A la lluna de València

Hola de nou a totes aquelles persones que han mantingut viva la flama d’anar visitant de tant en tant aquest espai.
Ja estic ací de nou després d’un temps de silenci.
Han passat moltes coses i totes bones, encara que alguna d’elles encara em traga les llàgrimes sovint. Però n’estic ben segura que tot passarà i serà per a bé que encara a l’ànima hi hagen algues llàgrimes per a eixir al carrer.
El viatge a Palestina ha canviat algunes coses al meu interior i per això vaig decidir deixar passar una mica de temps. Han passat més de quinze dies des que vaig tornar i encara no sé com col•locar alguns sentiments i sensacions que hem viscut.
Afortunadament tinc gent al meu voltant que em fa tornar a la realitat i que no em permet anar de “parranda” pel món dels sentiments totals, o, el que és el mateix, no parar de plorar.
Poc a poc les coses van tornant a ser com deuen ser. Poc a poc l’encostipat que vaig pillar a aquelles terres va minvant i em vaig trobant millor. I també poc a poc, vaig adonant-me que hi queda tralla per a rato.
Ara, en este mes espere una visita molt especial que, de segur em treu més d’un somriure i, a més em reconforta l’ànima, perquè hi ha algunes coses que son així de màgiques. I esta ho és.
Després del parèntesi dels Nadals i del viatge, procuraré no tenir tant de temps este blog tan silenciós, perquè no va néixer per això. Va néixer, precisament per poder expressar tot el que necessito expressar en cada moment i d’una forma lliure i en la llengua en la que m’he criat.
Ara ja només vull donar les gràcies a totes aquelles persones que han estat al meu costat en estes setmanes estranyes ajudant-me a col•locar totes les emocions fortes que hem viscut i de les quals podem ser testimonis reals.
Gràcies a totes elles i tots ells i a partir d’ara....Endavant.
Ben cordialment.
Tere

De tant en tant aparèixen i tambè, de tant en tant son bones.
Però hi han algunes d'elles que son informació que, se suposa, que deuries saber fa molt de temps i va i no les saps. I una nit de tendresa i bon rotllo, sopant descobreixes que deuria saber algunes coses que fins anit desconeixia. No son coses amb importància vital, però son eixe tipus d'informacions que et fan pensar del poc que conèixes a eixe home que adore i que ahir estava ben encostipat i per això va preferir sopar amb una de les meues germanes i amb mí abans que anar a sopar amb la meva mare i les germanes i cunyats d'esta.
Un altre día recordes, sense més, una ecena amb la iaia María baix de la figuera de l'era de dalt de la seua casa, i recordes la seua rialla i no et deixa de sorprendre com la memòria et porta, precisament hui, al cap aquella imatge de la iaia cosint mentre reia amb les coses que li contava de les que passaven a l'escola.
O la tendresa d'un "carinyo" a un moment on la sobèrbia t'ha fet mal.
Però estes coses no son massa habituals i, precisament potser per això, son tan ben rebudes.
Però no sols hem d'esperar rebre eixe tipus de sorpreses, hem de tenir la capacitat de donar-les també a la gent que estimem. Perquè, almenys per a mí, estimar vol dir estar per la gent que estimes i de tant en tant fer eixe tipus de coses o dir eixes paraules que sabem que els pot agradar. Quan reforcem les possicions o les postures d'eixes persones amb la nostra presència física o emocional, en definitiva les estem ajudant a creixer i, de pas, creixem nosaltres també.
Als ultims temps han hagut moltes sorpreses molt agradables. Potser per això penso hui amb l'importància de saber-les rebre amb alegria, però tambés saber-les donar amb eixa mateixa alegria que ens dona rebre-les.
Ben cordialment.
Tere

