A la lluna de València

A la lluna de València http://alallunadevalencia.nireblog.com Sun, 20 Jul 2008 17:59:56 +0100 A la lluna de València http://nireblog.com/imagenes/logo.png http://alallunadevalencia.nireblog.com http://nireblog.com Temps era temps... http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/07/14/temps-era-temps http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/07/14/temps-era-temps Si, així comença una coneguda cançó de Lluis Llach que m'ha vingut al pel per a començar esta aportació al blog.
Temps de records, de risses, de llàgrimes, de complicitats, d'enyorances...
Tot això i moltes coses més han passat des de que estàs a la meua vida. I les que espere que continuen passant i compartint amb tu.
Algunes coses han canviat, però l'afecte més sincer que un dia et vaig entregar, això si que no ha canviat.
Ja, per fi ha aplegat un nou temps on les coses tenen altres colors i altres valors i ara ja toca anar emplenant de verd esperança eixe nou temps que ha estat tan desitjat.
I ha aplegat carregat de projectes nous, de noves il·lusions i també amb alguna cara nova que fa més plens encara alguns moments. I tu ací, al meu costat com una columna ferma on sé que puc refermar-me als moments on l'energia pot fallar.
Temps era temps quan plorava i et trobava, quan estava molt trista i estaves ahi per donar-me la mà...
Però també temps era temps quan hi havia alguna cosa dolça que compartir i sempre estaves el primer de la llista de trucades per fer-te saber la bonanova de torn.
Si, el temps que hem compartit, el que hem buscat compartir per caminar per eixes tortuoses sendes que ens ha tocat viure en alguns moments, però, a la fi i a la postre, un temps viscut ben acompanyada per algú que em dona força i em fa sentir molt ben acompanyada a la vida.
Gràcies per tot eixe temps, per tota eixa estona de llibertat que has compartit amb mi i que m'ha fet sentir tan segura en moments on la inseguretat i la incertesa no deixaven de rondar-me.
De nou gràcies per tot, estimat amic. Ja saps que el meu afecte per tu és immens i que t'has convertit en una de les meues joies més preuades.
Ara esperem que el temps que ens queda per compartir estiga ple de coses dolces ;-)
Ben cordialment.
Tere

]]> Mon, 14 Jul 2008 12:22:46 +0100 Ja està el primer any... http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/07/05/ja-esta-el-primer-any http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/07/05/ja-esta-el-primer-any Semblava que no aplegaría mai, però no ha estat així i el temps ha continuat el seu camí.
Ha estat tota una lliçò.
Les persones, habitualment, pensem que les nostres misèries o alegries seràn eternes. I no, no és així. El temps passa i tot ho acaba curant fins i tot els mals del cor.
Al cap i a la postre és inexorable que els dies, els mesos i els anys passen i cada cop que van passan les coses, els sentiments i les emocions van canviant i normalment és van calmant i perdent importància i poc a poc és van oblidant.
I així, tot el que fa un any, o dos era important i ens podia fins i tot llevar la sòn ara semblen coses menors. Ara ja quasi no tenen valor. Ja formen part del passat i, per tant, del bagatge que cada persona anem acumulant.
Així ja nomès vull recordar les coses xules que van passar i que, també, és van acabar fa un any.
La vida ha donat un tomb molt important i ara son altres les coses que m'importen, les persones que m'interessen.
Afortunadament ha quedat la gent a qui realment li importe i que m'importa.
Ara un món de noves possibilitats s'obre i no el vaig a rebutjar, però tampoc vaig a donar-li cabuda a alguna gent que no s'ho mereix.
Estic per fer una nova llista de noms per a oblidar i per fer publics els motius pels quals ja no merèixen estar a la meua vida.
Ho pensare.
Ara, ja passat una any, i amb la distància que dona el temps, la vida es veu d'una altra manera. Més plena, més serena i amb moltes, moltíssimes coses que fer encara.
Ara ja toca, definitivament, mirar endavant i és el que vaig a fer.
Ben cordialment.
Tere

