A la lluna de València

La immensitat d’uns ulls que miren amb una força poc habitual.
La força d’unes paraules que encara ressonen a les meves orelles.
La complexitat de formes de vida diferents però que han coincidit.
Un camí incert per recórrer, però al mateix temps la voluntat ferma de recórrer de la mà eixe camí. Potser seria més correcte dir de crear eixe camí per poder creuar-lo.
La seguretat de saber que a la meva mà hi ha una altra mà.
La necessitat de tendresa compartida.
La voluntat de compartir temps i experiències.
Les ganes inacabables de “bloquejar” dies i congelar moments.
La certesa d’un pròxim encontre i altres encontres.
Allò inabastable que hi ha a eixa mirada que em traspassa i em trasbalsa a sensacions velles però renovades.
La sensació de pau que dona saber-me acompanyada.
La escalforeta d’una intensa abraçada molt desitjada.
La suavitat d’un petó inesperat i sempre tendre.
Uns minuts a la vora de la mar en un esplendorós dia de primavera a un indret majestuós.
L’aroma d’un cafè a mig matí mentre escoltava paraules que mai esperava escoltar i que es van quedar gravades a l’ànima
Tot això i moltes més coses estan a la meva vida. Han germinat i volen quedar-se. Han fet un cau dolcet on es bressolen sentiments compartits i il•lusions renovades.
Allà les deixaré perquè és facin grans i continuar compartint-les amb tu.
Ben cordialment.
Tere

Que em té atrapada, trasbalssada...
Eixa mirada que va directament a escorcollar tot allò que vol conèixer, sense que això vulga dir que s'està ficant a espais privats.
Eixa mirada que ho plena tot. Que m'abraça. Que em cobreix de petons dolços.
Eixa mirada capaç de crear un univers particular dins d'una bambolla de rialles i confidències.
Eixa mirada que es converteix en mirall transparent on em trobo i em retrobo, on sé que ja habito.
Eixa mirada que sé que és sols meva i per a mí, mentre les teves mans busquen les meves, les acaronen i les acaban abarcant.
Ai!!! que meravellós sentir tot això i sentir-ho amb tota la pau de que ja dona la maduresa.
Ara, avui, sé moltes més coses que ahir al matí. Tinc una mica més de saviesa que ahir al matí. Però la meva saviesa no té a veure unicament amb museus. Crec que en aquesta ocasió té molt més a veure amb una manera de mirar que mai m'havia fet sentir com ara em trobo:abraçada, abarcada, petonejada....estimada
I tot això per una mirada que pot durar una eternitat o una dècima de segón, però que ja és meva, tota meva.
Ben cordialment
Tere

Ho podeu creure o no, però jo noto eixa oloreta de la renovació de la vida, dels ulls nous que brollen als arbes i a les plantes, a les flors dels atmetllers...
Ho podeu creure o no, però eixa olor està associada a la vida renovada, a les noves il·lusions que estan per aplegar, a les noves oportunitats.
Els dies s'allarguen i la llum te un altre color. L'ambient sembla renovar-se i no tardaràn massa en tornar les oranetes a escridassar la cel a poqueta nit i a primera hora del matí.
Ja s'escolten pel matí, mentre clareja, els crits dels pardals que comencen a volar i a buscar el seu menjar.
I, us puc assegurar que es un luxe poder dedicar uns segons, mentre esmorcem, a escoltar i mirar eixos primers moments del día.
A pensar en les sorpreses que este nou día ens pot deparar i a pensar en les persones que ens importen i enviar bons penssamnets per a totes elles.
Son pocs minuts, però carreguen le piles per a tot el día.
Després venen les obligacions laborals, les llargues hores d'atenció a altres persones, le trucades de persones estimades, la necessitat d'escriue o de contar vivències...
I al final de la vesprada, a la sortida de la feina, de nou, eixe olor especial que ens diu que la vida va més enllà de la feina i que les hores que queden del dia son nostres. Una delicia...
Des d'ací convido a la gent a que busque eixe moment del dia on la llum, els olors, i els sorolls ens recorden que la vida es renova cada primaver, i enguany, ja la tenim ací.
Ben cordialment.
Tere

