A la lluna de València

Quaranta cinc anys.
Son els que vaig complir la setmana passada. Com tu diries els meus quaranta cinc primers anys de vida.
I han aplegat en un moment preciós i molt dolç. Em sento una dona molt afortunada i molt estimada.
En estos moments no li puc demanar res més a la vida. No vull res que no tinga.
Soc lliure, en la mesura que la societat actual ens ho permet. Tinc salut. Tinc l’amor i l’amistat de gent meravellosa, com tu.
És podria dir perfectament, que soc una dona feliç, perquè tinc a l’abast de la meua mà tot allò que em fa sentir bé.
Tinc projectes per davant, xicotetes il•lusions que actuen com a motor cada matí quan fique els peus a terra.
No li puc demanar més a la vida.
Sé que este moment dolç passarà i vindran dies on comencen a haver absències, malalties i menys rialles de les que ara mateix tinc la sort de poder gaudir, però això està encara per venir.
Vull compartir este moment tan especial de maduresa amb gent com tu, que em dones la mà cada vegada que ho necessite, que li dones paraules als meus pensaments, que sempre tens la paraula justa per calmar els meus ànims i sobretot tens l’habilitat de treure’m sempre un somriure i una rialla.
Els meus primers quaranta cinc anys!!! I em trobe molt bé.
Potser més viva que mai. Més serena que mai i amb moltes ganes de fer coses compartides.
Em trobe plena d’amors i d’afectes que necessite donar a cada persona que estime.
Al mateix temps em sento plena de goig i joia per ser la destinatària de molts amors i afectes d’altres persones meravelloses que hi ha al meu voltant i que també m’ho fan saber, cadascuna amb el seu estil particular.
Sense dubtes puc dir que soc una dona afortunada que ha aplegat als seus primers quaranta cinc anys amb el cor ple de cicatrius que m’han fer estimar, sentir, riure, plorar...en definitiva viure. Perquè cadascuna d’eixes cicatrius és un testimoni de que la vida, tot i no ser fàcil en molts moments, està plena de sorpreses que cal anar descobrint.
I jo vull descobrir-ne moltes més, viure-les i, sobretot, compartir-les amb tu i amb algunes altres poques persones que formeu la meua xarcia de suport vital.
Em sento molt afortunada per tenir-te, per tenir-vos a la meua vida i espero que eixes presències importants és queden, almenys els propers quaranta cinc propers anys.
Ja saps que no tinc prou paraules per dir-te algunes coses.
Com sempre, ben cordialment
Tere

No m’atreviria a dir que mai ha passat, perquè comence a tenir molts anys, però el que sí que puc dir és que les necessitats, en tot cas, son renovades.
Conec les causes i a qui té el privilegi d’haver-les provocat. Té nom i cognoms. Però a ningú l’importen eixes dades. Sols a tu i a mi.
Tu estàs i em notes cada cop que vols o, fins i tot que no vols perquè que em “cole” a les teves interioritats i això crec que comença a ser una evidència. De la mateixa manera que em passa a mi amb tu, que estàs als meus somnis, pensaments i fins i tots alguns projectes.
Avui t’he dit que et necessito i crec que has comprés el que et volia dir.
És tan preciós saber-me entesa, compresa i recompensada que resulta emocionant.
Eixa emoció surt com pot. De vegades en forma de paraules, en altres moments en forma de llàgrimes, i, en altres com ara en forma de missatge una mica encriptat.
Després de silencis, de moltes llàgrimes, d’espais en blanc, però tot això emplenat de pors i, sobretot d’emocions crec que ha valgut la pena i em sento enfortida pel que ja hem viscut i compartit.
Hem parlat molt d’eixos temes. Hem patit els dos eixos temps. Ara gaudim els dos del que sentim i, en la mesura que podem, visquem cada dia o, millor dit, cada cop que ens podem trobar.
Però els dies passen i quan ja fa un temps que eixes trobades no és donen, els dos patim les conseqüències d’eixa espera sempre desitjada.
I ara ja no és tracta sols de desig, ara ja també és necessitat. I em sento bé per sentir-la.
O dit d’una altra manera, em sento bé sentint la necessitat de un nou encontre o retrobament. La necessitat d’escoltar-te, de sentir la teva mà, la teva mirada i com no, la teva rialla.
Aviat és donarà eixe moment màgic i riurem i ens emplenarem de l’essència de l’altra persona per poder evocar-la quan l’absència és torne a fer present i la podrem emplenar amb els records que, en cada trobada anem construint.
Fins eixe moment d’encontre i rialles, saps que estic.
Ben cordialment.
Tere

