A la lluna de València

Encara que no ho semble, en molts aspectes encara conserve la innocència Cada vegada en queda menys,però de tant en tant encara em sorprèn apareguen quan menys l'espere. És sobretot quan pense que alguna gent és bina gent i em trobo amb detalls que em fan entendre que soc una mica bleda al pensar-ho.
Recordo quan em vaig trobar amb la primera situació que em va fer tant de mal i com va ser el meu pare el que em va abraçar i em va dir que estava creixent. Crec que tenia deu u onze anys i el meu pare no és de les persones que li agrade fer abraçades.
Aquell dia el meu pare em va veure molt trista perquè la ferida que vaig rebre venia de la meua iaia materna i, teòricament jo era la nina dels seus ulls,però en aquella ocasió no li va importar ser una mica dolenta amb mi.
Recorde perfectament les dos escenes, la de la iaia i la del meu pare. La relació amb la iaia mai va tornar a ser la mateixa.
Aquell dia alguna cosa és va trencar a dins meu i mai es va tornar a recompondre.
Ara sé que la fins eixe moment "estimada iaia" em va matar part de la innocència de xiqueta.
Ara, encara em fa mal cada vegada que ho recorde però també és cert que la iaia no la va matar del tot i, afortunadament, com deia al principi, encara tinc moments on la reconec i em va feliç saber que ella no va guanyar la partida.
Encara em queda una mica d'innocència que apareix cada cop que vol.
Ben cordialment.
Teresa

De vegades no puc (ni vull) evitar mirar la boca d'algunes persones. Son boques que criden als petons. Que estan plenes d'ells i que no volen (o no poden) eixir.
Quan era joveneta em deien que bes o petó no donat és perdia i mai no tornava. Ara, ja de més major, entenc que és cert. Cada bes desitjat i no donat és un petó perdut.
Hi han persones a qui els costa fer besades, altres, com jo, que sempre estem a punt tant per a fer-los com per a rebre-l's.
I costa tan poc i son tan dolços!!!
Perquè costa tant fer un petó? Mai he pogut contestar esta pregunta. Sols sé que hi ha molta gent de qui m'agradaria rebre eixe bes senzill, humil i tendre i que mai seré capaç de demanar.
I és una pena, perquè és un plaer deliciós que moltes persones és perden per ser una mica avaricioses d'algo tan bonic com besar.
Elles i ells s'ho perden, encara que en realitat ens ho perdem totes i tots, perquè els petons que no es donen es perden. I ni les persones que es neguen a donar-los gaudeixen d'eixe plaer, ni les que estem sempre disposades a rebre el poder disfrutar tampoc.
Al final, es cert que bes o petó que no es dona, es bes o petó perdut. Què pena de plaer senzill perdut.
Però jo intentaré continuar repartint-los a totes les persones que els vulguen rebre.
Ben cordialment.
Tere

La propera setmana hi ha que anar a votar. Sí hem d'anar perquè és la nostra obligació i el nostre dret.
Però a més hem d'anar per parar-li els peus a la dreta més rància. Les persones que creiem en el futur ple de possibilitats hem de fer un exercici de ciutadania plena anant a dipositar el nostre vot a les urnes.
I almenys jo, ho vaig a fer amb el convenciment de que el meu vot serà important. I ho serà perquè crec que l'opció política a qui vaig a votar serà decisòria perquè els interessos de les persones estiguen presents al Parlament, perquè la igualtat real entre dones i homes siga una realitat plena i perquè el concepte de ciutadania siga revisat per incloure a totes i cadascuna de les persones que encara no estan dins d'aquesta definició.
Per tot això cal anar a votar i votar per un futur per a les persones, cal votar progrés, per que una altra manera de fer política és possible.
Ben cordialment.
Tere

