A la lluna de València

De tant en tant aparèixen i tambè, de tant en tant son bones.
Però hi han algunes d'elles que son informació que, se suposa, que deuries saber fa molt de temps i va i no les saps. I una nit de tendresa i bon rotllo, sopant descobreixes que deuria saber algunes coses que fins anit desconeixia. No son coses amb importància vital, però son eixe tipus d'informacions que et fan pensar del poc que conèixes a eixe home que adore i que ahir estava ben encostipat i per això va preferir sopar amb una de les meues germanes i amb mí abans que anar a sopar amb la meva mare i les germanes i cunyats d'esta.
Un altre día recordes, sense més, una ecena amb la iaia María baix de la figuera de l'era de dalt de la seua casa, i recordes la seua rialla i no et deixa de sorprendre com la memòria et porta, precisament hui, al cap aquella imatge de la iaia cosint mentre reia amb les coses que li contava de les que passaven a l'escola.
O la tendresa d'un "carinyo" a un moment on la sobèrbia t'ha fet mal.
Però estes coses no son massa habituals i, precisament potser per això, son tan ben rebudes.
Però no sols hem d'esperar rebre eixe tipus de sorpreses, hem de tenir la capacitat de donar-les també a la gent que estimem. Perquè, almenys per a mí, estimar vol dir estar per la gent que estimes i de tant en tant fer eixe tipus de coses o dir eixes paraules que sabem que els pot agradar. Quan reforcem les possicions o les postures d'eixes persones amb la nostra presència física o emocional, en definitiva les estem ajudant a creixer i, de pas, creixem nosaltres també.
Als ultims temps han hagut moltes sorpreses molt agradables. Potser per això penso hui amb l'importància de saber-les rebre amb alegria, però tambés saber-les donar amb eixa mateixa alegria que ens dona rebre-les.
Ben cordialment.
Tere