A la lluna de València

És ben cert. Em sento abraçada i plena de tendresa de la gent que estimo.
És com eixa abraçada tendra dolça i plena de calidesa que ens donen les persones que realment ens estimen.
La mateixa sensació que tenía quan, de menuda, el meu pare m'abraçava tota i quedava coberta per complet pel seu cos inméns i em sentia bé i totalment protegida.
Sols que ara, eixa abraçada que m'està fent la vida, és per fer-me sentir l'afecte d'algunes persones molt importants.
Algunes s'han relaxat dins la relació que tenim. Altres han aparegut amb força. Algunes altres s'han modificat i altres estàn neixent.
La força que dona sentir-se estimada i respectada és ben difícil d'explicar.
I, potser, l'afecte de qui m'estima sempre haja estat ahí i el problema haja estat meu per no ser capaç d'adonar-me'n d'eixos sentiments cap a la meua persona.
Però ara vull gaudir d'eixos moments dolços d'intimitat compartida, d'eixes rises obertes i plenes de matisos. D'eixes converses sense fi que, de vegades, no porten a cap lloc però ens ajuden a assaborir la companyia de l'altra persona.
Vull aprofitar el temps amb les persones que estime i donar-los tot el que abans els he tret pel meu estat d'ànim.
Vull que també siguen capaços de sentir la meua força mitjançant les meues abraçades i els meus petons que ara son dolços i riallers.
Vull que tú, sàpigues que és ben cert el que t'he dit en massa ocasions, que eixa que vas conèixer ja fa temps no era jo.
Ara em sento jo mateixa i vull que em conegues com em trobe ara de bé, de forta, de plena, de vital.
I, potser qui millor pot fer eixa valoració, sigues tú. I per això mateix necessito compartir tot lo que de bó m'està donant la vida.
De nou i una vegada més, gràcies, però des de l'anima.
Ben cordialment.
Tere

Dolç però sense empalagar.
I es que s'està molt bé quan s'està bé. Fins i tot a espais d'intimitat que semblaven adormits s'ha instalat una pau interior que dona molta força.
Força per continuar les lluites ja començades, força per començar-ne d'altres i a més força per mira rel món amb altres ulls.
Tot això em fa sentir com una renaixença cada cop que miro els dies passar plàcidament, amb la seguretat que dona el fet de saber que cada mati durt el sol i, amb ell, les il·lusions renovades.
És com si m'haguera espolçat del damunt tota la pols d'alguns anys i de molts malsons. Com si m'haguera rentat els ulls amb aigua pura d'algun neiximent d'aigua a la teua muntanya, pura i cristalina que m'haguera tret totes les teranyines acumulades al llarg d'estos últims anys.
Sols per viure este moment tan dolç i poder-lo compartir, done per ben empleades totes les nits passades sense dormir i totes les llàgrimes que he deixat correr als ultims anys de la meua vida.
Ben cordialment.
Tere

No és gens difícil veure com somrius. Tampoc és massa complicat veure com rius, però cada vegada que ho fas hi han filaments de la meua ànima que es mouen i vibren com si fos un vent dolç.
Cada cop que rius és com si estiguera veient el neiximent d'un dia clar i ben rentant. Somrius amb facilitat però això de riure és una altra cosa. Per això cada cop que rius d'eixa manera franca, oberta i sincera amb que ho fas és com si el temps i l'espai deixaren d'existir i únicament existira el so de la teua rialla.
Tot i això sols una cosa pot superar eixe moment i és aquell en el que, després d'un temps, ens retrobem.
Just en eixe instant en que alces la mirada i em veus i em crides pel meu nom, i jo l'escolto. Just en eixe instant el món sembla que es pare.
I també en eixe moment deixo de ser generosa amb el mon sencer per a convertir-me en avariciosa per poder viure intensament eixos segons.
Després venen les salutacions cordials a que ens obliga el fet de ser éssers social i correctament educats, però eixe instant és solament nostre.
Ara sé que eixe moment, la teua tendresa i la teua rialla va tot de la mà.
I no vull renunciar a eixes estones dolces i tendres que només es viuen quan es viuen.
A ja saps que son el teu somriure i les teues rialles per a mi. No crec que vulgues deixar perdre el plaer de compartir-les amb mi, oi que no?
Ens tornarem a trobar aviat i a viure eixe moment dolç de nou.
Ben cordialment.
Tere