]]> Sat, 05 Jul 2008 19:31:13 +0100 Coses que pasen http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/06/26/coses-que-pasen http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/06/26/coses-que-pasen Per exemple un dia et pica un bitxo a la cama i et fa una bona ronxa. Un altre dia observes com algú t'escolta amb atenció sobre temes que quasi mai fins ara s'han pogut tocar.
En un altre moment te'n adones que la tendresa es desperta amb molta més facilitat als últims mesos. Algú et comenta que cantes mentre entres o surts dels despatxos de la feina i no fas massa cas, però com que el comentari queda penjat juntament amb un somriure.
A la recent nit de Sant Joan vaig demanar que es quedaren enrere els moments durs de tristesa.
A la nit de les bruixes i a l'hora bruixa estava allà a la terrassa de casa, sola i amb una copa de vi blanc mirant el cel i buscant, com diu Llach com "quan encara les bruixes
campaven dalt del campanar
i eren mestresses de nits i tempestes
amb línies de vols regulars." i, per cert, alguna em vaig trobar...i no era jo ;-)
No és el que et penses. No. Crec que és senzillament un estat transitòri de benestar molt interior i que aporten una mica de pau, que també sé que serà passatgera, però que mentre vulga estar al meu costat serà molt ben tractada.
És, precisament eixe estat de "dolçoreta" el que m'inunda de tendresa. I ho saps.
Encara queden molts camins que recorre i moltes complicitats que compartir, entre altres coses, no creus, benvolgut amic?
I, precisament eixes coses, son les que em fan sentir tan bé ara mateix.
Gràcies, una vegada més per ser com ets.
Ben cordialment.
Tere

]]> Thu, 26 Jun 2008 08:49:28 +0100 Sembla que la pluja ha parat, almenys de moment http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/06/12/sembla-que-la-pluja-ha-parat-almenys-de-moment http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/06/12/sembla-que-la-pluja-ha-parat-almenys-de-moment Si, això sembla i, encara que siga de moment i ja passat el quaranta de maig, ens ha donat un respir.
I això permet també mirar-ho tot amb la llum que dona el sol després d'uns dies,(molts, almenys per a mi) de pluja.
Soc mediterrània i necessite el sol. Em dona força i energia per a plantar-li cara a la vida i als problemes que cada dia se'ns plantegen pel simple fet de viure.
Ara, ja amb el sol fora i amb l'ànim una mica més seré, t'he de donar la raó. I per això estic actualitzant este blog.
Hi han motius per al goig, encara que la precaució estiga present en alguns aspectes. Com deien a la peli "bailando con lobos" ..."todo no se puede preveer..."i de tant en tant passen coses que no estaven al guió inicial i et desbanquen, i et desequilibren, però com tú molt bé dius... es qüestió de temps.
La tristesa la tornem a re-col·locar poc a poc i torna a la seua calma serena.
Però no ens enganyem, senzillament la aconseguim arraconar de nou per continuar visquen amb un somriure ple a la mirada, per poder gaudir de la presència de les persones estimades i no acabar fent-li mal a ningú amb una actitud poc generosa per la meua part.
Tu em coneixes bé, i saps com soc i com visc. Saps que intento cada dia mirar endavant i ser positiva, però de tant en tant em derrumbo i t'he de demanar ajuda. Ja saps, des de sempre, que em dones molta pau i molta serenitat.
Ara esperem que, com la pluja, la tristesa haja passat, l'haja pogut guardar de nou a la seua caixa de Pandora i ens disposem a gaudir del nou temps que s'obre amb sol i tendresa.
Tu saps (i ho saps bé), que continuaràs essent el meu còmplice, bé, en realitat i com també saps perfectament el nivell d'intimitat emocional és ben important i espere que ho continue essent per molts anys, com diuen els catalans ;-)
Tot i això el sol llueix esplendorosament a tots els nivells i la vida continua essent ben xula, encara que de tant en tant la meua amiga, la tristesa, aparega i m'ensenye la seua mirada més lletja.
Hui almenys, està al seu calaix i això és molt.
Ben cordialment amb la llum del sol de fons...
Tere

