A la lluna de València

A la lluna de València http://alallunadevalencia.nireblog.com Sat, 21 Nov 2009 08:55:09 +0100 A la lluna de València http://static.nireblog.com/imagenes/logo.png http://alallunadevalencia.nireblog.com http://nireblog.com Una nova actitud http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/11/02/una-nova-actitud http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/11/02/una-nova-actitud Eixa podria ser perfectament l’expressió que defineix els meus desitjos: la de tenir una nova actitud, sempre que es puga, clar.
La vida és massa curta i preciosa com per no viure-la com cal: amb una mica més de calma, més pau i serenitat d’ànim.
Tot està ahi, per viure, per llegir, per mirar...
Les persones que estan i es vulguen quedar, es quedaran. Altres marxaran i, segurament altres aniran aplegant i ocupant nous espais.
Els meus amors ho continuaran essent i, perquè no, és fins i tot possible que n’apleguen altres. Tot l’amor que puga donar, el repartiré altre aquelles persones que el vulguen rebre.
Tornaré a esperar que, allà pel mes de març, tornen a vindre les orenetes a saludar-me escridassant a la terrassa de casa i tornaré a compartir temps, paraules, afectes i, fins i tot miracles amb la gent que estimo.
Una de les meues senyes d’identitat és el meu somriure i, eixe somriure ha de continuar essent la meua carta de presentació i el meu regal per a tota la gent que hi ha al meu voltant perquè, en definitiva ajuda a veure la vida amb altres ulls i també amb una altra llum.
Ben cordialment.
Tere

]]> Mon, 02 Nov 2009 10:27:20 +0100 El pitjor ja ha passat. Gràcies http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/09/27/el-pitjor-ja-ha-passat-gracies http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/09/27/el-pitjor-ja-ha-passat-gracies Ja ha passat la tronada més forta, eixa que ja esperava, i s’ha emportat per davant molts fils invisibles que em feien presonera d’una situació ben dolorosa.
Ara el cel està rentant, com dius tú, però de tant en tant encara s’enteranyina i deixa correr algunes llàgrimes per tot el que s’ha patit, per tot el que s’ha perdut...
Tot ha passat i no puc dir que haja estat ràpid. No.
Però el que si que puc dir és que he aprés moltes coses amb aquest temps extrany que he viscut i que, amb més suavitat, perviu encara al meu ànim. I he aprés, de nou, que tinc una sòlida xarxa d’afectes que s’han ficat al meu costat deixant-ho tot per fer-me companyia i donar-me ànims. I tu el primer.
També he aprés que, tot i haver moments on no podía veure res bó, sempre hi han coses bones al nostre voltant, i tú no fà massa dies em vas recordar, de nou, que el cami de l’afecte no és d’una sola direcció, i això sempre és curatiu.
Hi ha bona gent al meu voltant, i me’n penedeixo de no haver estat a l’alçada estos últims mesos, però no podía mirar més enllà dels meus propis fils invisibles que em tenien presonera d’una obsessió: la lluita entre la certesa i l’incertesa d’una situació ben extranya.
Estic encara molt cansada, perquè el patiment cansa molt, però ja vaig trobant ànims per mirar endavant i tornar a buscar la meua pròpia projecció.
Tot passarà i les aigües tornaràn al seu camí. Tornarem a viure sense fils que facin malbé el nostre ànim, més enllà de les cites setmanals per riure i gaudir de la presència dels amics. Tornarem a fer projectes per crèixer com a persones. Tornarem a riure sense complexos i deixarem enrere les obsessions que ens atrapen i ens fan perdre temps, vida i il·lusions.
Deixarem aparcades a la vora determinades incerteses per situar-nos al camí ben obert de la vida i donarem noves oportunitats a qui es vulga apropar, a qui ens vulga conèixer i perquè no, estimar-nos.
Però tot això ho faré amb la certitud de saber-te al meu costat i, per allò de la bidireccionalitat, jo al teu.
Això dona seguretat, força, i de vegades, com ara, plena l’ànima de tendresa i als ulls tornen a brollar algunes llàgrimes que no son altra cosa que tota la emoció que em provoca tenir-te a la meua vida, tenir-vos a la meuva vida.
Gràcies per ser com eres, per estar, per fer-me sentir que, tot i haver estat una plorona en massa ocasions, no vols soltar-me la mà, perquè a tu també t’agrada sentir la meua.
Gràcies a totes les persones que heu estat, a les vostres paraules d’ànim, a la vostra presència, al vostre afecte. Una persona un tant especial i que té la particularitat d’anar treien el cap de tant en tant, em deia fa poc temps que devia recordar, sobretot quan em sentia trista, que al meu voltant hi havia molta gent que m’estimava, i és ben cert, la hi ha.
Ara plou al carrer, però al meu cor i a la meua ànima comença a haver-hi pau i eixa sensació és dolça i tendra.
Això t’ho dec, us ho dec a totes les persones que han mirat de consolar-me i d’animar-me al llarg d’este recorregut extrany que he fet sense voler-lo fer.
De nou estic en deute amb tu, però és un deute dolç, ple d’afecte i de molt de carinyo per les dos parts.
Gràcies per tot a totes les persones que estàn ahí. Us prometo que ara les meues forces estàn encaminades a tornar a la normalitat i a riure amb ganes al menor temps possible.
De nou gràcies i fins sempre.
Ara, ja de nou, ben cordialment.
Tere

