A la lluna de València

Ja ha passat la tronada més forta, eixa que ja esperava, i s’ha emportat per davant molts fils invisibles que em feien presonera d’una situació ben dolorosa.
Ara el cel està rentant, com dius tú, però de tant en tant encara s’enteranyina i deixa correr algunes llàgrimes per tot el que s’ha patit, per tot el que s’ha perdut...
Tot ha passat i no puc dir que haja estat ràpid. No.
Però el que si que puc dir és que he aprés moltes coses amb aquest temps extrany que he viscut i que, amb més suavitat, perviu encara al meu ànim. I he aprés, de nou, que tinc una sòlida xarxa d’afectes que s’han ficat al meu costat deixant-ho tot per fer-me companyia i donar-me ànims. I tu el primer.
També he aprés que, tot i haver moments on no podía veure res bó, sempre hi han coses bones al nostre voltant, i tú no fà massa dies em vas recordar, de nou, que el cami de l’afecte no és d’una sola direcció, i això sempre és curatiu.
Hi ha bona gent al meu voltant, i me’n penedeixo de no haver estat a l’alçada estos últims mesos, però no podía mirar més enllà dels meus propis fils invisibles que em tenien presonera d’una obsessió: la lluita entre la certesa i l’incertesa d’una situació ben extranya.
Estic encara molt cansada, perquè el patiment cansa molt, però ja vaig trobant ànims per mirar endavant i tornar a buscar la meua pròpia projecció.
Tot passarà i les aigües tornaràn al seu camí. Tornarem a viure sense fils que facin malbé el nostre ànim, més enllà de les cites setmanals per riure i gaudir de la presència dels amics. Tornarem a fer projectes per crèixer com a persones. Tornarem a riure sense complexos i deixarem enrere les obsessions que ens atrapen i ens fan perdre temps, vida i il·lusions.
Deixarem aparcades a la vora determinades incerteses per situar-nos al camí ben obert de la vida i donarem noves oportunitats a qui es vulga apropar, a qui ens vulga conèixer i perquè no, estimar-nos.
Però tot això ho faré amb la certitud de saber-te al meu costat i, per allò de la bidireccionalitat, jo al teu.
Això dona seguretat, força, i de vegades, com ara, plena l’ànima de tendresa i als ulls tornen a brollar algunes llàgrimes que no son altra cosa que tota la emoció que em provoca tenir-te a la meua vida, tenir-vos a la meuva vida.
Gràcies per ser com eres, per estar, per fer-me sentir que, tot i haver estat una plorona en massa ocasions, no vols soltar-me la mà, perquè a tu també t’agrada sentir la meua.
Gràcies a totes les persones que heu estat, a les vostres paraules d’ànim, a la vostra presència, al vostre afecte. Una persona un tant especial i que té la particularitat d’anar treien el cap de tant en tant, em deia fa poc temps que devia recordar, sobretot quan em sentia trista, que al meu voltant hi havia molta gent que m’estimava, i és ben cert, la hi ha.
Ara plou al carrer, però al meu cor i a la meua ànima comença a haver-hi pau i eixa sensació és dolça i tendra.
Això t’ho dec, us ho dec a totes les persones que han mirat de consolar-me i d’animar-me al llarg d’este recorregut extrany que he fet sense voler-lo fer.
De nou estic en deute amb tu, però és un deute dolç, ple d’afecte i de molt de carinyo per les dos parts.
Gràcies per tot a totes les persones que estàn ahí. Us prometo que ara les meues forces estàn encaminades a tornar a la normalitat i a riure amb ganes al menor temps possible.
De nou gràcies i fins sempre.
Ara, ja de nou, ben cordialment.
Tere

Ja feia setmanes que no escrivia. Han estat dies molt calorosos ací a la Vall d’Albaida i per tot arreu i eixa calor, en massa ocasions s’emporta les idees o les deixa exhaurides.
I potser també això m’ha estat passant a mi també. Bé això i que l’ansietat és va instal•lar a viure a casa meua i encara no ha volgut eixir d’allà.
S’ha assentat al lloc que deuria ser un cau dolcet que s’anava construint poc a poc i allà s’ha quedat. És deu trobar còmoda perquè no vol anar-se’n i m’està fent la guitza tot l’estiu.
Entre l’ansietat, la incertesa de certs temes i la tristesa no han estat unes vacances gens bones i puc dir que ja tenia ganes de tornar a la feina per espantar una mica les dèries que aquesta barreja emocional m’està produint.
Però com que tot no pot ser dolent, hi ha hagut algunes coses bones també, com per exemple trobar-me tan estimada per molta gent. Sabia que ho era, però fins a quin punt.
Les llàgrimes que han mullat els meus ulls al llarg del dolorós mes d’agost, han estat eixugades quasi sempre per alguna persona amiga que sempre m’ha brindat la possibilitat de recolzar-me al seu muscle i, fins i tot fer-me alguna abraçada que sempre son ben rebudes.
El que més mal em fa de totes les emocions que he viscut i encara estic visquent és la ràbia i la impotència que dona el silenci i com a conseqüència, la incertesa de les situacions.
Eixe silenci assassí, que sembra dolor i tristesa de forma innecessària i que a més és del tot improductiu, perquè sols aporta més angoixa i desesperació a una situació estancada on les pors alienes son els principals eixos on s’assenta eixa mena de verí en que s’acaba convertint el silenci.
Estic molt cansada. I a més molt més ”tocada” del que jo mateixa era capaç de reconèixer fins fa solament dos dies.
Crec que en aquesta situació la indolència que comporta el silenci verinós pot emportar-se per davant alguna cosa molt preuada per a mi i a la que segurament tindre que renunciar.
La impotència de lluitar contra un silenci voluntari és difícil d’explicar, però s’assembla molt a la sensació d’un abandonament i, almenys jo, ho sento així. I no cal dir que els abandonaments sempre son fonts de dolor i de situacions emocionals ben complicades.
Sols espero que eixe silenci no siga definitiu i que, de nou, amb els primers freds de la tardor pugam reprendre la normalitat de la comunicació.
Ben cordialment.
Tere