A la lluna de València

Sembla mentida però ja estàn aci de nou. Com cada any. Tradicions, reunions familiars, sopars i dinars i així cada any...
A més, amb allò de "l'esperit nadalenc" t'has de comportar i no barallar-te amb ningu.
No és pot ni es deu discutir acaloradament i tot té que estar prenyat de bon rotllo.
Menys mal que sols és celebren una vegada a l'any!!!
No hi ha cap tipus d'evolució en la celebració dels Nadals. Bé, hem exceptuar la evolució consumista que eixa no para mai. Però a banda d'això, tot és igual cada any. La decoració dels carers, els ninots als balcons, les musiques de nadales als supermercats plens de gent a totes les hores, les mateixes tradicions de sempre...res no canvia.
Perquè la tristor que cada any aplega amb les festes també acudeix puntual a la seua cita. Ja és una vella amiga amb qui compartisc uns ratets cada any. Després del sopar de Nadal, després del dinar del dia de Nadal, la nit de cap d'any i algún moment més.
Sempre pense el mateix "perquè cony hem de fer tant l'imbècil en estes dates?"
Però les respostes que trobe sempre em superen, per falses, per hipòcrites i per sabudes.
No queda més remei que passar-les i les passarem. Però no puc evitar dir allò de Que ganes tinc de que passen els nadals!!!
Ben cordialment, fins i tot en Nadal.
Tere

Si, justament hui fa sis mesos que vaig tancar una etapa de quatre anys de la meua vida.
Aquell dia, 16 de juny, escrivia que ara em tocava a mi, que recuperava la meua veu i que no pensava tornar-la a ficar en mans de ningú i així ha estat.
En aquells anys vaig conèixer gent meravellosa que s'ha quedat a la meua vida i que no la penso treure.
Vaig descobrir una part de mi mateixa de no sabía que tenía i vaig creixer en molts aspectes.
Em vaig empoderar com no pensava que ho faria i, a més vaig intentar ajudar a altres dones a que elles tambés s'empoderaren, una altra cosa es que ho aconsseguira.
Quan li vaig donar a conèixer a una amiga la meua decissió em va dir que hi haurien molts telèfons que deixarien d'aparèixer a la pantalla del meu mòbil perquè ja no em trucarien. Puc dir que, a hores d'ara no trobe a faltar cap numero. Son i estàn les persones que han d'estar. No trobe a faltar a ningú, i, a més n'he tret algnes de la meua vida que em feien mal o que ja no es merèixen estar al meu voltant. I això no vol dir que siga millor que ningú, senzillament estic aprenent a estimar-me una mica més del que ho feia abans.
Moltes coses han canviat en estos sis mesos, però encara sento el mal que fan algunes coses, el mal que fa saber el que sé i tenir-les que callar per prudència i a més continuar amb el somriure de sempre.
Però he de dir que m'estic curant i sé que l'any que va a començar sera, de nou, un gran any. Estaran les persones que estime, anire als llocs que m'agraden i viure el que la vida em fique davant, però no tindre que donar comptes a ningu.
Fa sis mesos vaig recuperar la meua vida i, sobretot la meua veu.
Gràcies a totes les persones que han estat ajudant-me a ser feliç. Sense el seu recolçamnet estos mesos no hagueren estat tan dolços.
Gràcies per tot.
Tere

No ho puc evitar. Ni ho vull evitar tampoc. Quan hi ha un dia plé de llum em venen al cap milers de records.
Records de dies gloriosos plens d'alegria i goig. Plens de paraules i sorollosos. Dies a clase on ningú podia estar-se quiet perquè la lluminositat del dia ens cridava a eixir al carrer i escridassar encara que foren bovades.
La llum d'un dia que comença, rosada, plena d'oportunitats, plena de projectes i, fins i tot de possibilitats d'esser millor persona. De començar una nova vida. És, com si tot estiguera per començar, tot per escriure.
De vegades, quan veig eixos dies meravellosos i plens de llum, encara que tinga poc temps, m'agrada compartir-los amb algú que sé que m'enten.
I, si es barreja un dia amb eixa llum i una veu modulada que et parle francament i mirant als ulls per a dir-te un senzill Bon dia!!!, potser no calga cap cosa més per tenir, senzillament un molt bon dia.
Jo sé que tú m'entens.
Que tingues molts dies meravellosos.
Tere