]]> Thu, 12 Jun 2008 08:14:58 +0100 Les absències http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/06/02/les-absencies http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/06/02/les-absencies Quin mal que fan les absències quan saps que ja son definitives!!!
L'ànima sembla que es quede una mica més buida i no saps com emplenar-la.
No acabes de saber que és el que t'està passant i, al final te'n adones que és el mateix. De nou una intensa sensació de solitud que de nou t'ensenya la pitjor de les seues cares.
Ja no és solament de l'absència que la Shiva ha deixat a la meua vida, no. Parle de moltes més absències que cada dia és fan més presents. Es tracta de absències que no has notat en massa ocasions i que ara es mostren amb tota la seua força i et recorden que ets tan poca cosa, tan vulnerable que pots perdre, fins i tot els punts de referència més arrelats.
La força que tenim totes les persones ens ajuda a superar esta mena d'obstacles que apareixen als moments que menys ho esperes.
Sé que la tristesa que porto a dins meu poc a poc anirà sortint i que dins d'un temps no serà més que un record llunyà i apagat, però hui la sento amb molta força.
Noto com passa el temps i com arrossega records i manies. Com han quedat enrere algunes coses però també hi veig com de tant en tant, la tristesa, eixa tristesa que és va instal·lar fa un temps a la meua ànima, sembla que vol recordar-me que es una hostessa permanent i que ja no depèn de mi el fet de que aparega o no, senzillament està i vol quedar-se un temps ací, en la superfície de la meua vida.
Suposo que hi han moltes maneres de conviure amb ella i encara busco la que em faça menys mal al meu dia a dia.
Crec que serà poc temps però amb ella mai se sap.
Per això he començat parlant de les absències, que no son solament dels éssers estimats, també ho son d'estat ànims que, encara que tornaran, ara son llunyans.
Tot i això els esperarem amb ànsia per tornar a riure obertament de les coses més senzilles.
Tot i la tristesa, ben cordialment.
Tere

]]> Mon, 02 Jun 2008 09:22:38 +0100 Després del silenci http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/05/12/despres-del-silenci http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/05/12/despres-del-silenci No, no ha estat casual este silenci. El passat dia 3 de maig va morir la meua companya de vida dels últims onze anys. Si, la meua gossa, la Shiva va desaparèixer sense patir massa. La trobo a faltar, però la meua vida ha de continuar també per a recordar-la i estimar-la en el record que m’ha deixat i que encara és indeleble.
Ningú no pot entendre el que sento quan encara la busco a cada racó de la casa. Però no la trobo perquè ja solament habita al meu record. Però allà és encara i ho estarà.
No vull continuar parlant d’eixe tema perquè encara em fa plorar i ja no la vull plorar més. Sols vull cridar, una vegada més, que l’estimava molt i que la trobo moltíssim a faltar, però ja n'hi ha prou.
També he fet un viatge el passat cap de setmana per a ficar una mica de distància amb el record.
He estat a Madrid i m’he trobat amb situacions tan especials que encara no les puc definir del tot.
Ha estat un viatge màgic per molts motius. Per la gent amb la que m’he trobat, per les situacions dolces que he viscut, per la solidaritat entre les bones persones que he recuperat i sobretot per l’aposta que algunes persones han fet per la senzillesa i la tendresa en les relacions humanes.
Tot això, tot i saber que hi era al món, feia molt de temps que no ho havia viscut amb la intensitat amb la que ho he fet este passat cap de setmana.
Un món de sensacions i de realitat m’han envoltat en estos dies una mica convulsos. Vaig anar a Madrid buscant sorprendre a algunes persones i la més sorpresa de tots vaig ser jo mateixa. I ho vaig ser per la mateixa senzillesa de les situacions, de la pròpia tendresa, de la bona fe d’algunes persones i, crec que el que més em va impressionar de tot va ser la predisposició d’eixes mateixes persones per a estimar a cada persona que s’acostara amb bona fe a elles i amb la voluntat d’aportar eixe bon rotllo tan necessari als nostres dies.
He tornat molt impactada i amb una sensació molt dolça. Sé que tornaré a trobar-les i que cada cop serà, sobretot, més divertit i amb més profunditat. I em fa molta il•lusió saber que està al meu abast que això siga una realitat i continuar estimat a eixes persones llunyanes a l’espai però ben properes a l’ànima.
Aviat ens tornarem a trobar i serà per continuar recordant i estimat a qui ja no està entre nosaltres, com la Cristina o la Shiva i per continuar rient i visquent la nostra maduresa amb un somriure als llavis, perquè recordar a qui ens ha donat moments dolços, mai pot ser dolent i, per això cal fer-ho com a persones vives i agraïdes que ho som, amb un bon somriure i amb l’alegria d’haver-ho viscut i compartit.
Ben cordialment.
Tere

