A la lluna de València

Esta setmana i per causes que no venen al cas, he anat una mica curta de temps. Al final, com tot, ha sigut una percepció perquè tot el que tenia que fer ha anat eixint i ho he anant acabant.
Poc a poc, amb tranquil·litat i amb la serenitat que dona saber que ho acabaràs, quasi tot està fet i a punt.
Al final, com sempre em dius, es qüestió de percepció. És la societat la que ens vol marcar com hem de viure, sempre amb presses, sempre amb les coses per ahir i sense que puga'm assaborir els moments de vida, encara que siguen per la feina feta amb cura i fins i tot amb il·lusió.
És un temps on mirar-se per dins i poder sentir qui eres en realitat. Un temps on no es necessiten disfresses, ni mentir, ni mostrar-te com l'ésser social que es mostra davant les altres persones que conviuen amb nosaltres als entorns diaris.
Per a mi és un temps necessari i reparador. Un temps de silenci on el repàs de les coses realment importants cobra una especial importància.
Cada dia que passa em sento més avariciosa d'eixe temps perquè és dels pocs espais on em sento quasi lliure.
Eixe temps de qualitat estic disposada a compartir-lo amb molt poca gent, però eixa gent sap qui és i que poden picar la porta de la meua casa cada vegada que vulguen amb la seguretat de que els obriré sempre les portes. Això és algo que no pot dir alguna gent, potser cada dia més.
Ben cordialment
Tere

Sí, encara que semble un joc de paraules, és una realitat. És una sensació plaentera poder adonar-se'n que no necessites res que no tingues a la mà per sentir-te del tot bé. Que et sents estimada per la gent que realment importa. Que al llarg dels anys i d'alguns patiments, estàs per fi, aprenent a treure de la teua vida la gent que no t'estima o no demostra gens d'afecte i respecte per la relació que hem mantingut,i a més no et sent malament quan per fi agafes la granera i les treus de la teua vida.
Que ja comences a confiar en tu mateixa en alguns aspectes que abans et semblaven impensables.
Que et mires a l'espill cada matí i et trobes una bona persona i això irradia benestar al que t'envolten cada dia.
Però el més bonic de tot, almenys per a mi, és saber que ho puc compatir. Que tot este embroll algú, tu, l'entens.
Això per si mateix ja és motiu de continuar estant molt bé i, com també dius tu, curada, quasi del tot.
Gràcies.
Ben cordialment.
Tere

Sembla que l'any nou haja vingut carregat de bones noves i de noves idees.
No sé qué acabara siguent una realitat o no, però de moment i com tu dius, ja vaig notant el que anomenes "fase expansiva".
És molt probable que només siga un estat que no dure massa en el temps, però vaig a intentar disfrutar-lo al màxim. I com no, compartir-lo amb aqelles persones que realment m'importen, amb aquelles amb les que he pogut plorar quan ho he necessitat i que han suportat els mals moments dels últims anys.
Ara els toca a elles i ells. Ara els he de demostrar tot el que porte dins i anar treient-ho poc a poc.
Ara, amb els nous projecte i la il·lusió per dur-los endavant, sembla que, almenys de moment, els vents de la tristesa hagen passat a un altre espai que no m'afecta.
De nou gràcies per tot a totes les persones que ho merèixen i ara cal anar cap endavant!!!
Molt cordialment
Tere

Sí, ja per fí es va emetre el passat dimarts dia 15 el primer programa de ràdio anomenat "persones diverses". Estic ben contenta del resultat i ja estem acabant de preparar el segon.
Esta resultant una experiència molt enriquidora perquè senzillament em dona ales. Em permet somiar el poder entrevistar a algunes persones que mai haguera pensat ni en somnis poder parlar amb elles i ara, fins i tot les puc entrevistar.
Hi haura sorpreses, segur, però el que més interessant m'esta resultant ara mateix és el fet en sí mateix de saber que sí, que és pot fer i a més divertir-me moltíssim.
I es pot fer gràcies a la confiança d'alguna gent en un sentit ample. Confiança en oferir temps de l'emisora, en donar tota la llibertat per fer el que vulga, en aportar el seu treball per a arredonir el programa i, en participar en eixos espais d'entrevistes.
Com a experiència novedosa ha resultat ben gratificant en tots els sentits, perquè l'acollida que va tenir el primer programa va ser bona i això sempre dona ànims.
Des d'aci moltes gràcies a totes les persones que, d'una forma o una altra, han fet posible que PERSONES DIVERSES haja vist la llum i siga una realitat.
Moltes gràcies.
Ah! i recordar que "Persones diverses" s'emetrà els tercers dimarts de cada mes a les 20,30 hores a Ritmo FM, al 104.6 de la FM i que també es pot escoltar al portal www.ontinyentdigital.com.
El proper programa sera el 19 de febrer i avancem que hi hauran sorpreses. Vos esperem.
Ben cordialment.
Tere

