A la lluna de València

Per exemple un dia et pica un bitxo a la cama i et fa una bona ronxa. Un altre dia observes com algú t'escolta amb atenció sobre temes que quasi mai fins ara s'han pogut tocar.
En un altre moment te'n adones que la tendresa es desperta amb molta més facilitat als últims mesos. Algú et comenta que cantes mentre entres o surts dels despatxos de la feina i no fas massa cas, però com que el comentari queda penjat juntament amb un somriure.
A la recent nit de Sant Joan vaig demanar que es quedaren enrere els moments durs de tristesa.
A la nit de les bruixes i a l'hora bruixa estava allà a la terrassa de casa, sola i amb una copa de vi blanc mirant el cel i buscant, com diu Llach com "quan encara les bruixes
campaven dalt del campanar
i eren mestresses de nits i tempestes
amb línies de vols regulars." i, per cert, alguna em vaig trobar...i no era jo ;-)
No és el que et penses. No. Crec que és senzillament un estat transitòri de benestar molt interior i que aporten una mica de pau, que també sé que serà passatgera, però que mentre vulga estar al meu costat serà molt ben tractada.
És, precisament eixe estat de "dolçoreta" el que m'inunda de tendresa. I ho saps.
Encara queden molts camins que recorre i moltes complicitats que compartir, entre altres coses, no creus, benvolgut amic?
I, precisament eixes coses, son les que em fan sentir tan bé ara mateix.
Gràcies, una vegada més per ser com ets.
Ben cordialment.
Tere