A la lluna de València

Fa un ratet he vingut de fer una passejada amb la meua companya de pis, la Shiva que, per cert esta ja recuperada.
Hi ha un descampat on anem tot els dies en dos ocasions per que ella estire les potes.
Hui allà hem trobat una sabata roja. Estava desparellada i, com deia la meua iaia María, m'ha resultat una mica desenquetant.
No sé, les sabates desemparellades, sempre m'han donat una sensació d'intranquilitat.
Potser perquè la "normalitat" ens diu que les sabates sempre tenen que anar parelles perquè tenim dos peus. També potser que quasi sempre que veiem images d'accidents aparèixen sabates soltes o quan a la tele ens mostren els moments posteriors a assassinats o morts violentes quasi sempre ens mostren l'image d'una sabata desparellada.
El que és ben cert és que quan he vist la sabata roja desparellada mentre la Shiva estirava les potes, m'ha recorregut una sensació estranya per l'esquena i, de seguida, la imaginació ha fet el seu paper:
He mirat la figuera gran que està allà i m'han vingut al cap images que millor no contar.
De vegades em passa que arrel d'alguna image real o ficticia jo sola imagine històries de tot tipus, però la de hui no era agradable.
Hem eixit d'allà amb el desassossec a l'ànima i el desfici a la pell.
I tot per una sabata roja desparellada. Hi han coses que encara no soc capaç d'explicar. I esta és una d'elles.
Tere