Un pregunta que hem fet milers de vegades i que, de ben segur, ens han fet en altres milers d'ocasions.
Però l'altre dia em preguntava quantes de totes eixes vegades que hem fet o ens han fet la pregunta era amb vertader interès?
Crec que molt poques son les ocasions en que realment ens interessa la resposta i a molt poques persones que ens pregunten els interessa quin potser el nostre estat o la nostra situació.
Aleshores, si no ens interessa saber com està o com es troba la persona a qui li fem la pregunta, per què la fem?, Per cortesia?
No confondrem, de vegades, la cortesia amb la hipocresia, per allò de formar part d'una comunitat d'éssers (teòricament) racionals?
No ho sé.
Però el que si que sé es que m'importa molt poc com és puga trobar alguna gent a qui fins ara li he preguntat i a qui ja no li tornaré a preguntar, senzillament perquè en dona igual com estiguen.
Son gent que ja no forma part de la meua vida. Gent que no mereix ni un segon del meu temps ni tan sols per cortesia.
També hi ha gent (potser la mateixa) a qui a partir d'ara, quan em pregunten, si ho tornen a fer en alguna ocasió, el contestaré que bé, però serà com si els contestara que plou vi. O dit d'una altra manera, serà com no dir-los res, perquè en el fons crec que no els interesse ni jo, ni la meua vida.
I es que quan de vegades ens parem a pensar quantes preguntes fem sense que ens interesse gens ni mica les respostes que ens puguen donar, ens trobem en que hi han moltes, moltissimes.
I jo en continuo preguntant per què cony les fem?, per trencar el gel? per temor a un silenci que en ocasions és massa incòmode? per no voler afrontar que amb eixa persona en qüestió no volem tenir res, però tampoc ens atrevim a trencar del tot la relació?
La cortesia (o hipocresia) ens fa ser, en massa ocasions, poc coherents i jo soc de les que pense (com tu) que hem se ser coherents i seriosos amb nosaltres mateix.
L'any passat per estes dates vaig escriure a l'altre blog (http://teremolla.nireblog.com) un post que s'anomenava "Una lista de nombres para olvidar". Potser enguany en faça una altra però de gent a qui ja no li tornaré a preguntar mai més com està. Senzillament perquè ja no m'interessa.
Ben cordialment.
Tere

Ja s'han acabat les vacances. Ha estat, com sempre, un temps ben estrany.
Per una banda noves troballes a la vida, per altra silencis, espais de temps per a pensar amb tranquil·litat, per a projectar noves activitats, nous reptes,...
I ara després d'eixe temps apleguen els moments dels retrobaments. I de veritat, quina alegria dona tornar a veure les persones estimades!!!
Sembla que amb cada retrobament el trencaclosques de les nostres vides vaja encaixant cada cop una mica millor. Tot sembla d'un color molt més lluminós i amb cada abraçada, amb cada bes que ens donem la vida torna a transcorre amb la normalitat aparent que donen les rutines dels temps de treball.
Els records de l'estiu i les vacances queden enrere per donar pas al temps de treball, però també a la possibilitat de noves experiències de tot tipus.
Amb la certesa de que queden moltes coses per conèixer, moltes vides per viure, moltes persones que trobar i estimar, eixe nou temps s'enfronta amb una actitut positiva. La vida (i algunes persones molt estimades)ens ensenyen que, segurament, el millor que ens queda, son els moments passats amb la companyia de persones que realment merèixen la pena. Aquelles, com tu, que volen estar al nostre costat per compartir coses importants, per compartir espais de vida, per crèixer i caminar amb nosaltres.
Tot això, i moltes altres coses, son les que recuperem amb els retrobaments i setembre és un bon moment per a viure eixes sensacions dolces.
Ara, ja només queda gaudir plenament del moments que encara estan per viure i sé que vols compartir-ne amb mi alguns d'ells.
Realment estic encantada de tenir-te a la meua vida. Llargs anys a eixa dolça realitat!!!
Ben cordialment.
Tere