Perquè?, perquè el temps ens té jugar estes males passades?
Hi ha dies que semblen mesos, i pel contrari hi ha mesos que duren menys que un dia.
Eixes sensacions que visquem quan som conscients del pas del temps, ens donen una mesura del que és la vida de curta. Quan te’n vols adonar han passat quatre mesos sense sentir eixa mà càlida sobre la teua mà, sense escoltar eixa rialla que en moments et pot salvar d’un abisme de dubtes i de silencis.
Este mati estava a una consulta mèdica i m’he permès observar les persones que allà hi estaven. Eren de totes les edats i condicions. Mes joves, més majors, dones, homes i totes estavem allà per alguna qüestió relacionada amb la salut o la falta de salut, per ser més concreta.
He pensat que amb el pas del temps, dels anys, la salut és pot anar deteriorant, però, com ho fem per aprendre que els pas dels anys ens deixa moltes mes coses que una més que possible manca de salut?
Com hem d’aprendre que el pas dels anys també ens ensenya a ser persones més lliures, més sàvies, més plenes i amb un major grau d’esplendor per a poder ser generoses amb qui ens envolta?
Com podem transmetre a les persones que és preocupen pel pas dels anys com una única qüestió d’edat que la vida és molt més bonica i plena si aconseguim que la generositat s’instal•le a les nostres vides com una forma de vida i sense tenir que esperar que la resta de les persones ho siguen amb nosaltres?
Jo encara estic aprenent a treure’m del damunt moltes de les coses apreses com a dona i que no m’agraden d’eixa educació convencional que vaig rebre i, a més, essent la major de cinc germanes.
Entre les coses que vull incorporar és, per exemple una manera d’estimar menys possessiva, més generosa i respectuosa. Però....estem parlant de sentiments, i de vida, i de temps...cada cop més ric, però també més escàs.
I ací em trobo, pensant, reflexionant i compartint algunes sensacions d’un mati de febrer on he vist el pas del temps de moltes maneres i totes elles complementàries. És complicat assumir que passa sense retorn, al mateix temps que valores la riquesa que t’ha aportat i que encara aporta sense sentir-te una mica més major en tots els sentits.
Almenys així ho he viscut aquest mati de febrer.
Ben cordialment.
Tere

De la mateixa manera que la vella amiga la tristesa entra sense avisar i és queda un temps gelant el cor i l’ànima, també hi han altres tipus d’inundacions menys glaçadores.
Son les que et fan sentir bé i estimada. Les que al matí, quan obris els ulls i et disposes a encetar un nou dia et permeten un somriure, tot i que encara no has perdonat al maleït despertador per haver-te tret dels dolços braços de Morfeo.
Son les que en meitat d’un matí silenciós a la feina t’empenten a agafar el mòbil i ficar un missatge o, senzillament, somriure de nou, davant el record d’un altre somriure o d’unes paraules escoltades fa uns dies i que donen bon rotllo.
O les que cada setmana, quan s’apropa el dijous et fan pensar si este dijous hi haurà cerveseta amb els amics o no, però en qualsevol cas les rialles son segures, encara que tarden una setmana més.
També és podria anomenar sentir-se inundada quan escoltes el teu nom als llavis de la persona estimada i en un tò melós et diu, fluixet, que t’estima.
O la d’aquella trucada que esperes cada pocs dies i quan no hi és, la trobes a faltar.
Totes eixes emocions i moltes altres, permeten que, tot i tenir encara fred al cor, l’escalforeta s'estiga fent un cau important i, per tant treien poc a poc a la tristesa.
Son emocions sentides intensament, que tenen forma de riuada de tendresa que, com deia abans inunden tot el que toquen i, almenys a mi sempre em remouen l’ànima i em recorden que soc una dona tremendament afortunada per ser estimada per aquelles persones a les que admiro i estimo.
Si, es cert, soc una dona molt afortunada perquè soc una dona estimada i, fins i tot jo diria que una mica mimada pels afectes d’eixa gent que està i que son sempre a la meua vida.
Hui em sento bé. Hi ha un sol preciós. Tinc pau. Estàs tu. Esteu vosaltres, totes i tots vosaltres que feu de matalassos quan la tristesa aplega i sou capaços de treure’m eixe somriure que hi ha dies que és nega a eixir.
Hui sento eixa inundació de tendresa i d’agraïment per sentir-me estimada i per això crec just compartir-ho amb qui s’ho mereix: Tu, vosaltres. Gràcies per tot.
Ben cordialment.
Tere

