A la lluna de València

Que em té atrapada, trasbalssada...
Eixa mirada que va directament a escorcollar tot allò que vol conèixer, sense que això vulga dir que s'està ficant a espais privats.
Eixa mirada que ho plena tot. Que m'abraça. Que em cobreix de petons dolços.
Eixa mirada capaç de crear un univers particular dins d'una bambolla de rialles i confidències.
Eixa mirada que es converteix en mirall transparent on em trobo i em retrobo, on sé que ja habito.
Eixa mirada que sé que és sols meva i per a mí, mentre les teves mans busquen les meves, les acaronen i les acaban abarcant.
Ai!!! que meravellós sentir tot això i sentir-ho amb tota la pau de que ja dona la maduresa.
Ara, avui, sé moltes més coses que ahir al matí. Tinc una mica més de saviesa que ahir al matí. Però la meva saviesa no té a veure unicament amb museus. Crec que en aquesta ocasió té molt més a veure amb una manera de mirar que mai m'havia fet sentir com ara em trobo:abraçada, abarcada, petonejada....estimada
I tot això per una mirada que pot durar una eternitat o una dècima de segón, però que ja és meva, tota meva.
Ben cordialment
Tere