A la lluna de València

Eixa podria ser perfectament l’expressió que defineix els meus desitjos: la de tenir una nova actitud, sempre que es puga, clar.
La vida és massa curta i preciosa com per no viure-la com cal: amb una mica més de calma, més pau i serenitat d’ànim.
Tot està ahi, per viure, per llegir, per mirar...
Les persones que estan i es vulguen quedar, es quedaran. Altres marxaran i, segurament altres aniran aplegant i ocupant nous espais.
Els meus amors ho continuaran essent i, perquè no, és fins i tot possible que n’apleguen altres. Tot l’amor que puga donar, el repartiré altre aquelles persones que el vulguen rebre.
Tornaré a esperar que, allà pel mes de març, tornen a vindre les orenetes a saludar-me escridassant a la terrassa de casa i tornaré a compartir temps, paraules, afectes i, fins i tot miracles amb la gent que estimo.
Una de les meues senyes d’identitat és el meu somriure i, eixe somriure ha de continuar essent la meua carta de presentació i el meu regal per a tota la gent que hi ha al meu voltant perquè, en definitiva ajuda a veure la vida amb altres ulls i també amb una altra llum.
Ben cordialment.
Tere