Saps una cosa? Quan de vegades em desperto a mitja nit amb pors i amb sensacions d’incertesa o d’inseguretats busco al meu cervell la teua imatge.
Una imatge que està present a la meua vida des de fa uns anys i a la que no vull renunciar.
De la teua mà sensible i segura he recorregut mils camins i t’he mostrat mil racons que, fins i tot jo mateixa tenia oblidats.
T’he volgut mostrar la meua ànima i crec, que per primera vegada ho he fet amb la certesa d’una complicitat emocional mai fins ara compartida amb ningú.
Has aportat pau i serenitat a la meua vida en moments o ningú ho podia fer. Has donat llum quan sols hi havia foscor.
Has aconseguit obrir finestres que ja s’havien tancat abans que tu aplegares.
Has apostat per una recuperació integral quan només hi havia despulles d’una dona que en aquells moments no era el que havia de ser perquè no podia.
Has confiat sempre, i m’has fet confiar.
Res del que et puga dir mai al llarg de la vida es podrà comparar al que he rebut de tu.
L’afecte que sento per tu no sols és immens, senzillament no trobe paraules que ho puguen descriure.
Ara, a més has fet una aposta major i m’has regalat amb una complicitat especialment emocionant.
I ja només et puc dir que cada una d’estes lletres va acompanyada d’una llàgrima emocionada, per comprovar el regal que m’ha fet la vida al permetre que ens trobarem.
En alguna ocasió t’he comentat que tens el trist rècord de ser la persona que més trista m’ha vist a la vida, però tot i això sempre vas apostar per un futur menys trist, i em vares donar la mà
Saps que el meu afecte és sincer i neix dels més fons i més pur de la meua pròpia essència com a persona.
Eixa essència que vaig poder recuperar gràcies a la teua paciència i a la teva fe amb unes possibilitats en les quals ni jo mateixa podia creure.
Ara, i en part gràcies a tu, torne a riure obertament i a sentir sensacions renovades que, com no podia ser d’altra manera, continue compartint amb tu.
Sols puc donar-te una vegada més les gràcies.
Gràcies per ser com eres.
Gràcies per estar sempre
Gràcies per donar-me sempre la mà
Gràcies per compartir amb mi
Gràcies.....per haver-me donat un got d’aigua quan més set tenia i, a més l’aigua més fresca i més neta del món, la que sols és pot comparar amb la teua confiança.
Ben cordialment
Tere

De vegades no fa falta res més per tocar el cel amb un dit que unes paraules.
No és necessari que siguen “paraules d’amor, senzilles i tendres” com cantava Serrat fa uns anys. Sols cal que es puguen sentir com a un raig de llum que treu totes les ombres que deixa la nit i ja resulten terapèutiques per a l’àmina.
No hi ha ombres al meu cor. Allà s’allotja la pau i la serenitat de que dona la seguretat d’una presència que ja ha decidit quedar-se a viure a eixe indret tan íntim
Allà, al cau dolcet, s’amunteguen cada cop més, rialles, records, sensacions íntimes però sobretot hi ha paraules que parlen d’un camí per fer.
Paraules plenes de llum que donen veu a sentiments mai expressats, mai descoberts i, potser fins i tot, mai viscuts.
I ara, amb eixes paraules plenes de llum, plenes de vida i d’il•lusions renovades és descobreix a la maduresa de les nostres vides, que tot és possible i que eixe camí que encara no s’ha fet, és transitable si vas de la mà d’aquella persona estimada.
De segur que serà un camí ben llarg i amb algunes pedres que ens poden fer mal, però de la mà i amb paraules que curen i donen vida i també amb la pau de saber-nos acompanyats, eixe camí també tindrà moltes rialles, moltes mirades intenses que permetran construir i compartir una complicitat que ara encara només som capaços d’intuir.
Ben cordialment
Tere

La immensitat d’uns ulls que miren amb una força poc habitual.
La força d’unes paraules que encara ressonen a les meves orelles.
La complexitat de formes de vida diferents però que han coincidit.
Un camí incert per recórrer, però al mateix temps la voluntat ferma de recórrer de la mà eixe camí. Potser seria més correcte dir de crear eixe camí per poder creuar-lo.
La seguretat de saber que a la meva mà hi ha una altra mà.
La necessitat de tendresa compartida.
La voluntat de compartir temps i experiències.
Les ganes inacabables de “bloquejar” dies i congelar moments.
La certesa d’un pròxim encontre i altres encontres.
Allò inabastable que hi ha a eixa mirada que em traspassa i em trasbalsa a sensacions velles però renovades.
La sensació de pau que dona saber-me acompanyada.
La escalforeta d’una intensa abraçada molt desitjada.
La suavitat d’un petó inesperat i sempre tendre.
Uns minuts a la vora de la mar en un esplendorós dia de primavera a un indret majestuós.
L’aroma d’un cafè a mig matí mentre escoltava paraules que mai esperava escoltar i que es van quedar gravades a l’ànima
Tot això i moltes més coses estan a la meva vida. Han germinat i volen quedar-se. Han fet un cau dolcet on es bressolen sentiments compartits i il•lusions renovades.
Allà les deixaré perquè és facin grans i continuar compartint-les amb tu.
Ben cordialment.
Tere