Afortunadament ja ha tornat. Feia molt de temps que no sentia eixa sensació de pau interior al llarg un temps seguit. I ara em sento així tranquil·la, serena, i amb una certa llum interior que a més crec que la projecte al meu voltant.
No podria donar cap motiu especial. Potser siga la maduresa o el nou temps que estic visquent. O senzillament que em trobe en pau en mi mateixa i han desaparegut els sentiments negatius que abans m'agobiaven.
No sé el que durara o no però el que porte viscut ja no m'ho pot llevar ningú i a més intentaré mantenir eixa sensació el temps que puga i no vaig a permetre que gent hipòcrita, i sense cap bona intenció me la lleve.
A eixa gent no li desitge cap mal, però no la vull a la meua vida. Els seus problemes son seus, no meus. Les seues frustracions son d'ells, no meues. I el seu món no m'interessa gens ni mica.
Així que no els vaig a permetre que em destorben la vida en cap sentit.
A ells els han tret, jo me'n he anant lliurement. Si tenen cap frustració és el seu problema i per això no els vull a la meua vida.
No sé com ho faré, però m'agradaria fer durar eta sensació tan especial i per això si que vaig a lluitar.
Ben cordialment.
Tere

Esta setmana i per causes que no venen al cas, he anat una mica curta de temps. Al final, com tot, ha sigut una percepció perquè tot el que tenia que fer ha anat eixint i ho he anant acabant.
Poc a poc, amb tranquil·litat i amb la serenitat que dona saber que ho acabaràs, quasi tot està fet i a punt.
Al final, com sempre em dius, es qüestió de percepció. És la societat la que ens vol marcar com hem de viure, sempre amb presses, sempre amb les coses per ahir i sense que puga'm assaborir els moments de vida, encara que siguen per la feina feta amb cura i fins i tot amb il·lusió.
És un temps on mirar-se per dins i poder sentir qui eres en realitat. Un temps on no es necessiten disfresses, ni mentir, ni mostrar-te com l'ésser social que es mostra davant les altres persones que conviuen amb nosaltres als entorns diaris.
Per a mi és un temps necessari i reparador. Un temps de silenci on el repàs de les coses realment importants cobra una especial importància.
Cada dia que passa em sento més avariciosa d'eixe temps perquè és dels pocs espais on em sento quasi lliure.
Eixe temps de qualitat estic disposada a compartir-lo amb molt poca gent, però eixa gent sap qui és i que poden picar la porta de la meua casa cada vegada que vulguen amb la seguretat de que els obriré sempre les portes. Això és algo que no pot dir alguna gent, potser cada dia més.
Ben cordialment
Tere

Sí, encara que semble un joc de paraules, és una realitat. És una sensació plaentera poder adonar-se'n que no necessites res que no tingues a la mà per sentir-te del tot bé. Que et sents estimada per la gent que realment importa. Que al llarg dels anys i d'alguns patiments, estàs per fi, aprenent a treure de la teua vida la gent que no t'estima o no demostra gens d'afecte i respecte per la relació que hem mantingut,i a més no et sent malament quan per fi agafes la granera i les treus de la teua vida.
Que ja comences a confiar en tu mateixa en alguns aspectes que abans et semblaven impensables.
Que et mires a l'espill cada matí i et trobes una bona persona i això irradia benestar al que t'envolten cada dia.
Però el més bonic de tot, almenys per a mi, és saber que ho puc compatir. Que tot este embroll algú, tu, l'entens.
Això per si mateix ja és motiu de continuar estant molt bé i, com també dius tu, curada, quasi del tot.
Gràcies.
Ben cordialment.
Tere

Sembla que l'any nou haja vingut carregat de bones noves i de noves idees.
No sé qué acabara siguent una realitat o no, però de moment i com tu dius, ja vaig notant el que anomenes "fase expansiva".
És molt probable que només siga un estat que no dure massa en el temps, però vaig a intentar disfrutar-lo al màxim. I com no, compartir-lo amb aqelles persones que realment m'importen, amb aquelles amb les que he pogut plorar quan ho he necessitat i que han suportat els mals moments dels últims anys.
Ara els toca a elles i ells. Ara els he de demostrar tot el que porte dins i anar treient-ho poc a poc.
Ara, amb els nous projecte i la il·lusió per dur-los endavant, sembla que, almenys de moment, els vents de la tristesa hagen passat a un altre espai que no m'afecta.
De nou gràcies per tot a totes les persones que ho merèixen i ara cal anar cap endavant!!!
Molt cordialment
Tere