]]> Sun, 27 Sep 2009 12:16:19 +0100 Un estiu silenciós en molts sentits. http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/09/03/un-estiu-silencios-en-molts-sentits http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/09/03/un-estiu-silencios-en-molts-sentits Ja feia setmanes que no escrivia. Han estat dies molt calorosos ací a la Vall d’Albaida i per tot arreu i eixa calor, en massa ocasions s’emporta les idees o les deixa exhaurides.
I potser també això m’ha estat passant a mi també. Bé això i que l’ansietat és va instal•lar a viure a casa meua i encara no ha volgut eixir d’allà.
S’ha assentat al lloc que deuria ser un cau dolcet que s’anava construint poc a poc i allà s’ha quedat. És deu trobar còmoda perquè no vol anar-se’n i m’està fent la guitza tot l’estiu.
Entre l’ansietat, la incertesa de certs temes i la tristesa no han estat unes vacances gens bones i puc dir que ja tenia ganes de tornar a la feina per espantar una mica les dèries que aquesta barreja emocional m’està produint.
Però com que tot no pot ser dolent, hi ha hagut algunes coses bones també, com per exemple trobar-me tan estimada per molta gent. Sabia que ho era, però fins a quin punt.
Les llàgrimes que han mullat els meus ulls al llarg del dolorós mes d’agost, han estat eixugades quasi sempre per alguna persona amiga que sempre m’ha brindat la possibilitat de recolzar-me al seu muscle i, fins i tot fer-me alguna abraçada que sempre son ben rebudes.
El que més mal em fa de totes les emocions que he viscut i encara estic visquent és la ràbia i la impotència que dona el silenci i com a conseqüència, la incertesa de les situacions.
Eixe silenci assassí, que sembra dolor i tristesa de forma innecessària i que a més és del tot improductiu, perquè sols aporta més angoixa i desesperació a una situació estancada on les pors alienes son els principals eixos on s’assenta eixa mena de verí en que s’acaba convertint el silenci.
Estic molt cansada. I a més molt més ”tocada” del que jo mateixa era capaç de reconèixer fins fa solament dos dies.
Crec que en aquesta situació la indolència que comporta el silenci verinós pot emportar-se per davant alguna cosa molt preuada per a mi i a la que segurament tindre que renunciar.
La impotència de lluitar contra un silenci voluntari és difícil d’explicar, però s’assembla molt a la sensació d’un abandonament i, almenys jo, ho sento així. I no cal dir que els abandonaments sempre son fonts de dolor i de situacions emocionals ben complicades.
Sols espero que eixe silenci no siga definitiu i que, de nou, amb els primers freds de la tardor pugam reprendre la normalitat de la comunicació.
Ben cordialment.
Tere