]]> Mon, 12 May 2008 16:07:16 +0100 Una llarga setmana http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/04/27/una-llarga-setmana http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/04/27/una-llarga-setmana Si, així ha resultat la última setmana després que el passat cap de setmana no poguera actualitzat el blog.
I ha resultat llarga perquè he anat buscant el moment per poder-lo actualitzar cada dia i, ha resultat impossible. És com si em faltara alguna cosa, com si necessitara treure alguna cosa de dins meu en este espai d'intimitat compartida.
I no hi ha res en concret que siga expressament el que volguera deixar per escrit, però el moment dolç que estic visquen, m'empenta a compartir les coses que em passen.
Vaig tenir un dia preciós (un altre) amb els xics d'Albaida i va resultar molt estimulant perquè feia més de mig any que no ens trobàvem i com deia un d'ells "havien atrasos que contar-nos". Va ser un dia ple de llum i de bon rotllo.
Eixos son els dies que després queden als records com a dies que han format part de la teua vida.
O els dies on escoltes a un amic com plora la malaltia del seu pare i notes com formes part de la vida d'eixa persona perquè necessitava compartir-ho amb tu i plorar-ho. I ho va poder contar i plorar amb la tranquil·litat que ens poden donar en un moment precís les noves tecnologies juntament amb la necessitat de treure i compartir unes emocions fortes.
O la nit que mentre sopes sona el telèfon i, quan l'agafes, algú que confia amb tu i amb qui confies et demana un consell o et conta que podrà trobar milers de persones amb qui compartir bons moments però que encara enyora la dona de qui es va enamorar fa uns anys i que no està al seu cantó perquè ha decidit volar sola. I saps que ell l'estima bojament, però també saps que ella no tornarà mai i ell també ho sap, sap que la seua estimada serà a la seua vida com un estel preciós però només això. Que mai més la tornara a tocar, i que potser tampoc escoltara dels seus llavis paraules dolces a cau d'orella. Tot i això decideix contar-ho eixa nit que és troba més sol que de costum i quan acaba, et dona les gràcies per haver-lo escoltat en eixos moments "especials" com ell els anomena.
Llarga i intensa setmana, per tot el que he contat i el que he callat, però intensa per les emocions viscudes.
Al final, quan em fico al llit per les nits i faig el balanç del dia, penso que tinc molta sort a la vida. Que soc molt afortunada, perquè precisament l'afecte de la gent que m'envolta és el que li dona sentit a que cada dia siga especial i diferent.
I mentre, altre tipus de silenci m'envaeix i dona pas a l'enyorança, però això és per un altre día.
Ben cordialment.
Tere

]]> Sun, 27 Apr 2008 10:54:50 +0100 Un bon dia http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/04/12/un-bon-dia http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/04/12/un-bon-dia Si, hui ha estat un d'eixos dies per al record. Un dia ple de llum en tots els sentits.
Rises, complicitats, bromes i molt bon rotllo al llarg de tot el temps que hem compartit i, per acabar, la risa tonta.
Ha aparegut el xiquet que tirava pedres a l'embassament, el que la volía tirar millor i ha entrat en competència i la que mirava i es reia tot el temps.
Bon paisatge, llum preciosa i moments també preciosos per al temps (o la manca del mateix) en el que vivim.
Poder compartir un dia així de dolç és, a banda d'un plaer, un verdader tresor que cal protegir i cuidar. Protegir i cuidar a les persones que et permeten gaudir de coses tan senzilles ( i al mateix temps tan complicades) con el fet de ser tu mateixa en cada moment.
Jo tinc la sort de tenir persones així a la meua vida. Soc molt afortunada per tenir-les i ho sé. Per a elles, per a eixes persones tan especials, el meu agraïment es infinit, com també ho és el meu afecte incondicional.
Hui ha estat un bon dia. Espere tenir-ne molts més i compartir-los amb ells. Amb els que carinyosament anomene "els meus xics".
Hui açò és per a ells
Ben cordialment.
Tere