...escolte algunes de les paraules més boniques que mai he escoltat i recorde alguns moments dolços passat al llarg de la vida.
Dies amb un cel net, com el de hui, em porten a la ment records de temps ja passats on sols mirar com passaven els núvols, ja era tota una experiència.
Dies d'nfantesa, amb una olor ben particular de fum de lenya que sempre cremava.
Dies on ja d'adolescent, eixir al carrer quan encara hi havia llum tan clara era tota una aventura perquè a casa sempre hi havia feina.
Després, ja dies de feina on la sensació d'estar perdent el plaer de passejar amb esta llum m'envaïa i fins i tot em cabrejava.
I ara tinc molt recent un dia de llum clara a la muntanya. Encara tinc a la retina els colors de principis de la tardor allà amunt. La sensació de la dolçoreta de la calentor del sol després de molts dies de pluja. La frescor de l'aire i eixa nitidesa a l'ambient que permet veure el que un altres dia no es visible.
I la teva presència al meu sostat escoltant una música especial per a tu, en un lloc molt especial també per a tu.
Un lloc on et plenes i et reconèixes i que vas decidir compartir amb mi en un dia ple de llum i amb el cel ben rentat.
Ara cada cop que mire el cel en un dia ple de llum, com hui, em tornen a venir al cap miler d'imatges, però potser per ser la més recent, o també potser per la intensitat del moment, eixa es la que més força cobra.
I a més, en mig d'eixa llum intensa, la foscor i la intensitat de la teua mirada...
Eixa mirada també clara que mostra el que vols que jo sàpiga i que, poc a poc vaig sabent i sentint.
Tot això i, algunes coses més em venen al cap en un día de llum clara com hui, cada cop que mire el cel...i altres coses, que poc a poc t'anire contant i també compartint.
Ben cordialment.
Tere

El diumenge passat, Maite em deia que quan acabe este any en regalarà un calendari del 2008 per a que el guarde com a record d'un any especialment dolç.
I es que si l'any ha estat dolç, la tardor està resultant plena de colors i de matisos com els colors del bosc.
Hi han moments verds plens d'esperança. Moments rojos d'il·lusió, marrons on la serenitat de la edat ja és fa patent i així molts més colors i matisos.
Sols hi ha una cosa que no ha canviat i que es el sentiment de l'abraçada que sento por part d'alguna gent a la que estimo moltíssim i una nova il·lusió que ha vingut a assentar-se a la meua vida i que aporta eixa dosi justa de serenitat, pau i alegria que era tan necessària.
Ara, només vull tornar a gaudir d'eixos moments senzills i tranquils passejant de la teua mà, d'eixa mà amiga i còmplice, tendra i de vegades insegura que m'agrada tant.
No tinc grans ambicions a la vida. Potser en estos moments eixa siga l'única que tinga: la de passejar per la vida d'eixa manera suau i plena de rialles i de moments intensos.
Vull continuar caminant per la vida gaudint del que ja hi ha i inventat el que encara està per vindre i que, de ben segur, estarà ple de moments de joia que compartir.
Hui hi han poc raigs de sol, però cadascun d'ells em porta la llum dels teus ulls quan em miren d'eixa manera intensa i fonda amb la que de tant en tan em regales. Així et sento més aprop.
Ara sé que ja no marxaràs. Els pocs raigs de sol que hui m'ho han confirmat. I a cau d'orella m'han dit algunes altres coses. Però eixes ja te les contaré tranquil·lament un dia mirant el mar a poqueta nit ;-)
Ben cordialment.
Tere

És ben cert. Em sento abraçada i plena de tendresa de la gent que estimo.
És com eixa abraçada tendra dolça i plena de calidesa que ens donen les persones que realment ens estimen.
La mateixa sensació que tenía quan, de menuda, el meu pare m'abraçava tota i quedava coberta per complet pel seu cos inméns i em sentia bé i totalment protegida.
Sols que ara, eixa abraçada que m'està fent la vida, és per fer-me sentir l'afecte d'algunes persones molt importants.
Algunes s'han relaxat dins la relació que tenim. Altres han aparegut amb força. Algunes altres s'han modificat i altres estàn neixent.
La força que dona sentir-se estimada i respectada és ben difícil d'explicar.
I, potser, l'afecte de qui m'estima sempre haja estat ahí i el problema haja estat meu per no ser capaç d'adonar-me'n d'eixos sentiments cap a la meua persona.
Però ara vull gaudir d'eixos moments dolços d'intimitat compartida, d'eixes rises obertes i plenes de matisos. D'eixes converses sense fi que, de vegades, no porten a cap lloc però ens ajuden a assaborir la companyia de l'altra persona.
Vull aprofitar el temps amb les persones que estime i donar-los tot el que abans els he tret pel meu estat d'ànim.
Vull que també siguen capaços de sentir la meua força mitjançant les meues abraçades i els meus petons que ara son dolços i riallers.
Vull que tú, sàpigues que és ben cert el que t'he dit en massa ocasions, que eixa que vas conèixer ja fa temps no era jo.
Ara em sento jo mateixa i vull que em conegues com em trobe ara de bé, de forta, de plena, de vital.
I, potser qui millor pot fer eixa valoració, sigues tú. I per això mateix necessito compartir tot lo que de bó m'està donant la vida.
De nou i una vegada més, gràcies, però des de l'anima.
Ben cordialment.
Tere

