A la lluna de València

Esta setmana i per causes que no venen al cas, he anat una mica curta de temps. Al final, com tot, ha sigut una percepció perquè tot el que tenia que fer ha anat eixint i ho he anant acabant.
Poc a poc, amb tranquil·litat i amb la serenitat que dona saber que ho acabaràs, quasi tot està fet i a punt.
Al final, com sempre em dius, es qüestió de percepció. És la societat la que ens vol marcar com hem de viure, sempre amb presses, sempre amb les coses per ahir i sense que puga'm assaborir els moments de vida, encara que siguen per la feina feta amb cura i fins i tot amb il·lusió.
És un temps on mirar-se per dins i poder sentir qui eres en realitat. Un temps on no es necessiten disfresses, ni mentir, ni mostrar-te com l'ésser social que es mostra davant les altres persones que conviuen amb nosaltres als entorns diaris.
Per a mi és un temps necessari i reparador. Un temps de silenci on el repàs de les coses realment importants cobra una especial importància.
Cada dia que passa em sento més avariciosa d'eixe temps perquè és dels pocs espais on em sento quasi lliure.
Eixe temps de qualitat estic disposada a compartir-lo amb molt poca gent, però eixa gent sap qui és i que poden picar la porta de la meua casa cada vegada que vulguen amb la seguretat de que els obriré sempre les portes. Això és algo que no pot dir alguna gent, potser cada dia més.
Ben cordialment
Tere