Sí, ja sé que no soc original i que estes paraules son de Lluis Llach.
Però quan miro l'any que acaben de començar, és com si apareguera la il·lusió per les sorpreses que ens pot donar la vida en cada moment.
Ahir, quan vaig arribar a casa a migdia, vaig rebre una bona noticia i, em van vindre al cap estes paraules de Llach.
Encara no l'he compartit, per qüestions de feina, amb alguna gent important, però ho fare hui mateix, i estic segura que compartiran la meua alegria.
Com esta, de segur que n'apareixeràn més i això serà el que, al final de l'any em faça dir allò de "ha estat un bon any".
Si, un bon any com el que acabem de deixar. Un any que va estar ben carregat i va ajudar a que la maduresa s'assentara definitivament a la meua vida.
Ara, ja reflexionat sobre el que ja ha passat, toca encarar to el que queda per fer, el que queda per escriure, per veure...i per compartir.
Espere que tot el que vinga de bó en este any que acaba de nèixer ho puga seguir compartint amb les persones que estimo.
Per això i com dius tú: "enguany, de nou, tornara a ser un bon any. De fet ja ho esta siguent".
Este matí, també he recuperat una vella frase meua de fa un temps i que deia cada matí quan entrava a treballar i que diu: "A veure amb qué ens sorprén hui el día..."
Doncs això, a veure amb qué ens sorprèn hui el dia...
Ben cordialment, de nou.
Tere

Si, estem a punt de començar un nou any. I com cada any les ganes de que tot millore apleguen també.
El 2008 ve carregat de bones noves i esta ple d'assumptes nous que vindran a emplenar, encara més, la nova vida.
De la mà d'eixes persones que mai fallen, tornarem a començar i plenarem de noves il·lusions la cistella de la vida.
Il·lusió per aprendre de tot, per continuar gaudint de la xicoteta o gran parcel·la de llibertat que ens han deixat, per continuar visquent el nostre temps de la manera que ho vulgam fer i de compartir-lo amb qui ho desitjem fer en cada moment.
Il·lusió per començar un nou programa de ràdio, per tenir ganes de fer coses i per poder continuar aportant un somriure dolç a totes les persones que estime.
Il·lusió per sentir-me viva i afortunada cada vegada que veig nèixer un nou dia ple de llum i de possibilitats.
Si, cada any nou suposa un moment on tot esta per encetar i, com diu Llach a una de les seues cançons, tot es possible.
Per a les persones de bona voluntat, per a les bones persones, que l'any que va a començar vinga ple de bones noves i de moltes possibilitat de tenir molts moments feliços.
A la fi i a la potre, això és viure.
I com repetim cada any: el nou any sera un gran any ;-) Oi que sí?
Ben cordialment
Tere

Sembla mentida però ja estàn aci de nou. Com cada any. Tradicions, reunions familiars, sopars i dinars i així cada any...
A més, amb allò de "l'esperit nadalenc" t'has de comportar i no barallar-te amb ningu.
No és pot ni es deu discutir acaloradament i tot té que estar prenyat de bon rotllo.
Menys mal que sols és celebren una vegada a l'any!!!
No hi ha cap tipus d'evolució en la celebració dels Nadals. Bé, hem exceptuar la evolució consumista que eixa no para mai. Però a banda d'això, tot és igual cada any. La decoració dels carers, els ninots als balcons, les musiques de nadales als supermercats plens de gent a totes les hores, les mateixes tradicions de sempre...res no canvia.
Perquè la tristor que cada any aplega amb les festes també acudeix puntual a la seua cita. Ja és una vella amiga amb qui compartisc uns ratets cada any. Després del sopar de Nadal, després del dinar del dia de Nadal, la nit de cap d'any i algún moment més.
Sempre pense el mateix "perquè cony hem de fer tant l'imbècil en estes dates?"
Però les respostes que trobe sempre em superen, per falses, per hipòcrites i per sabudes.
No queda més remei que passar-les i les passarem. Però no puc evitar dir allò de Que ganes tinc de que passen els nadals!!!
Ben cordialment, fins i tot en Nadal.
Tere