]]> Sat, 12 Apr 2008 21:24:01 +0100 Records del Pla http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/04/06/records-del-pla http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/04/06/records-del-pla Esta setmana passada, i sense saber ben bé perquè, van venir a la meua memòria un records d'infantesa. Vaig recordar les engrunsadores que el meu pare ens va fer a les meues germanes i a mi baix d'un vell nisprer que hi havia al bancal del costat de casa.
No penjaven de les branques de l'arbre, no. El meu pare fa sempre les coses ben fetes i com que erem (encara ho som) moltes xiquetes va ficar una biga de fusta grossa entre el nisprer i la perera i d'allí va penjar les quatre engrunsadores. En faltava una, però poques vegades estavem les cinc juntes. A més, sempre ens quedaven les branques del nisprer per poder pujar i jugar allà dalt.
Aquell espai de les engrunsadores del vell nisprer (que per cert feien unos nispros prou bons) és van convertir en un espai de jocs però també en un espai de certa intimitat per a mi.
Quan tenia ganes d'estar sola anava allà i deixava volar en silenci els meus pensaments. O, de vegades quan tenia ganes d'escoltar la música de l'època i que a la meua mare no li agradava perquè deia que escridassava molt, també anava allà.
Però, potser el millor moment aplegava quan a l'estiu, en vacances d'escola, agafava la ràdio alguna vesprada i anava allà a escoltar "el consultorio de Elena Francis". Allò era quasi un pecat, perquè la meua mare no volia que ho escoltara perquè després li feia massa preguntes que la dona no sabia, no volia o no podia contestar.
Recorde que no entenia quasi res, però em cridava molt l'atenció que havien moltes cartes relacionades amb les tasques de la casa i com fer-les millor,però encara en hi havien moltes més relacionades amb allò de ser nuvis i núvies. I sempre tenien problemes. Jo no entenia res però em cridava l'atenció que les respostes que donaven per la ràdio eren quasi sempre les mateixes: resignación y paciencia porque los hombres son así.
Clar quan no donaven més solució que eixa i, les primeres vegades li vaig preguntar a la meua mare, ella es va enfadar i no volía que ho escoltara. Al llarg d'un temps sempre que podia no li feia cas i ho escoltava, fins que em vaig avorrir d'allò de la resignación i la paciencia i vaig decidir canviar la ràdio per un llibre i em va anar millor.
El que no vaig canviar va ser l'espai on anava a llegir: les engrunsadores del nisprer.
I esta setmana (ves a saber per quin motiu) m'han vingut al cap. Ara, mentre escrit puc recordar fins i tot l'olor d'alguna vesprada d'estiu allí.
Son temps passats però de vegades sembla que s'empenyen en que, encara que han passat no volen desaparèixer i per això tornen a la nostra memòria.
Potser per això he decidit deixar constància ací d'algun d'aquells records.
Ben cordialment
Tere

]]> Sun, 06 Apr 2008 12:37:07 +0100 Ja estem en primavera!!! http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/03/30/ja-estem-en-primavera http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/03/30/ja-estem-en-primavera Si ja ha aplegat i amb ella les meues amigues les lokes de les oronetes.
Esta setmana ja les he pogut veure i a més, estava acompanyada, amb la qual cosa no les vaig veure jo sola.
Ja es nota eixa escalforeta pel migdia que dona ganes d'eixir al carrer. També hem canviat ja l'hora encara que continue sense saber per a que ho fem.
I ja aplega eixa olor que mai sé com explicar però que noto cada cop que apleguen estes dates. És una barreja de molts olors i cap en particular. Cada any em sorprèn veure com els arbres, les plantes i les flors tornen a vestir les seues millors gales per a nosaltres. Com si ens volgueren recordar que res és per sempre, que res és etern.
Però al mateix temps també ens transmeten una esperança amb el futur que sempre aplega i que jo només puc sentir quan les miro es estes dates.
Els cireres estan plens de flors i blancs. Les pereres igualment precioses i així quasi tots els arbres fruiters.
Esta setmana passada vaig tenir el plaer de fer un tomb per la comarca i realment estava vestida amb les millors flors i sobre tot amb les millors olors que se sentien a l'ambient encara que anara al cotxe.
També és cert que la primavera sembla que obriga les portes de l'ànima i ens permeta mirar-ho tot amb altres ulls. Amb els ulls d'una esperança enyorada i, per tant esperada al llarg del mesos d'hivern.
Ja estan ací, ara mateix les estic veient, volen i escridassen. Ja han tornat encara que no en son moltes, però passaran pocs dies per a que en siguen centenars i les veja, a poqueta nit, volant en bandades i escridassant com a lokes.
Ja han tornat i també han vingut a la meua terrassa per a saludar-me. Elles saben que son benvingudes cada any.
Les oronetes ens retornen l'esperança i ja han tornat. Benvingudes a la vostra casa.
Ben cordialment.
Tere