Sí, ja per fí es va emetre el passat dimarts dia 15 el primer programa de ràdio anomenat "persones diverses". Estic ben contenta del resultat i ja estem acabant de preparar el segon.
Esta resultant una experiència molt enriquidora perquè senzillament em dona ales. Em permet somiar el poder entrevistar a algunes persones que mai haguera pensat ni en somnis poder parlar amb elles i ara, fins i tot les puc entrevistar.
Hi haura sorpreses, segur, però el que més interessant m'esta resultant ara mateix és el fet en sí mateix de saber que sí, que és pot fer i a més divertir-me moltíssim.
I es pot fer gràcies a la confiança d'alguna gent en un sentit ample. Confiança en oferir temps de l'emisora, en donar tota la llibertat per fer el que vulga, en aportar el seu treball per a arredonir el programa i, en participar en eixos espais d'entrevistes.
Com a experiència novedosa ha resultat ben gratificant en tots els sentits, perquè l'acollida que va tenir el primer programa va ser bona i això sempre dona ànims.
Des d'aci moltes gràcies a totes les persones que, d'una forma o una altra, han fet posible que PERSONES DIVERSES haja vist la llum i siga una realitat.
Moltes gràcies.
Ah! i recordar que "Persones diverses" s'emetrà els tercers dimarts de cada mes a les 20,30 hores a Ritmo FM, al 104.6 de la FM i que també es pot escoltar al portal www.ontinyentdigital.com.
El proper programa sera el 19 de febrer i avancem que hi hauran sorpreses. Vos esperem.
Ben cordialment.
Tere

Sí, ja sé que no soc original i que estes paraules son de Lluis Llach.
Però quan miro l'any que acaben de començar, és com si apareguera la il·lusió per les sorpreses que ens pot donar la vida en cada moment.
Ahir, quan vaig arribar a casa a migdia, vaig rebre una bona noticia i, em van vindre al cap estes paraules de Llach.
Encara no l'he compartit, per qüestions de feina, amb alguna gent important, però ho fare hui mateix, i estic segura que compartiran la meua alegria.
Com esta, de segur que n'apareixeràn més i això serà el que, al final de l'any em faça dir allò de "ha estat un bon any".
Si, un bon any com el que acabem de deixar. Un any que va estar ben carregat i va ajudar a que la maduresa s'assentara definitivament a la meua vida.
Ara, ja reflexionat sobre el que ja ha passat, toca encarar to el que queda per fer, el que queda per escriure, per veure...i per compartir.
Espere que tot el que vinga de bó en este any que acaba de nèixer ho puga seguir compartint amb les persones que estimo.
Per això i com dius tú: "enguany, de nou, tornara a ser un bon any. De fet ja ho esta siguent".
Este matí, també he recuperat una vella frase meua de fa un temps i que deia cada matí quan entrava a treballar i que diu: "A veure amb qué ens sorprén hui el día..."
Doncs això, a veure amb qué ens sorprèn hui el dia...
Ben cordialment, de nou.
Tere

Si, estem a punt de començar un nou any. I com cada any les ganes de que tot millore apleguen també.
El 2008 ve carregat de bones noves i esta ple d'assumptes nous que vindran a emplenar, encara més, la nova vida.
De la mà d'eixes persones que mai fallen, tornarem a començar i plenarem de noves il·lusions la cistella de la vida.
Il·lusió per aprendre de tot, per continuar gaudint de la xicoteta o gran parcel·la de llibertat que ens han deixat, per continuar visquent el nostre temps de la manera que ho vulgam fer i de compartir-lo amb qui ho desitjem fer en cada moment.
Il·lusió per començar un nou programa de ràdio, per tenir ganes de fer coses i per poder continuar aportant un somriure dolç a totes les persones que estime.
Il·lusió per sentir-me viva i afortunada cada vegada que veig nèixer un nou dia ple de llum i de possibilitats.
Si, cada any nou suposa un moment on tot esta per encetar i, com diu Llach a una de les seues cançons, tot es possible.
Per a les persones de bona voluntat, per a les bones persones, que l'any que va a començar vinga ple de bones noves i de moltes possibilitat de tenir molts moments feliços.
A la fi i a la potre, això és viure.
I com repetim cada any: el nou any sera un gran any ;-) Oi que sí?
Ben cordialment
Tere