A la lluna de València

De vegades sembla que s'acaben les paraules. A mi em passa cada vegada que voldría descriure un moment i no ho puc fer.
Sí, son moments especials, tendres i sobretot dolços que, potser, per falta de pràctica o de no saber com fer-ho, sols els sento, però no els puc explicar.
Com es descriu un moment on el sol s'amaga i et fa veure la vesprada rosada d'un dia, potser dur, amb els ulls de la tendresa?
O, com expliques ningú el moment quan la gossa, Shiva, em mira amb els ulls plens de dolçor i d'afecte?
Com li pots dir a algú que estimes que cada vegada que mires el neiximent d'un nou dia el primer que et vé al cap és el seu somriure?
Son moments únics i personals on les paraules ens juguen males passades, almenys a mí.
No sé com contar a les persones que estimo algunes coses que pasen per dins la ment, però sobre tot quasi mai tinc paraules per explicar el que de tant en tant em passa per l'ànima.
Algunes vegades he pensat que eixes coses, sensacions o pensaments s'han de quedar precisament ahí, essent el que son i res més. Que no necessiten ser compartides amb ningú.
Però sóc com sóc i necessito compartir les coses amb aquelles persones properes que estimo.
Viuré els moments personals i íntims i continuare buscant les paraules per poder compartir amb qui jo vulga i, amb les poques paraules que trobe, qui sóc i com sóc.
Tere