va bé.
Quina alegria pel rencontre i pel possible retrobament al setembre, sobretot quan pensava que ja no hi era a la teva vida!!!
Tot i això, encara no sé si soc gata o ratolina. No si tú ets gat o ratolí. Ho saps tu?. Acabarà alguna vegada este joc que ja dura tans anys o, potser ho deixem com està i continuem jugant?
Siga com siga, sols et puc dir que m’he alegrat moltissim de llegir les teues paraules al correu electrònic i de saber que t’has molestat en buscar-me, encara que haja estat a Internet. El resultat és el mateix: Volies trobar-me i m’has trobat. Ja saps on estic. Ara només queda que un dia ens trobem i parlem d’algunes coses que sempre han estat pendents. O no...
Gràcies pel missatge. I per reaparèixer. O per permetre’m pensar que el joc continua.
Ben cordialment.
Tere