Que em té atrapada, trasbalssada...
Eixa mirada que va directament a escorcollar tot allò que vol conèixer, sense que això vulga dir que s'està ficant a espais privats.
Eixa mirada que ho plena tot. Que m'abraça. Que em cobreix de petons dolços.
Eixa mirada capaç de crear un univers particular dins d'una bambolla de rialles i confidències.
Eixa mirada que es converteix en mirall transparent on em trobo i em retrobo, on sé que ja habito.
Eixa mirada que sé que és sols meva i per a mí, mentre les teves mans busquen les meves, les acaronen i les acaban abarcant.
Ai!!! que meravellós sentir tot això i sentir-ho amb tota la pau de que ja dona la maduresa.
Ara, avui, sé moltes més coses que ahir al matí. Tinc una mica més de saviesa que ahir al matí. Però la meva saviesa no té a veure unicament amb museus. Crec que en aquesta ocasió té molt més a veure amb una manera de mirar que mai m'havia fet sentir com ara em trobo:abraçada, abarcada, petonejada....estimada
I tot això per una mirada que pot durar una eternitat o una dècima de segón, però que ja és meva, tota meva.
Ben cordialment
Tere

Ho podeu creure o no, però jo noto eixa oloreta de la renovació de la vida, dels ulls nous que brollen als arbes i a les plantes, a les flors dels atmetllers...
Ho podeu creure o no, però eixa olor està associada a la vida renovada, a les noves il·lusions que estan per aplegar, a les noves oportunitats.
Els dies s'allarguen i la llum te un altre color. L'ambient sembla renovar-se i no tardaràn massa en tornar les oranetes a escridassar la cel a poqueta nit i a primera hora del matí.
Ja s'escolten pel matí, mentre clareja, els crits dels pardals que comencen a volar i a buscar el seu menjar.
I, us puc assegurar que es un luxe poder dedicar uns segons, mentre esmorcem, a escoltar i mirar eixos primers moments del día.
A pensar en les sorpreses que este nou día ens pot deparar i a pensar en les persones que ens importen i enviar bons penssamnets per a totes elles.
Son pocs minuts, però carreguen le piles per a tot el día.
Després venen les obligacions laborals, les llargues hores d'atenció a altres persones, le trucades de persones estimades, la necessitat d'escriue o de contar vivències...
I al final de la vesprada, a la sortida de la feina, de nou, eixe olor especial que ens diu que la vida va més enllà de la feina i que les hores que queden del dia son nostres. Una delicia...
Des d'ací convido a la gent a que busque eixe moment del dia on la llum, els olors, i els sorolls ens recorden que la vida es renova cada primaver, i enguany, ja la tenim ací.
Ben cordialment.
Tere

Perquè?, perquè el temps ens té jugar estes males passades?
Hi ha dies que semblen mesos, i pel contrari hi ha mesos que duren menys que un dia.
Eixes sensacions que visquem quan som conscients del pas del temps, ens donen una mesura del que és la vida de curta. Quan te’n vols adonar han passat quatre mesos sense sentir eixa mà càlida sobre la teua mà, sense escoltar eixa rialla que en moments et pot salvar d’un abisme de dubtes i de silencis.
Este mati estava a una consulta mèdica i m’he permès observar les persones que allà hi estaven. Eren de totes les edats i condicions. Mes joves, més majors, dones, homes i totes estavem allà per alguna qüestió relacionada amb la salut o la falta de salut, per ser més concreta.
He pensat que amb el pas del temps, dels anys, la salut és pot anar deteriorant, però, com ho fem per aprendre que els pas dels anys ens deixa moltes mes coses que una més que possible manca de salut?
Com hem d’aprendre que el pas dels anys també ens ensenya a ser persones més lliures, més sàvies, més plenes i amb un major grau d’esplendor per a poder ser generoses amb qui ens envolta?
Com podem transmetre a les persones que és preocupen pel pas dels anys com una única qüestió d’edat que la vida és molt més bonica i plena si aconseguim que la generositat s’instal•le a les nostres vides com una forma de vida i sense tenir que esperar que la resta de les persones ho siguen amb nosaltres?
Jo encara estic aprenent a treure’m del damunt moltes de les coses apreses com a dona i que no m’agraden d’eixa educació convencional que vaig rebre i, a més, essent la major de cinc germanes.
Entre les coses que vull incorporar és, per exemple una manera d’estimar menys possessiva, més generosa i respectuosa. Però....estem parlant de sentiments, i de vida, i de temps...cada cop més ric, però també més escàs.
I ací em trobo, pensant, reflexionant i compartint algunes sensacions d’un mati de febrer on he vist el pas del temps de moltes maneres i totes elles complementàries. És complicat assumir que passa sense retorn, al mateix temps que valores la riquesa que t’ha aportat i que encara aporta sense sentir-te una mica més major en tots els sentits.
Almenys així ho he viscut aquest mati de febrer.
Ben cordialment.
Tere