]]> Thu, 03 Sep 2009 09:44:32 +0100 He mirat enrere i m'he trobat una sorpresa http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/07/19/he-mirat-enrere-i-mhe-trobat-una-sorpresa http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/07/19/he-mirat-enrere-i-mhe-trobat-una-sorpresa De tant en tant resulta inevitable tirar la mirada enrere i hui n’és un d’eixos dies.
M’he trobat amb fotos que tenen més de trenta anys i han vingut records a la meua memòria.
Records d’infantesa al camp. Records d’una estructura familiar més oberta del que era habitual però també, i com passa en totes les famílies, plena de contradiccions.
La vida, després ens ha dut a cadascuna de nosaltres per diferents camins i, poques vegades, per on en principi podria haver-se dissenyat que passarem, però això és viure.
Hi ha una foto en la que trobo una mirada. És una mirada que m’impressiona moltíssim perquè és la d’una persona jove, amb moltes personetes al seu voltant, però que dona la sensació de tenir una barreja d’angoixa vital i de càrrega de responsabilitat als seus muscles que sap que tindrà que dur endavant.
És una mirada de força, però no d’alegria. És una mirada clara i directa però no provocadora.
Tampoc és pot dir que siga una mirada de trista. És la mirada d’una bona persona. Una persona lluitadora, treballadora i de fortes conviccions, però amb una tendresa i una sensibilitat que en molt poques ocasions ha estat compresa per la persona que l’ha acompanyat en el llarg camí que porten recorregut.
Tot i conviure molt de temps amb eixos ulls grans, nets i directes, em resulta una persona quasi desconeguda.
I m’està resultant difícil d’escriure, però és cert el que dic. També sé que ja aplegue molt tard per a massa coses.
El que si que puc dir és que a este home l’estime per damunt de totes les coses, encara que li ho diga ben poc i ell és queixe sovint de que els vaig a veure ben poc, però ho sap.
M’he passat mitja vida pensant que estava enfadat amb mi i, eixa situació, barrejada amb la poca capacitat d’expressar sentiments, ens ha portat a estimar-nos en silenci, quasi des de la distància i amb pocs ponts segurs de comunicació, perquè els que hi havien, no sempre eren de fiar.
Sempre ha estat. Quasi sempre amb un respectuós silenci que en ocasions he confós amb distància emocional i no era altra cosa que una gran timidesa.
En una ocasió, no fà massa temps li vaig comentar mentre l’abraçava que havia estat la única persona que als moments més durs de la meua vida m’havia sabut transmetre pau i serenitat. Sols va somriure i va continuar callat, amb la seua humilitat habitual.
He estat cega molts anys i quan he mirat la foto vella he comprés la meua errada.
No estava enfadat amb mi. Senzillament és un gran tímid i no sap expressar bé ni sentiments ni emocions.
En este cas és perfectament vàlida la dita castellana que diu que “obras son amores y no buenas razones”, i jo he estat molt estimada.
Ben cordialment.
Tere