]]> Sun, 30 Mar 2008 12:48:23 +0100 La innocència http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/03/16/la-innocencia http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/03/16/la-innocencia Encara que no ho semble, en molts aspectes encara conserve la innocència Cada vegada en queda menys,però de tant en tant encara em sorprèn apareguen quan menys l'espere. És sobretot quan pense que alguna gent és bina gent i em trobo amb detalls que em fan entendre que soc una mica bleda al pensar-ho.
Recordo quan em vaig trobar amb la primera situació que em va fer tant de mal i com va ser el meu pare el que em va abraçar i em va dir que estava creixent. Crec que tenia deu u onze anys i el meu pare no és de les persones que li agrade fer abraçades.
Aquell dia el meu pare em va veure molt trista perquè la ferida que vaig rebre venia de la meua iaia materna i, teòricament jo era la nina dels seus ulls,però en aquella ocasió no li va importar ser una mica dolenta amb mi.
Recorde perfectament les dos escenes, la de la iaia i la del meu pare. La relació amb la iaia mai va tornar a ser la mateixa.
Aquell dia alguna cosa és va trencar a dins meu i mai es va tornar a recompondre.
Ara sé que la fins eixe moment "estimada iaia" em va matar part de la innocència de xiqueta.
Ara, encara em fa mal cada vegada que ho recorde però també és cert que la iaia no la va matar del tot i, afortunadament, com deia al principi, encara tinc moments on la reconec i em va feliç saber que ella no va guanyar la partida.
Encara em queda una mica d'innocència que apareix cada cop que vol.
Ben cordialment.
Teresa

]]> Sun, 16 Mar 2008 18:03:42 +0100 Petons http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/03/09/petons http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/03/09/petons De vegades no puc (ni vull) evitar mirar la boca d'algunes persones. Son boques que criden als petons. Que estan plenes d'ells i que no volen (o no poden) eixir.
Quan era joveneta em deien que bes o petó no donat és perdia i mai no tornava. Ara, ja de més major, entenc que és cert. Cada bes desitjat i no donat és un petó perdut.
Hi han persones a qui els costa fer besades, altres, com jo, que sempre estem a punt tant per a fer-los com per a rebre-l's.
I costa tan poc i son tan dolços!!!
Perquè costa tant fer un petó? Mai he pogut contestar esta pregunta. Sols sé que hi ha molta gent de qui m'agradaria rebre eixe bes senzill, humil i tendre i que mai seré capaç de demanar.
I és una pena, perquè és un plaer deliciós que moltes persones és perden per ser una mica avaricioses d'algo tan bonic com besar.
Elles i ells s'ho perden, encara que en realitat ens ho perdem totes i tots, perquè els petons que no es donen es perden. I ni les persones que es neguen a donar-los gaudeixen d'eixe plaer, ni les que estem sempre disposades a rebre el poder disfrutar tampoc.
Al final, es cert que bes o petó que no es dona, es bes o petó perdut. Què pena de plaer senzill perdut.
Però jo intentaré continuar repartint-los a totes les persones que els vulguen rebre.
Ben cordialment.
Tere

]]> Sun, 09 Mar 2008 19:43:23 +0100 Hem d'anar a votar http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/03/02/hem-danar-a-votar http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/03/02/hem-danar-a-votar La propera setmana hi ha que anar a votar. Sí hem d'anar perquè és la nostra obligació i el nostre dret.
Però a més hem d'anar per parar-li els peus a la dreta més rància. Les persones que creiem en el futur ple de possibilitats hem de fer un exercici de ciutadania plena anant a dipositar el nostre vot a les urnes.
I almenys jo, ho vaig a fer amb el convenciment de que el meu vot serà important. I ho serà perquè crec que l'opció política a qui vaig a votar serà decisòria perquè els interessos de les persones estiguen presents al Parlament, perquè la igualtat real entre dones i homes siga una realitat plena i perquè el concepte de ciutadania siga revisat per incloure a totes i cadascuna de les persones que encara no estan dins d'aquesta definició.
Per tot això cal anar a votar i votar per un futur per a les persones, cal votar progrés, per que una altra manera de fer política és possible.
Ben cordialment.
Tere

]]> Sun, 02 Mar 2008 11:58:10 +0100 La pau interior http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/02/24/la-pau-interior http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/02/24/la-pau-interior Afortunadament ja ha tornat. Feia molt de temps que no sentia eixa sensació de pau interior al llarg un temps seguit. I ara em sento així tranquil·la, serena, i amb una certa llum interior que a més crec que la projecte al meu voltant.
No podria donar cap motiu especial. Potser siga la maduresa o el nou temps que estic visquent. O senzillament que em trobe en pau en mi mateixa i han desaparegut els sentiments negatius que abans m'agobiaven.
No sé el que durara o no però el que porte viscut ja no m'ho pot llevar ningú i a més intentaré mantenir eixa sensació el temps que puga i no vaig a permetre que gent hipòcrita, i sense cap bona intenció me la lleve.
A eixa gent no li desitge cap mal, però no la vull a la meua vida. Els seus problemes son seus, no meus. Les seues frustracions son d'ells, no meues. I el seu món no m'interessa gens ni mica.
Així que no els vaig a permetre que em destorben la vida en cap sentit.
A ells els han tret, jo me'n he anant lliurement. Si tenen cap frustració és el seu problema i per això no els vull a la meua vida.
No sé com ho faré, però m'agradaria fer durar eta sensació tan especial i per això si que vaig a lluitar.
Ben cordialment.
Tere