Sí, ha tornat a passar i la vella i incòmoda amiga tristesa s'ha colat sense permís i s'ha instal·lat a casa.
Ella entra, no diu res però em mira i somriu. D'eixa manera tan simple és fa present i em recorda que viu amb mi, que no se'n ha anat, sols estava de vacances d'un temps a esta part. En eixe temps han pàssat coses precioses, però ella recorda que està ahí, quasi sempre en guàrdia i que entra i surt quan vol de la casa que ja s'ha fet al meu cor.
I ara està ahí allotjada, encara que he vist que no ha desfet les maletes, perquè les dos sabem que estarà poc temps. No li ho vaig a permetre que es quede massa temps.
I no li ho permetre per la senzilla raó que el meu temps comença a ser massa preciós per a mi i per a la gent que m'estima com per a perdre'l en una situació de falta d'alegria.
També sé que tornarà amb eixe fret al cor que sols ella porta, però l'escalforeta de l'afecte i de l'amor de la meua gent i la meua voluntat de treure-la la farà forà una altra vegada.
Ara sols queda ficar-se a treballar per fer-la fora amb la seguretat que dona saber que la batalla la tornaré a guanyar i que sols es qüestió de temps, de poc temps, espere.
Però hi ha una cosa que em fa forta davant d'ella: És la seguretat de saber que soc una dona ben estimada i la força de l'amor de la meva gent és molt forta i em fa sentir afortunada i quasi sempre feliç, tot i sabent que la felicitat és per cada persona un terme ben diferent, però a la meua manera ho soc.
Per això, poc a poc, com ara mateix, estic treient totes les forces per a fer fora eixa sensació i tornar a riure obertament sense que les llàgrimes apareguen.
Serà poc temps, sols el necessari i prometo no deixar de lluitar ni un sol segón.
Ben cordialment.
Tere

Hola de nou a totes aquelles persones que han mantingut viva la flama d’anar visitant de tant en tant aquest espai.
Ja estic ací de nou després d’un temps de silenci.
Han passat moltes coses i totes bones, encara que alguna d’elles encara em traga les llàgrimes sovint. Però n’estic ben segura que tot passarà i serà per a bé que encara a l’ànima hi hagen algues llàgrimes per a eixir al carrer.
El viatge a Palestina ha canviat algunes coses al meu interior i per això vaig decidir deixar passar una mica de temps. Han passat més de quinze dies des que vaig tornar i encara no sé com col•locar alguns sentiments i sensacions que hem viscut.
Afortunadament tinc gent al meu voltant que em fa tornar a la realitat i que no em permet anar de “parranda” pel món dels sentiments totals, o, el que és el mateix, no parar de plorar.
Poc a poc les coses van tornant a ser com deuen ser. Poc a poc l’encostipat que vaig pillar a aquelles terres va minvant i em vaig trobant millor. I també poc a poc, vaig adonant-me que hi queda tralla per a rato.
Ara, en este mes espere una visita molt especial que, de segur em treu més d’un somriure i, a més em reconforta l’ànima, perquè hi ha algunes coses que son així de màgiques. I esta ho és.
Després del parèntesi dels Nadals i del viatge, procuraré no tenir tant de temps este blog tan silenciós, perquè no va néixer per això. Va néixer, precisament per poder expressar tot el que necessito expressar en cada moment i d’una forma lliure i en la llengua en la que m’he criat.
Ara ja només vull donar les gràcies a totes aquelles persones que han estat al meu costat en estes setmanes estranyes ajudant-me a col•locar totes les emocions fortes que hem viscut i de les quals podem ser testimonis reals.
Gràcies a totes elles i tots ells i a partir d’ara....Endavant.
Ben cordialment.
Tere

De tant en tant aparèixen i tambè, de tant en tant son bones.
Però hi han algunes d'elles que son informació que, se suposa, que deuries saber fa molt de temps i va i no les saps. I una nit de tendresa i bon rotllo, sopant descobreixes que deuria saber algunes coses que fins anit desconeixia. No son coses amb importància vital, però son eixe tipus d'informacions que et fan pensar del poc que conèixes a eixe home que adore i que ahir estava ben encostipat i per això va preferir sopar amb una de les meues germanes i amb mí abans que anar a sopar amb la meva mare i les germanes i cunyats d'esta.
Un altre día recordes, sense més, una ecena amb la iaia María baix de la figuera de l'era de dalt de la seua casa, i recordes la seua rialla i no et deixa de sorprendre com la memòria et porta, precisament hui, al cap aquella imatge de la iaia cosint mentre reia amb les coses que li contava de les que passaven a l'escola.
O la tendresa d'un "carinyo" a un moment on la sobèrbia t'ha fet mal.
Però estes coses no son massa habituals i, precisament potser per això, son tan ben rebudes.
Però no sols hem d'esperar rebre eixe tipus de sorpreses, hem de tenir la capacitat de donar-les també a la gent que estimem. Perquè, almenys per a mí, estimar vol dir estar per la gent que estimes i de tant en tant fer eixe tipus de coses o dir eixes paraules que sabem que els pot agradar. Quan reforcem les possicions o les postures d'eixes persones amb la nostra presència física o emocional, en definitiva les estem ajudant a creixer i, de pas, creixem nosaltres també.
Als ultims temps han hagut moltes sorpreses molt agradables. Potser per això penso hui amb l'importància de saber-les rebre amb alegria, però tambés saber-les donar amb eixa mateixa alegria que ens dona rebre-les.
Ben cordialment.
Tere