De la mateixa manera que la vella amiga la tristesa entra sense avisar i és queda un temps gelant el cor i l’ànima, també hi han altres tipus d’inundacions menys glaçadores.
Son les que et fan sentir bé i estimada. Les que al matí, quan obris els ulls i et disposes a encetar un nou dia et permeten un somriure, tot i que encara no has perdonat al maleït despertador per haver-te tret dels dolços braços de Morfeo.
Son les que en meitat d’un matí silenciós a la feina t’empenten a agafar el mòbil i ficar un missatge o, senzillament, somriure de nou, davant el record d’un altre somriure o d’unes paraules escoltades fa uns dies i que donen bon rotllo.
O les que cada setmana, quan s’apropa el dijous et fan pensar si este dijous hi haurà cerveseta amb els amics o no, però en qualsevol cas les rialles son segures, encara que tarden una setmana més.
També és podria anomenar sentir-se inundada quan escoltes el teu nom als llavis de la persona estimada i en un tò melós et diu, fluixet, que t’estima.
O la d’aquella trucada que esperes cada pocs dies i quan no hi és, la trobes a faltar.
Totes eixes emocions i moltes altres, permeten que, tot i tenir encara fred al cor, l’escalforeta s'estiga fent un cau important i, per tant treien poc a poc a la tristesa.
Son emocions sentides intensament, que tenen forma de riuada de tendresa que, com deia abans inunden tot el que toquen i, almenys a mi sempre em remouen l’ànima i em recorden que soc una dona tremendament afortunada per ser estimada per aquelles persones a les que admiro i estimo.
Si, es cert, soc una dona molt afortunada perquè soc una dona estimada i, fins i tot jo diria que una mica mimada pels afectes d’eixa gent que està i que son sempre a la meua vida.
Hui em sento bé. Hi ha un sol preciós. Tinc pau. Estàs tu. Esteu vosaltres, totes i tots vosaltres que feu de matalassos quan la tristesa aplega i sou capaços de treure’m eixe somriure que hi ha dies que és nega a eixir.
Hui sento eixa inundació de tendresa i d’agraïment per sentir-me estimada i per això crec just compartir-ho amb qui s’ho mereix: Tu, vosaltres. Gràcies per tot.
Ben cordialment.
Tere

Sí, ha tornat a passar i la vella i incòmoda amiga tristesa s'ha colat sense permís i s'ha instal·lat a casa.
Ella entra, no diu res però em mira i somriu. D'eixa manera tan simple és fa present i em recorda que viu amb mi, que no se'n ha anat, sols estava de vacances d'un temps a esta part. En eixe temps han pàssat coses precioses, però ella recorda que està ahí, quasi sempre en guàrdia i que entra i surt quan vol de la casa que ja s'ha fet al meu cor.
I ara està ahí allotjada, encara que he vist que no ha desfet les maletes, perquè les dos sabem que estarà poc temps. No li ho vaig a permetre que es quede massa temps.
I no li ho permetre per la senzilla raó que el meu temps comença a ser massa preciós per a mi i per a la gent que m'estima com per a perdre'l en una situació de falta d'alegria.
També sé que tornarà amb eixe fret al cor que sols ella porta, però l'escalforeta de l'afecte i de l'amor de la meua gent i la meua voluntat de treure-la la farà forà una altra vegada.
Ara sols queda ficar-se a treballar per fer-la fora amb la seguretat que dona saber que la batalla la tornaré a guanyar i que sols es qüestió de temps, de poc temps, espere.
Però hi ha una cosa que em fa forta davant d'ella: És la seguretat de saber que soc una dona ben estimada i la força de l'amor de la meva gent és molt forta i em fa sentir afortunada i quasi sempre feliç, tot i sabent que la felicitat és per cada persona un terme ben diferent, però a la meua manera ho soc.
Per això, poc a poc, com ara mateix, estic treient totes les forces per a fer fora eixa sensació i tornar a riure obertament sense que les llàgrimes apareguen.
Serà poc temps, sols el necessari i prometo no deixar de lluitar ni un sol segón.
Ben cordialment.
Tere