Dolç però sense empalagar.
I es que s'està molt bé quan s'està bé. Fins i tot a espais d'intimitat que semblaven adormits s'ha instalat una pau interior que dona molta força.
Força per continuar les lluites ja començades, força per començar-ne d'altres i a més força per mira rel món amb altres ulls.
Tot això em fa sentir com una renaixença cada cop que miro els dies passar plàcidament, amb la seguretat que dona el fet de saber que cada mati durt el sol i, amb ell, les il·lusions renovades.
És com si m'haguera espolçat del damunt tota la pols d'alguns anys i de molts malsons. Com si m'haguera rentat els ulls amb aigua pura d'algun neiximent d'aigua a la teua muntanya, pura i cristalina que m'haguera tret totes les teranyines acumulades al llarg d'estos últims anys.
Sols per viure este moment tan dolç i poder-lo compartir, done per ben empleades totes les nits passades sense dormir i totes les llàgrimes que he deixat correr als ultims anys de la meua vida.
Ben cordialment.
Tere

No és gens difícil veure com somrius. Tampoc és massa complicat veure com rius, però cada vegada que ho fas hi han filaments de la meua ànima que es mouen i vibren com si fos un vent dolç.
Cada cop que rius és com si estiguera veient el neiximent d'un dia clar i ben rentant. Somrius amb facilitat però això de riure és una altra cosa. Per això cada cop que rius d'eixa manera franca, oberta i sincera amb que ho fas és com si el temps i l'espai deixaren d'existir i únicament existira el so de la teua rialla.
Tot i això sols una cosa pot superar eixe moment i és aquell en el que, després d'un temps, ens retrobem.
Just en eixe instant en que alces la mirada i em veus i em crides pel meu nom, i jo l'escolto. Just en eixe instant el món sembla que es pare.
I també en eixe moment deixo de ser generosa amb el mon sencer per a convertir-me en avariciosa per poder viure intensament eixos segons.
Després venen les salutacions cordials a que ens obliga el fet de ser éssers social i correctament educats, però eixe instant és solament nostre.
Ara sé que eixe moment, la teua tendresa i la teua rialla va tot de la mà.
I no vull renunciar a eixes estones dolces i tendres que només es viuen quan es viuen.
A ja saps que son el teu somriure i les teues rialles per a mi. No crec que vulgues deixar perdre el plaer de compartir-les amb mi, oi que no?
Ens tornarem a trobar aviat i a viure eixe moment dolç de nou.
Ben cordialment.
Tere

Un pregunta que hem fet milers de vegades i que, de ben segur, ens han fet en altres milers d'ocasions.
Però l'altre dia em preguntava quantes de totes eixes vegades que hem fet o ens han fet la pregunta era amb vertader interès?
Crec que molt poques son les ocasions en que realment ens interessa la resposta i a molt poques persones que ens pregunten els interessa quin potser el nostre estat o la nostra situació.
Aleshores, si no ens interessa saber com està o com es troba la persona a qui li fem la pregunta, per què la fem?, Per cortesia?
No confondrem, de vegades, la cortesia amb la hipocresia, per allò de formar part d'una comunitat d'éssers (teòricament) racionals?
No ho sé.
Però el que si que sé es que m'importa molt poc com és puga trobar alguna gent a qui fins ara li he preguntat i a qui ja no li tornaré a preguntar, senzillament perquè en dona igual com estiguen.
Son gent que ja no forma part de la meua vida. Gent que no mereix ni un segon del meu temps ni tan sols per cortesia.
També hi ha gent (potser la mateixa) a qui a partir d'ara, quan em pregunten, si ho tornen a fer en alguna ocasió, el contestaré que bé, però serà com si els contestara que plou vi. O dit d'una altra manera, serà com no dir-los res, perquè en el fons crec que no els interesse ni jo, ni la meua vida.
I es que quan de vegades ens parem a pensar quantes preguntes fem sense que ens interesse gens ni mica les respostes que ens puguen donar, ens trobem en que hi han moltes, moltissimes.
I jo en continuo preguntant per què cony les fem?, per trencar el gel? per temor a un silenci que en ocasions és massa incòmode? per no voler afrontar que amb eixa persona en qüestió no volem tenir res, però tampoc ens atrevim a trencar del tot la relació?
La cortesia (o hipocresia) ens fa ser, en massa ocasions, poc coherents i jo soc de les que pense (com tu) que hem se ser coherents i seriosos amb nosaltres mateix.
L'any passat per estes dates vaig escriure a l'altre blog (http://teremolla.nireblog.com) un post que s'anomenava "Una lista de nombres para olvidar". Potser enguany en faça una altra però de gent a qui ja no li tornaré a preguntar mai més com està. Senzillament perquè ja no m'interessa.
Ben cordialment.
Tere