Fa un ratet he vingut de fer una passejada amb la meua companya de pis, la Shiva que, per cert esta ja recuperada.
Hi ha un descampat on anem tot els dies en dos ocasions per que ella estire les potes.
Hui allà hem trobat una sabata roja. Estava desparellada i, com deia la meua iaia María, m'ha resultat una mica desenquetant.
No sé, les sabates desemparellades, sempre m'han donat una sensació d'intranquilitat.
Potser perquè la "normalitat" ens diu que les sabates sempre tenen que anar parelles perquè tenim dos peus. També potser que quasi sempre que veiem images d'accidents aparèixen sabates soltes o quan a la tele ens mostren els moments posteriors a assassinats o morts violentes quasi sempre ens mostren l'image d'una sabata desparellada.
El que és ben cert és que quan he vist la sabata roja desparellada mentre la Shiva estirava les potes, m'ha recorregut una sensació estranya per l'esquena i, de seguida, la imaginació ha fet el seu paper:
He mirat la figuera gran que està allà i m'han vingut al cap images que millor no contar.
De vegades em passa que arrel d'alguna image real o ficticia jo sola imagine històries de tot tipus, però la de hui no era agradable.
Hem eixit d'allà amb el desassossec a l'ànima i el desfici a la pell.
I tot per una sabata roja desparellada. Hi han coses que encara no soc capaç d'explicar. I esta és una d'elles.
Tere

La shiva, la meua gossa, no es troba del tot bé. No sé que li passa i em té preocupada.
Va una miqueta coixa de davant i no em deixa tocar-li la pota dreta.
És molt nerviosa i ho passa fatal quan hi han focs d'artifici però ara, hi han moments en que es fica a lladrar sense motius. I és com si plorara.
Ella no sé si plora però a mi aconssegueix fer-me plorar quan la veig aixina i no entenc que li passa.
Té deu anys i de tant en tant tremola i em mira. Cada mati ve a saludar-me i em llepa les cames mentre em rente les mans i la cara esperant que la traga al carrer.
Continua sense permetre que ningú em faça un petò al seu davant i sobretot a casa. La meua familia i els meus amics ho saben i, encara que de vegades és molt pesada, l'accepten com al que és:la meua companya de pis.
I ara no es troba bé. Em desperta la tendresa cada vegada que la mire i me la trobe mirant-me. Mai li tornare tot el que ella m'ha donat a mi.
Esperem que siga el que siga dins d'uns dies estiga curada i torne a ser la de sempre.
Tere

La setmana esta resultant rica en bones noticies. No sempre es així, però de vegades passa.
I resulta ben dolç rebre una bona nova i de seguida pensar que ho tens que compartir amb la gent que estimes.
A mí em passa que pense que a alguna persona estimada li pot alegrar el dia pensar que les coses bones que, en este cas, m'estan passant. I tot seguit agafe el telèfon i marque eixos números.
Son les meues germanes, i alguna persona més. Ben poques, però molt especials.
La reacció és sempre d'alegria i de goig per les dues parts, i es nota.
La sensació que em queda sempre és molt dolça perquè sembla que en eixos moments la bona nova, siga la que siga, es multiplica i torne a sentir l'emoció de rebre-la.
I també, i com no pot ser d'una altra manera, torne a sentir la emoció de sentir-me ben estimada per eixes poques persones tan especials a la meua vida.
No puc negar que soc afortunada per tenir-les a la meua vida. I per molt anys!!!
Tere