]]> Sun, 24 Feb 2008 19:20:31 +0100 El temps...o la falta de temps http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/02/17/el-tempso-la-falta-de-temps http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/02/17/el-tempso-la-falta-de-temps Esta setmana i per causes que no venen al cas, he anat una mica curta de temps. Al final, com tot, ha sigut una percepció perquè tot el que tenia que fer ha anat eixint i ho he anant acabant.
Poc a poc, amb tranquil·litat i amb la serenitat que dona saber que ho acabaràs, quasi tot està fet i a punt.
Al final, com sempre em dius, es qüestió de percepció. És la societat la que ens vol marcar com hem de viure, sempre amb presses, sempre amb les coses per ahir i sense que puga'm assaborir els moments de vida, encara que siguen per la feina feta amb cura i fins i tot amb il·lusió.
És un temps on mirar-se per dins i poder sentir qui eres en realitat. Un temps on no es necessiten disfresses, ni mentir, ni mostrar-te com l'ésser social que es mostra davant les altres persones que conviuen amb nosaltres als entorns diaris.
Per a mi és un temps necessari i reparador. Un temps de silenci on el repàs de les coses realment importants cobra una especial importància.
Cada dia que passa em sento més avariciosa d'eixe temps perquè és dels pocs espais on em sento quasi lliure.
Eixe temps de qualitat estic disposada a compartir-lo amb molt poca gent, però eixa gent sap qui és i que poden picar la porta de la meua casa cada vegada que vulguen amb la seguretat de que els obriré sempre les portes. Això és algo que no pot dir alguna gent, potser cada dia més.
Ben cordialment
Tere

]]> Sun, 17 Feb 2008 20:46:18 +0100 Que bé s'està quan s'està bé!!! http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/02/10/que-be-sesta-quan-sesta-be http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/02/10/que-be-sesta-quan-sesta-be Sí, encara que semble un joc de paraules, és una realitat. És una sensació plaentera poder adonar-se'n que no necessites res que no tingues a la mà per sentir-te del tot bé. Que et sents estimada per la gent que realment importa. Que al llarg dels anys i d'alguns patiments, estàs per fi, aprenent a treure de la teua vida la gent que no t'estima o no demostra gens d'afecte i respecte per la relació que hem mantingut,i a més no et sent malament quan per fi agafes la granera i les treus de la teua vida.
Que ja comences a confiar en tu mateixa en alguns aspectes que abans et semblaven impensables.
Que et mires a l'espill cada matí i et trobes una bona persona i això irradia benestar al que t'envolten cada dia.
Però el més bonic de tot, almenys per a mi, és saber que ho puc compatir. Que tot este embroll algú, tu, l'entens.
Això per si mateix ja és motiu de continuar estant molt bé i, com també dius tu, curada, quasi del tot.
Gràcies.
Ben cordialment.
Tere

]]> Sun, 10 Feb 2008 12:39:37 +0100 Nous projectes http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/01/27/nous-projectes http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/01/27/nous-projectes Sembla que l'any nou haja vingut carregat de bones noves i de noves idees.
No sé qué acabara siguent una realitat o no, però de moment i com tu dius, ja vaig notant el que anomenes "fase expansiva".
És molt probable que només siga un estat que no dure massa en el temps, però vaig a intentar disfrutar-lo al màxim. I com no, compartir-lo amb aqelles persones que realment m'importen, amb aquelles amb les que he pogut plorar quan ho he necessitat i que han suportat els mals moments dels últims anys.
Ara els toca a elles i ells. Ara els he de demostrar tot el que porte dins i anar treient-ho poc a poc.
Ara, amb els nous projecte i la il·lusió per dur-los endavant, sembla que, almenys de moment, els vents de la tristesa hagen passat a un altre espai que no m'afecta.
De nou gràcies per tot a totes les persones que ho merèixen i ara cal anar cap endavant!!!
Molt cordialment
Tere