Comments

]]> Sun, 19 Jul 2009 13:12:24 +0100 Un rencontre...encara virtual, però possible http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/07/15/un-rencontreencara-virtual-pero-possible http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/07/15/un-rencontreencara-virtual-pero-possible No he sabut mai si, en el joc que des de fa més de quinze anys portem entre mans he estat la gata i tu el ratolí o he estat la ratolina i tu el gat, però sempre hem jugat a un joc de seducció que els dos sabíen que existía però que, també els dos fingiem no conèixer.
Ja no pensava que estava a la teva vida. Senzillament el temps i la distància havien fet el seu paper i tot havia quedat a la memòria dels dos.
Records de coquetejos, de rises i de un soroll d’ones de mar a una suau nit d’estiu.
Records, també d’un mometn on vaig compendre i entendre que hi havia alguna cosa més que el fet de ser companys quan et vaig contar que era possible una absència llarga per anar a treballar a Asturies i no et va agradar gens ni mica la idea.
Recods de quan vas anar a fer el camí de Santiago i et vaig demanar que em portares, si podíes, una figureta d’un pelegrí, per recordar-te i ho vas fer. La tinc al menjador de casa i de tant en tant la miro i et recordava.
Records de situacions crítiques a un congrés on els dos no voliem fer malbé a eixa persona que després ens ha traït i a última hora varem decidir, quasi de forma unànim i sense parlar-ho canviar el nostre vot.
Però sobretot records de moltes pors i de converses sobre les pors, sobretot les teves, per afrontar algunes situacions.
I ara, després tants anys i de tantes coses viscudes, quan ja ensava que només era un record a la teva vida reapareixes i em contes que tot et va bé.
Quina alegria pel rencontre i pel possible retrobament al setembre, sobretot quan pensava que ja no hi era a la teva vida!!!
Tot i això, encara no sé si soc gata o ratolina. No si tú ets gat o ratolí. Ho saps tu?. Acabarà alguna vegada este joc que ja dura tans anys o, potser ho deixem com està i continuem jugant?
Siga com siga, sols et puc dir que m’he alegrat moltissim de llegir les teues paraules al correu electrònic i de saber que t’has molestat en buscar-me, encara que haja estat a Internet. El resultat és el mateix: Volies trobar-me i m’has trobat. Ja saps on estic. Ara només queda que un dia ens trobem i parlem d’algunes coses que sempre han estat pendents. O no...
Gràcies pel missatge. I per reaparèixer. O per permetre’m pensar que el joc continua.
Ben cordialment.
Tere

]]> Wed, 15 Jul 2009 18:13:10 +0100 Entre absències i abraçades? sempre les teues abraçades http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/06/22/entre-absencies-i-abracades-sempre-les-teues-abracades http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/06/22/entre-absencies-i-abracades-sempre-les-teues-abracades De tant en tant les absències tenen veu pròpia i, fins i tot, veu molt alta. Son, com crits enmig del silenci.
I davant les absències i el dolor que produeixen, queda la ràbia i la impotència que encara fan més mal.
Sols les abraçades tendres, immenses i fins i tot inesperades fiquen pau a eixe espai de solitud i, de vegades, desesperança.
Eixes abraçades reals, que poden durar uns segons però que tenen la capacitat curativa que no puc trobar en altre lloc
En eixes abraçades, sentides i reals on pots abandonar-te i perdre’t encara que duren un segon. On em sento segura, estimada, protegida i, al mateix temps com si em món és perdés de vista perquè la immensitat i la subtilitat de la carícia que rebo en eixe moment és tan tendra que em permet l’abandó més segur.
És estrany d’explicar y difícil de trobar però tinc la sort de tenir-te prop i poder gaudir-te de tant en tant. Son les teues abraçades sempre tendres i carinyoses i també les teues paraules les que realment em fiquen pau a l’ànima.
Les absències les suporto malament, cada cop pitjor, però amb tu prop, eixos crits enmig del silenci passen a ser xiuxiuejos.
De nou i com sempre gràcies per tot el que m’aportes, i per ser com ets: La millor persona que mai he conegut
Ah!, I no deixes mai d’abraçar-me encara que siga de tant en tant.
Ben cordialment.
Tere

