A la lluna de València

Semblava que no aplegaría mai, però no ha estat així i el temps ha continuat el seu camí.
Ha estat tota una lliçò.
Les persones, habitualment, pensem que les nostres misèries o alegries seràn eternes. I no, no és així. El temps passa i tot ho acaba curant fins i tot els mals del cor.
Al cap i a la postre és inexorable que els dies, els mesos i els anys passen i cada cop que van passan les coses, els sentiments i les emocions van canviant i normalment és van calmant i perdent importància i poc a poc és van oblidant.
I així, tot el que fa un any, o dos era important i ens podia fins i tot llevar la sòn ara semblen coses menors. Ara ja quasi no tenen valor. Ja formen part del passat i, per tant, del bagatge que cada persona anem acumulant.
Així ja nomès vull recordar les coses xules que van passar i que, també, és van acabar fa un any.
La vida ha donat un tomb molt important i ara son altres les coses que m'importen, les persones que m'interessen.
Afortunadament ha quedat la gent a qui realment li importe i que m'importa.
Ara un món de noves possibilitats s'obre i no el vaig a rebutjar, però tampoc vaig a donar-li cabuda a alguna gent que no s'ho mereix.
Estic per fer una nova llista de noms per a oblidar i per fer publics els motius pels quals ja no merèixen estar a la meua vida.
Ho pensare.
Ara, ja passat una any, i amb la distància que dona el temps, la vida es veu d'una altra manera. Més plena, més serena i amb moltes, moltíssimes coses que fer encara.
Ara ja toca, definitivament, mirar endavant i és el que vaig a fer.
Ben cordialment.
Tere