]]> Sun, 27 Jan 2008 20:00:05 +0100 "Persones diverses" http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/01/20/persones-diverses http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/01/20/persones-diverses Sí, ja per fí es va emetre el passat dimarts dia 15 el primer programa de ràdio anomenat "persones diverses". Estic ben contenta del resultat i ja estem acabant de preparar el segon.
Esta resultant una experiència molt enriquidora perquè senzillament em dona ales. Em permet somiar el poder entrevistar a algunes persones que mai haguera pensat ni en somnis poder parlar amb elles i ara, fins i tot les puc entrevistar.
Hi haura sorpreses, segur, però el que més interessant m'esta resultant ara mateix és el fet en sí mateix de saber que sí, que és pot fer i a més divertir-me moltíssim.
I es pot fer gràcies a la confiança d'alguna gent en un sentit ample. Confiança en oferir temps de l'emisora, en donar tota la llibertat per fer el que vulga, en aportar el seu treball per a arredonir el programa i, en participar en eixos espais d'entrevistes.
Com a experiència novedosa ha resultat ben gratificant en tots els sentits, perquè l'acollida que va tenir el primer programa va ser bona i això sempre dona ànims.
Des d'aci moltes gràcies a totes les persones que, d'una forma o una altra, han fet posible que PERSONES DIVERSES haja vist la llum i siga una realitat.
Moltes gràcies.
Ah! i recordar que "Persones diverses" s'emetrà els tercers dimarts de cada mes a les 20,30 hores a Ritmo FM, al 104.6 de la FM i que també es pot escoltar al portal www.ontinyentdigital.com.
El proper programa sera el 19 de febrer i avancem que hi hauran sorpreses. Vos esperem.
Ben cordialment.
Tere

]]> Sun, 20 Jan 2008 11:24:52 +0100 Tot per fer, tot per escriure... http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/01/10/tot-per-fer-tot-per-escriure http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/01/10/tot-per-fer-tot-per-escriure Sí, ja sé que no soc original i que estes paraules son de Lluis Llach.
Però quan miro l'any que acaben de començar, és com si apareguera la il·lusió per les sorpreses que ens pot donar la vida en cada moment.
Ahir, quan vaig arribar a casa a migdia, vaig rebre una bona noticia i, em van vindre al cap estes paraules de Llach.
Encara no l'he compartit, per qüestions de feina, amb alguna gent important, però ho fare hui mateix, i estic segura que compartiran la meua alegria.
Com esta, de segur que n'apareixeràn més i això serà el que, al final de l'any em faça dir allò de "ha estat un bon any".
Si, un bon any com el que acabem de deixar. Un any que va estar ben carregat i va ajudar a que la maduresa s'assentara definitivament a la meua vida.
Ara, ja reflexionat sobre el que ja ha passat, toca encarar to el que queda per fer, el que queda per escriure, per veure...i per compartir.
Espere que tot el que vinga de bó en este any que acaba de nèixer ho puga seguir compartint amb les persones que estimo.
Per això i com dius tú: "enguany, de nou, tornara a ser un bon any. De fet ja ho esta siguent".
Este matí, també he recuperat una vella frase meua de fa un temps i que deia cada matí quan entrava a treballar i que diu: "A veure amb qué ens sorprén hui el día..."
Doncs això, a veure amb qué ens sorprèn hui el dia...
Ben cordialment, de nou.
Tere

]]> Thu, 10 Jan 2008 10:23:05 +0100 Un nou any http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2007/12/30/un-nou-any http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2007/12/30/un-nou-any Si, estem a punt de començar un nou any. I com cada any les ganes de que tot millore apleguen també.
El 2008 ve carregat de bones noves i esta ple d'assumptes nous que vindran a emplenar, encara més, la nova vida.
De la mà d'eixes persones que mai fallen, tornarem a començar i plenarem de noves il·lusions la cistella de la vida.
Il·lusió per aprendre de tot, per continuar gaudint de la xicoteta o gran parcel·la de llibertat que ens han deixat, per continuar visquent el nostre temps de la manera que ho vulgam fer i de compartir-lo amb qui ho desitjem fer en cada moment.
Il·lusió per començar un nou programa de ràdio, per tenir ganes de fer coses i per poder continuar aportant un somriure dolç a totes les persones que estime.
Il·lusió per sentir-me viva i afortunada cada vegada que veig nèixer un nou dia ple de llum i de possibilitats.
Si, cada any nou suposa un moment on tot esta per encetar i, com diu Llach a una de les seues cançons, tot es possible.
Per a les persones de bona voluntat, per a les bones persones, que l'any que va a començar vinga ple de bones noves i de moltes possibilitat de tenir molts moments feliços.
A la fi i a la potre, això és viure.
I com repetim cada any: el nou any sera un gran any ;-) Oi que sí?
Ben cordialment
Tere

]]> Sun, 30 Dec 2007 13:54:46 +0100