...escolte algunes de les paraules més boniques que mai he escoltat i recorde alguns moments dolços passat al llarg de la vida.
Dies amb un cel net, com el de hui, em porten a la ment records de temps ja passats on sols mirar com passaven els núvols, ja era tota una experiència.
Dies d'nfantesa, amb una olor ben particular de fum de lenya que sempre cremava.
Dies on ja d'adolescent, eixir al carrer quan encara hi havia llum tan clara era tota una aventura perquè a casa sempre hi havia feina.
Després, ja dies de feina on la sensació d'estar perdent el plaer de passejar amb esta llum m'envaïa i fins i tot em cabrejava.
I ara tinc molt recent un dia de llum clara a la muntanya. Encara tinc a la retina els colors de principis de la tardor allà amunt. La sensació de la dolçoreta de la calentor del sol després de molts dies de pluja. La frescor de l'aire i eixa nitidesa a l'ambient que permet veure el que un altres dia no es visible.
I la teva presència al meu sostat escoltant una música especial per a tu, en un lloc molt especial també per a tu.
Un lloc on et plenes i et reconèixes i que vas decidir compartir amb mi en un dia ple de llum i amb el cel ben rentat.
Ara cada cop que mire el cel en un dia ple de llum, com hui, em tornen a venir al cap miler d'imatges, però potser per ser la més recent, o també potser per la intensitat del moment, eixa es la que més força cobra.
I a més, en mig d'eixa llum intensa, la foscor i la intensitat de la teua mirada...
Eixa mirada també clara que mostra el que vols que jo sàpiga i que, poc a poc vaig sabent i sentint.
Tot això i, algunes coses més em venen al cap en un día de llum clara com hui, cada cop que mire el cel...i altres coses, que poc a poc t'anire contant i també compartint.
Ben cordialment.
Tere

El diumenge passat, Maite em deia que quan acabe este any en regalarà un calendari del 2008 per a que el guarde com a record d'un any especialment dolç.
I es que si l'any ha estat dolç, la tardor està resultant plena de colors i de matisos com els colors del bosc.
Hi han moments verds plens d'esperança. Moments rojos d'il·lusió, marrons on la serenitat de la edat ja és fa patent i així molts més colors i matisos.
Sols hi ha una cosa que no ha canviat i que es el sentiment de l'abraçada que sento por part d'alguna gent a la que estimo moltíssim i una nova il·lusió que ha vingut a assentar-se a la meua vida i que aporta eixa dosi justa de serenitat, pau i alegria que era tan necessària.
Ara, només vull tornar a gaudir d'eixos moments senzills i tranquils passejant de la teua mà, d'eixa mà amiga i còmplice, tendra i de vegades insegura que m'agrada tant.
No tinc grans ambicions a la vida. Potser en estos moments eixa siga l'única que tinga: la de passejar per la vida d'eixa manera suau i plena de rialles i de moments intensos.
Vull continuar caminant per la vida gaudint del que ja hi ha i inventat el que encara està per vindre i que, de ben segur, estarà ple de moments de joia que compartir.
Hui hi han poc raigs de sol, però cadascun d'ells em porta la llum dels teus ulls quan em miren d'eixa manera intensa i fonda amb la que de tant en tan em regales. Així et sento més aprop.
Ara sé que ja no marxaràs. Els pocs raigs de sol que hui m'ho han confirmat. I a cau d'orella m'han dit algunes altres coses. Però eixes ja te les contaré tranquil·lament un dia mirant el mar a poqueta nit ;-)
Ben cordialment.
Tere