Si, justament hui fa sis mesos que vaig tancar una etapa de quatre anys de la meua vida.
Aquell dia, 16 de juny, escrivia que ara em tocava a mi, que recuperava la meua veu i que no pensava tornar-la a ficar en mans de ningú i així ha estat.
En aquells anys vaig conèixer gent meravellosa que s'ha quedat a la meua vida i que no la penso treure.
Vaig descobrir una part de mi mateixa de no sabía que tenía i vaig creixer en molts aspectes.
Em vaig empoderar com no pensava que ho faria i, a més vaig intentar ajudar a altres dones a que elles tambés s'empoderaren, una altra cosa es que ho aconsseguira.
Quan li vaig donar a conèixer a una amiga la meua decissió em va dir que hi haurien molts telèfons que deixarien d'aparèixer a la pantalla del meu mòbil perquè ja no em trucarien. Puc dir que, a hores d'ara no trobe a faltar cap numero. Son i estàn les persones que han d'estar. No trobe a faltar a ningú, i, a més n'he tret algnes de la meua vida que em feien mal o que ja no es merèixen estar al meu voltant. I això no vol dir que siga millor que ningú, senzillament estic aprenent a estimar-me una mica més del que ho feia abans.
Moltes coses han canviat en estos sis mesos, però encara sento el mal que fan algunes coses, el mal que fa saber el que sé i tenir-les que callar per prudència i a més continuar amb el somriure de sempre.
Però he de dir que m'estic curant i sé que l'any que va a començar sera, de nou, un gran any. Estaran les persones que estime, anire als llocs que m'agraden i viure el que la vida em fique davant, però no tindre que donar comptes a ningu.
Fa sis mesos vaig recuperar la meua vida i, sobretot la meua veu.
Gràcies a totes les persones que han estat ajudant-me a ser feliç. Sense el seu recolçamnet estos mesos no hagueren estat tan dolços.
Gràcies per tot.
Tere

No ho puc evitar. Ni ho vull evitar tampoc. Quan hi ha un dia plé de llum em venen al cap milers de records.
Records de dies gloriosos plens d'alegria i goig. Plens de paraules i sorollosos. Dies a clase on ningú podia estar-se quiet perquè la lluminositat del dia ens cridava a eixir al carrer i escridassar encara que foren bovades.
La llum d'un dia que comença, rosada, plena d'oportunitats, plena de projectes i, fins i tot de possibilitats d'esser millor persona. De començar una nova vida. És, com si tot estiguera per començar, tot per escriure.
De vegades, quan veig eixos dies meravellosos i plens de llum, encara que tinga poc temps, m'agrada compartir-los amb algú que sé que m'enten.
I, si es barreja un dia amb eixa llum i una veu modulada que et parle francament i mirant als ulls per a dir-te un senzill Bon dia!!!, potser no calga cap cosa més per tenir, senzillament un molt bon dia.
Jo sé que tú m'entens.
Que tingues molts dies meravellosos.
Tere

Fa un ratet he vingut de fer una passejada amb la meua companya de pis, la Shiva que, per cert esta ja recuperada.
Hi ha un descampat on anem tot els dies en dos ocasions per que ella estire les potes.
Hui allà hem trobat una sabata roja. Estava desparellada i, com deia la meua iaia María, m'ha resultat una mica desenquetant.
No sé, les sabates desemparellades, sempre m'han donat una sensació d'intranquilitat.
Potser perquè la "normalitat" ens diu que les sabates sempre tenen que anar parelles perquè tenim dos peus. També potser que quasi sempre que veiem images d'accidents aparèixen sabates soltes o quan a la tele ens mostren els moments posteriors a assassinats o morts violentes quasi sempre ens mostren l'image d'una sabata desparellada.
El que és ben cert és que quan he vist la sabata roja desparellada mentre la Shiva estirava les potes, m'ha recorregut una sensació estranya per l'esquena i, de seguida, la imaginació ha fet el seu paper:
He mirat la figuera gran que està allà i m'han vingut al cap images que millor no contar.
De vegades em passa que arrel d'alguna image real o ficticia jo sola imagine històries de tot tipus, però la de hui no era agradable.
Hem eixit d'allà amb el desassossec a l'ànima i el desfici a la pell.
I tot per una sabata roja desparellada. Hi han coses que encara no soc capaç d'explicar. I esta és una d'elles.
Tere