]]> Mon, 22 Jun 2009 11:04:12 +0100 Els meus primers quaranta cinc anys http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/05/26/els-meus-primers-quaranta-cinc-anys http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/05/26/els-meus-primers-quaranta-cinc-anys Quaranta cinc anys.
Son els que vaig complir la setmana passada. Com tu diries els meus quaranta cinc primers anys de vida.
I han aplegat en un moment preciós i molt dolç. Em sento una dona molt afortunada i molt estimada.
En estos moments no li puc demanar res més a la vida. No vull res que no tinga.
Soc lliure, en la mesura que la societat actual ens ho permet. Tinc salut. Tinc l’amor i l’amistat de gent meravellosa, com tu.
És podria dir perfectament, que soc una dona feliç, perquè tinc a l’abast de la meua mà tot allò que em fa sentir bé.
Tinc projectes per davant, xicotetes il•lusions que actuen com a motor cada matí quan fique els peus a terra.
No li puc demanar més a la vida.
Sé que este moment dolç passarà i vindran dies on comencen a haver absències, malalties i menys rialles de les que ara mateix tinc la sort de poder gaudir, però això està encara per venir.
Vull compartir este moment tan especial de maduresa amb gent com tu, que em dones la mà cada vegada que ho necessite, que li dones paraules als meus pensaments, que sempre tens la paraula justa per calmar els meus ànims i sobretot tens l’habilitat de treure’m sempre un somriure i una rialla.
Els meus primers quaranta cinc anys!!! I em trobe molt bé.
Potser més viva que mai. Més serena que mai i amb moltes ganes de fer coses compartides.
Em trobe plena d’amors i d’afectes que necessite donar a cada persona que estime.
Al mateix temps em sento plena de goig i joia per ser la destinatària de molts amors i afectes d’altres persones meravelloses que hi ha al meu voltant i que també m’ho fan saber, cadascuna amb el seu estil particular.
Sense dubtes puc dir que soc una dona afortunada que ha aplegat als seus primers quaranta cinc anys amb el cor ple de cicatrius que m’han fer estimar, sentir, riure, plorar...en definitiva viure. Perquè cadascuna d’eixes cicatrius és un testimoni de que la vida, tot i no ser fàcil en molts moments, està plena de sorpreses que cal anar descobrint.
I jo vull descobrir-ne moltes més, viure-les i, sobretot, compartir-les amb tu i amb algunes altres poques persones que formeu la meua xarcia de suport vital.
Em sento molt afortunada per tenir-te, per tenir-vos a la meua vida i espero que eixes presències importants és queden, almenys els propers quaranta cinc propers anys.
Ja saps que no tinc prou paraules per dir-te algunes coses.
Com sempre, ben cordialment
Tere

]]> Tue, 26 May 2009 11:26:51 +0100 Algunes necessitats…noves http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/05/12/algunes-necessitats%e2%80%a6noves http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/05/12/algunes-necessitats%e2%80%a6noves No m’atreviria a dir que mai ha passat, perquè comence a tenir molts anys, però el que sí que puc dir és que les necessitats, en tot cas, son renovades.
Conec les causes i a qui té el privilegi d’haver-les provocat. Té nom i cognoms. Però a ningú l’importen eixes dades. Sols a tu i a mi.
Tu estàs i em notes cada cop que vols o, fins i tot que no vols perquè que em “cole” a les teves interioritats i això crec que comença a ser una evidència. De la mateixa manera que em passa a mi amb tu, que estàs als meus somnis, pensaments i fins i tots alguns projectes.
Avui t’he dit que et necessito i crec que has comprés el que et volia dir.
És tan preciós saber-me entesa, compresa i recompensada que resulta emocionant.
Eixa emoció surt com pot. De vegades en forma de paraules, en altres moments en forma de llàgrimes, i, en altres com ara en forma de missatge una mica encriptat.
Després de silencis, de moltes llàgrimes, d’espais en blanc, però tot això emplenat de pors i, sobretot d’emocions crec que ha valgut la pena i em sento enfortida pel que ja hem viscut i compartit.
Hem parlat molt d’eixos temes. Hem patit els dos eixos temps. Ara gaudim els dos del que sentim i, en la mesura que podem, visquem cada dia o, millor dit, cada cop que ens podem trobar.
Però els dies passen i quan ja fa un temps que eixes trobades no és donen, els dos patim les conseqüències d’eixa espera sempre desitjada.
I ara ja no és tracta sols de desig, ara ja també és necessitat. I em sento bé per sentir-la.
O dit d’una altra manera, em sento bé sentint la necessitat de un nou encontre o retrobament. La necessitat d’escoltar-te, de sentir la teva mà, la teva mirada i com no, la teva rialla.
Aviat és donarà eixe moment màgic i riurem i ens emplenarem de l’essència de l’altra persona per poder evocar-la quan l’absència és torne a fer present i la podrem emplenar amb els records que, en cada trobada anem construint.
Fins eixe moment d’encontre i rialles, saps que estic.
Ben cordialment.
Tere

