A la lluna de València

Ahir va ser un dia important i tu ho sabies. Per això vas vindre. Per això vas forçar, fins i tot el motor del cotxe.
No em jugava res. Però con vas definir ja fa dies, “era la primera vegada”....
I vas voler acompanyar-me en eixa “primera vegada....”
En moltes ocasions t’he dit que eres important, però este mati, quan practicava un ratet la perea, he recordat la nostra trajectòria compartida.
Ja son una anys els que portes a la meua vida. I, al llarg d’eixe temps has compartit amb mi els moments bons i dolents que han ocorregut .
Saps que eres especial.
Saps que el meu afecte per tu no te fronteres, ni vull que les hi hagen.
Saps que eres els dipositari dels meus secrets millor guardats.
Saps que eres un dels meus amors més estimats.
Però tot això no hagera estat possible si la teua tendresa i la teua lucidesa no foren lateua targeta de presentació.
Tens l’habilitat d’haver entrat al fons del fons del meu cor i de la meua ànima.
T’has col·lat fins on mai ningú s’havia atrevit ni a sospitat que existía. I ho has fet amb senzillesa, amb suavitat, amb la seguretat que dona saber-se estimat. Perquè has sabut sempre que has estat estimat, molt estimat.
I ahir, de nou et vas fer present i vas plenar espais on saps que eres l’únic habitant, perquè t’ho mereixes i, perquè així vull que siga.
De nou et vull donar les gràcies.
Gràcies per ser. Per estimar-me. Per conèixer-me i respectar-me. Per valorar-me i, sobretot, per creure en mi com ho has fet, fins i tot quan ni jo mateixa ho podia fer.
I, sobretot, gràcies per deixar-me formar part de la teua vida en la mesura que tu ho vulgues.
Eres especial a la meua vida i ho saps, però no tindría cap importància sense el teu somriure obert i la teua mirada franca, sensible i tendra.
De nou, i com sempre gràcies.
Ja saps como te quiero.
Tere

Eixa podria ser perfectament l’expressió que defineix els meus desitjos: la de tenir una nova actitud, sempre que es puga, clar.
La vida és massa curta i preciosa com per no viure-la com cal: amb una mica més de calma, més pau i serenitat d’ànim.
Tot està ahi, per viure, per llegir, per mirar...
Les persones que estan i es vulguen quedar, es quedaran. Altres marxaran i, segurament altres aniran aplegant i ocupant nous espais.
Els meus amors ho continuaran essent i, perquè no, és fins i tot possible que n’apleguen altres. Tot l’amor que puga donar, el repartiré altre aquelles persones que el vulguen rebre.
Tornaré a esperar que, allà pel mes de març, tornen a vindre les orenetes a saludar-me escridassant a la terrassa de casa i tornaré a compartir temps, paraules, afectes i, fins i tot miracles amb la gent que estimo.
Una de les meues senyes d’identitat és el meu somriure i, eixe somriure ha de continuar essent la meua carta de presentació i el meu regal per a tota la gent que hi ha al meu voltant perquè, en definitiva ajuda a veure la vida amb altres ulls i també amb una altra llum.
Ben cordialment.
Tere