Ja s'han acabat les vacances. Ha estat, com sempre, un temps ben estrany.
Per una banda noves troballes a la vida, per altra silencis, espais de temps per a pensar amb tranquil·litat, per a projectar noves activitats, nous reptes,...
I ara després d'eixe temps apleguen els moments dels retrobaments. I de veritat, quina alegria dona tornar a veure les persones estimades!!!
Sembla que amb cada retrobament el trencaclosques de les nostres vides vaja encaixant cada cop una mica millor. Tot sembla d'un color molt més lluminós i amb cada abraçada, amb cada bes que ens donem la vida torna a transcorre amb la normalitat aparent que donen les rutines dels temps de treball.
Els records de l'estiu i les vacances queden enrere per donar pas al temps de treball, però també a la possibilitat de noves experiències de tot tipus.
Amb la certesa de que queden moltes coses per conèixer, moltes vides per viure, moltes persones que trobar i estimar, eixe nou temps s'enfronta amb una actitut positiva. La vida (i algunes persones molt estimades)ens ensenyen que, segurament, el millor que ens queda, son els moments passats amb la companyia de persones que realment merèixen la pena. Aquelles, com tu, que volen estar al nostre costat per compartir coses importants, per compartir espais de vida, per crèixer i caminar amb nosaltres.
Tot això, i moltes altres coses, son les que recuperem amb els retrobaments i setembre és un bon moment per a viure eixes sensacions dolces.
Ara, ja només queda gaudir plenament del moments que encara estan per viure i sé que vols compartir-ne amb mi alguns d'ells.
Realment estic encantada de tenir-te a la meua vida. Llargs anys a eixa dolça realitat!!!
Ben cordialment.
Tere

Pot semblar una ximpleria, però per a mi no ho és. Des de l'any noranta he anat sempre acompanyada per un d'eixos quaderns pesats en que s'acaben convertint les agendes.
I son així de pesats per què encara que tinc bona memòria els acabava convertint en l'arxivador improvisat del papers del dia a dia: la cita del metge de torn, el paper que tenia que portar a tal lloc o el recordatori (la majoria de les vegades innecessari) d'algun telèfon solt que mai faria falta.
M'havia acostumat a elles i em donava molta seguretat portar-les al damunt. Ho sentia necessari perquè considerava que la meua vida laboral depenia d'aquell quadern que, a mesura que anava passant l'any, anava augmentat el seu volum com si anara arreplegant totes les misèries de cada dia. Bé, i també les alegries.
Ara ja no en gaste d'agendes. Ja no em fan falta. I no és per falta de coses a fer. No, no és això. És perquè em sento més segura, perquè soc més conscient de que la meua vida l'he d'organitzar jo, com vulga fer-ho i, sobretot, pensant en les meues il·lusions, necessitats o desitjos i no en acudir a mil llocs diferents i fins i tot el mateix dia per a no avançar quasi res.
Poques vegades he oblidat una cita a la meua vida i quan mirava l'agenda era per reforçar que ho havia anotat bé i que d'alguna manera "tot estava en ordre i bé".
Ara eixe tot continua estant en ordre i bé, però sense agenda, sense tanta inseguretat i amb la convicció de que la meua memòria continua funcionant relativament bé. També, així és una forma de fer-la treballar.
Tot un any i pico sense agenda. Tot un repte aconseguit després de més de dèsset anys carregant amb ella cada dia i, amb la part d'inseguretats que ella mateixa comportava.
Potser sols siga un fet simbòlic, però ja saps que m'agraden els simbolismes i el que comporten. Són tot un món ple de matisos ;-)
Ben cordialment.
Tere