En molt poques ocasions ha passat el miracle de trobar eixe espai on el temps, l'espai i la presència de l'altra persona es barreja tot a la memòria.
Però passa. I quan ho vius comproves que hi ha una altra dimensió en la comunicació entre les persones.
És pot confondre fàcilment amb altres estats emocionals. Com a poder es pot, clar que si. Però el temps (que ho fica tot al seu lloc) ho acaba ajustant.
Reconèixer que has trobat eixe estat d'intimitat amb una altra persona, sense necessitat de res més, crec que ens afavoreix la recerca per a ser una miqueta més lliures i per tant ens ajuda a conèixer millor les nostres limitacions.
És una situació on no es necessita cap disfresa per ser tu mateixa. On no es necessita fer cap pose. On les dos persones poden ser i estar lliure i serenament fins i tot en silenci. Però fins i tot en eixe silenci existeix complicitat.
Perquè quan de vegades fallen les paraules i ets sents en eixe moment màgic, el silenci acompanyat potser el millor element comunicatiu per expresar la pau d'eixe temps que no eisteix però que li dona sentit de ser precisament, el fet de sentir-se en la millor companyia
Tere

És ben cert. Cada dia quan em desperte tinc la sensació de sentir-me una miqueta més lliure que la nit d'abans. I això em desperta la tendresa.
No sé ben bé com explicar-ho. És una sensació dolça que m'invaeix i que de vegades, fins i tot m'emociona.
És com tenir tot per davant, tot per fer i cada dia sentir que tens més forces per anar fent coses. Les coses que m'agraden, les que vull fer.
És com anar caminant per un camí on nomès poden pasar coses que, encara que de moment no semblen bones, amaguen la seua saviesa a algun cantó per obrir-la i brindar-la quan menys esperes.
És com la sensació que et dona l'abraçada tendra, càlida i suau d'un bon amic, on notes la seua protecció i el seu afecte i estima.
Quasi tots els matins, encara que haja tingut malsons, tinc eixa sensació meravellosa de la tendresa i voldria que es mantinguera molt de temps pero lo dolça que és.
Com Lluis Llach deia a un dels seus concerts, jo també reivindico el poder i la força de la tendresa.
Que tingau un molt bon dia, jo ja l'he començat ben bé.
Tere

Si, sóc la major de cinc germanes i quan puc m'agrada exercir com al que sóc: la germana major.
Em sento desvanida quan escolte a les meues germanes dir alguna cosa sobre la seua germana major referint-se a mí.
Mai és el mateix que que em criden pel meu nom. No sé que és, però m'agrada. I elles ho saben.
M'agrada malcriar-les quan venen a casa. Tenir per elles el que sé que els agrada (menys tabaco, això ja he decidit no tenir-ne, però el hi va haver molt de temps), m'agrada cuinar per elles els plats que sé que els agraden, però el que més m'agrada és, sens dubte xerrar amb elles de les seues vides, pensament o preocupacions.
Totes, les cinc, som prou reservades amb la nostra intimitat, però és nota quan tenen ganes de compartir problemes o alegries i, davant d'un bon café o una servessa sembla que molts problemes perden importància.
De vegades me les mire amb ulls tendres, altres, les voldria reballar allà on algu va perdre les espardenyes, unes altres les necessito, però per damunt de tot les estimo a totes i cadascuna d'elles com son.
De vegades punyeteres, altres molt retorcudes, altres cabotes, però totes són bones persones que és el millor que li puc dir a una persona.
Estic ben contenta de ser la germana major d'una colla de bona gent.
Per molts anys.
Tere

Hi han dies que queden marcats a l'ànima com si foren foc.
Hi han dies on creus que realment ser feliç en este mòn és alguna cosa més que una utopía.
El lloc idoni, la companyia dessitjada, la llum de un dia clar i un estat d'ànim relaxat.
I al final una sensació de pau interior dificil de descriure. Una sensació de que tot es possible i res dolent pot espatllar eixos moments.
Eixa carícia a l'ànima sols és pot compartir amb gent amb qui et trobes realment segura i estimada. Del contrari, es impossible viure moments amb eixa càrrega emocional.
Eixa, potser siga la màgia de saber que la felicitat es algo tan dolç que sols apareix quan la deixem aparèixer.
Eixa sensació de plenitut, de benestar, de sentir-se dolçament abraçada per la gent que t'estima és el més semblant que jo conèc a eixe estat que anomenen felicitat.
Soc molt afortunada, fa sols uns dies em vaig trobar un d'eixos moments meravellosos que de tant en tant la vida ens regala.
De nou, i per variar, em tornen a fallar les paraules.
Però l'anima sap el que vull dir i compartir.
Això és el que importa.
Tere