Pot semblar una ximpleria, però per a mi no ho és. Des de l'any noranta he anat sempre acompanyada per un d'eixos quaderns pesats en que s'acaben convertint les agendes.
I son així de pesats per què encara que tinc bona memòria els acabava convertint en l'arxivador improvisat del papers del dia a dia: la cita del metge de torn, el paper que tenia que portar a tal lloc o el recordatori (la majoria de les vegades innecessari) d'algun telèfon solt que mai faria falta.
M'havia acostumat a elles i em donava molta seguretat portar-les al damunt. Ho sentia necessari perquè considerava que la meua vida laboral depenia d'aquell quadern que, a mesura que anava passant l'any, anava augmentat el seu volum com si anara arreplegant totes les misèries de cada dia. Bé, i també les alegries.
Ara ja no en gaste d'agendes. Ja no em fan falta. I no és per falta de coses a fer. No, no és això. És perquè em sento més segura, perquè soc més conscient de que la meua vida l'he d'organitzar jo, com vulga fer-ho i, sobretot, pensant en les meues il·lusions, necessitats o desitjos i no en acudir a mil llocs diferents i fins i tot el mateix dia per a no avançar quasi res.
Poques vegades he oblidat una cita a la meua vida i quan mirava l'agenda era per reforçar que ho havia anotat bé i que d'alguna manera "tot estava en ordre i bé".
Ara eixe tot continua estant en ordre i bé, però sense agenda, sense tanta inseguretat i amb la convicció de que la meua memòria continua funcionant relativament bé. També, així és una forma de fer-la treballar.
Tot un any i pico sense agenda. Tot un repte aconseguit després de més de dèsset anys carregant amb ella cada dia i, amb la part d'inseguretats que ella mateixa comportava.
Potser sols siga un fet simbòlic, però ja saps que m'agraden els simbolismes i el que comporten. Són tot un món ple de matisos ;-)
Ben cordialment.
Tere

Si, així comença una coneguda cançó de Lluis Llach que m'ha vingut al pel per a començar esta aportació al blog.
Temps de records, de risses, de llàgrimes, de complicitats, d'enyorances...
Tot això i moltes coses més han passat des de que estàs a la meua vida. I les que espere que continuen passant i compartint amb tu.
Algunes coses han canviat, però l'afecte més sincer que un dia et vaig entregar, això si que no ha canviat.
Ja, per fi ha aplegat un nou temps on les coses tenen altres colors i altres valors i ara ja toca anar emplenant de verd esperança eixe nou temps que ha estat tan desitjat.
I ha aplegat carregat de projectes nous, de noves il·lusions i també amb alguna cara nova que fa més plens encara alguns moments. I tu ací, al meu costat com una columna ferma on sé que puc refermar-me als moments on l'energia pot fallar.
Temps era temps quan plorava i et trobava, quan estava molt trista i estaves ahi per donar-me la mà...
Però també temps era temps quan hi havia alguna cosa dolça que compartir i sempre estaves el primer de la llista de trucades per fer-te saber la bonanova de torn.
Si, el temps que hem compartit, el que hem buscat compartir per caminar per eixes tortuoses sendes que ens ha tocat viure en alguns moments, però, a la fi i a la postre, un temps viscut ben acompanyada per algú que em dona força i em fa sentir molt ben acompanyada a la vida.
Gràcies per tot eixe temps, per tota eixa estona de llibertat que has compartit amb mi i que m'ha fet sentir tan segura en moments on la inseguretat i la incertesa no deixaven de rondar-me.
De nou gràcies per tot, estimat amic. Ja saps que el meu afecte per tu és immens i que t'has convertit en una de les meues joies més preuades.
Ara esperem que el temps que ens queda per compartir estiga ple de coses dolces ;-)
Ben cordialment.
Tere

Semblava que no aplegaría mai, però no ha estat així i el temps ha continuat el seu camí.
Ha estat tota una lliçò.
Les persones, habitualment, pensem que les nostres misèries o alegries seràn eternes. I no, no és així. El temps passa i tot ho acaba curant fins i tot els mals del cor.
Al cap i a la postre és inexorable que els dies, els mesos i els anys passen i cada cop que van passan les coses, els sentiments i les emocions van canviant i normalment és van calmant i perdent importància i poc a poc és van oblidant.
I així, tot el que fa un any, o dos era important i ens podia fins i tot llevar la sòn ara semblen coses menors. Ara ja quasi no tenen valor. Ja formen part del passat i, per tant, del bagatge que cada persona anem acumulant.
Així ja nomès vull recordar les coses xules que van passar i que, també, és van acabar fa un any.
La vida ha donat un tomb molt important i ara son altres les coses que m'importen, les persones que m'interessen.
Afortunadament ha quedat la gent a qui realment li importe i que m'importa.
Ara un món de noves possibilitats s'obre i no el vaig a rebutjar, però tampoc vaig a donar-li cabuda a alguna gent que no s'ho mereix.
Estic per fer una nova llista de noms per a oblidar i per fer publics els motius pels quals ja no merèixen estar a la meua vida.
Ho pensare.
Ara, ja passat una any, i amb la distància que dona el temps, la vida es veu d'una altra manera. Més plena, més serena i amb moltes, moltíssimes coses que fer encara.
Ara ja toca, definitivament, mirar endavant i és el que vaig a fer.
Ben cordialment.
Tere

Per exemple un dia et pica un bitxo a la cama i et fa una bona ronxa. Un altre dia observes com algú t'escolta amb atenció sobre temes que quasi mai fins ara s'han pogut tocar.
En un altre moment te'n adones que la tendresa es desperta amb molta més facilitat als últims mesos. Algú et comenta que cantes mentre entres o surts dels despatxos de la feina i no fas massa cas, però com que el comentari queda penjat juntament amb un somriure.
A la recent nit de Sant Joan vaig demanar que es quedaren enrere els moments durs de tristesa.
A la nit de les bruixes i a l'hora bruixa estava allà a la terrassa de casa, sola i amb una copa de vi blanc mirant el cel i buscant, com diu Llach com "quan encara les bruixes
campaven dalt del campanar
i eren mestresses de nits i tempestes
amb línies de vols regulars." i, per cert, alguna em vaig trobar...i no era jo ;-)
No és el que et penses. No. Crec que és senzillament un estat transitòri de benestar molt interior i que aporten una mica de pau, que també sé que serà passatgera, però que mentre vulga estar al meu costat serà molt ben tractada.
És, precisament eixe estat de "dolçoreta" el que m'inunda de tendresa. I ho saps.
Encara queden molts camins que recorre i moltes complicitats que compartir, entre altres coses, no creus, benvolgut amic?
I, precisament eixes coses, son les que em fan sentir tan bé ara mateix.
Gràcies, una vegada més per ser com ets.
Ben cordialment.
Tere

Si, això sembla i, encara que siga de moment i ja passat el quaranta de maig, ens ha donat un respir.
I això permet també mirar-ho tot amb la llum que dona el sol després d'uns dies,(molts, almenys per a mi) de pluja.
Soc mediterrània i necessite el sol. Em dona força i energia per a plantar-li cara a la vida i als problemes que cada dia se'ns plantegen pel simple fet de viure.
Ara, ja amb el sol fora i amb l'ànim una mica més seré, t'he de donar la raó. I per això estic actualitzant este blog.
Hi han motius per al goig, encara que la precaució estiga present en alguns aspectes. Com deien a la peli "bailando con lobos" ..."todo no se puede preveer..."i de tant en tant passen coses que no estaven al guió inicial i et desbanquen, i et desequilibren, però com tú molt bé dius... es qüestió de temps.
La tristesa la tornem a re-col·locar poc a poc i torna a la seua calma serena.
Però no ens enganyem, senzillament la aconseguim arraconar de nou per continuar visquen amb un somriure ple a la mirada, per poder gaudir de la presència de les persones estimades i no acabar fent-li mal a ningú amb una actitud poc generosa per la meua part.
Tu em coneixes bé, i saps com soc i com visc. Saps que intento cada dia mirar endavant i ser positiva, però de tant en tant em derrumbo i t'he de demanar ajuda. Ja saps, des de sempre, que em dones molta pau i molta serenitat.
Ara esperem que, com la pluja, la tristesa haja passat, l'haja pogut guardar de nou a la seua caixa de Pandora i ens disposem a gaudir del nou temps que s'obre amb sol i tendresa.
Tu saps (i ho saps bé), que continuaràs essent el meu còmplice, bé, en realitat i com també saps perfectament el nivell d'intimitat emocional és ben important i espere que ho continue essent per molts anys, com diuen els catalans ;-)
Tot i això el sol llueix esplendorosament a tots els nivells i la vida continua essent ben xula, encara que de tant en tant la meua amiga, la tristesa, aparega i m'ensenye la seua mirada més lletja.
Hui almenys, està al seu calaix i això és molt.
Ben cordialment amb la llum del sol de fons...
Tere