]]> Tue, 12 May 2009 18:29:30 +0100 Per a tu. http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/04/28/per-a-tu http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/04/28/per-a-tu Saps una cosa? Quan de vegades em desperto a mitja nit amb pors i amb sensacions d’incertesa o d’inseguretats busco al meu cervell la teua imatge.
Una imatge que està present a la meua vida des de fa uns anys i a la que no vull renunciar.
De la teua mà sensible i segura he recorregut mils camins i t’he mostrat mil racons que, fins i tot jo mateixa tenia oblidats.
T’he volgut mostrar la meua ànima i crec, que per primera vegada ho he fet amb la certesa d’una complicitat emocional mai fins ara compartida amb ningú.
Has aportat pau i serenitat a la meua vida en moments o ningú ho podia fer. Has donat llum quan sols hi havia foscor.
Has aconseguit obrir finestres que ja s’havien tancat abans que tu aplegares.
Has apostat per una recuperació integral quan només hi havia despulles d’una dona que en aquells moments no era el que havia de ser perquè no podia.
Has confiat sempre, i m’has fet confiar.
Res del que et puga dir mai al llarg de la vida es podrà comparar al que he rebut de tu.
L’afecte que sento per tu no sols és immens, senzillament no trobe paraules que ho puguen descriure.
Ara, a més has fet una aposta major i m’has regalat amb una complicitat especialment emocionant.
I ja només et puc dir que cada una d’estes lletres va acompanyada d’una llàgrima emocionada, per comprovar el regal que m’ha fet la vida al permetre que ens trobarem.
En alguna ocasió t’he comentat que tens el trist rècord de ser la persona que més trista m’ha vist a la vida, però tot i això sempre vas apostar per un futur menys trist, i em vares donar la mà
Saps que el meu afecte és sincer i neix dels més fons i més pur de la meua pròpia essència com a persona.
Eixa essència que vaig poder recuperar gràcies a la teua paciència i a la teva fe amb unes possibilitats en les quals ni jo mateixa podia creure.
Ara, i en part gràcies a tu, torne a riure obertament i a sentir sensacions renovades que, com no podia ser d’altra manera, continue compartint amb tu.
Sols puc donar-te una vegada més les gràcies.
Gràcies per ser com eres.
Gràcies per estar sempre
Gràcies per donar-me sempre la mà
Gràcies per compartir amb mi
Gràcies.....per haver-me donat un got d’aigua quan més set tenia i, a més l’aigua més fresca i més neta del món, la que sols és pot comparar amb la teua confiança.
Ben cordialment
Tere

Comments

]]> Tue, 28 Apr 2009 08:44:28 +0100 Unes paraules plenes de llum http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/04/15/unes-paraules-plenes-de-llum http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/04/15/unes-paraules-plenes-de-llum De vegades no fa falta res més per tocar el cel amb un dit que unes paraules.
No és necessari que siguen “paraules d’amor, senzilles i tendres” com cantava Serrat fa uns anys. Sols cal que es puguen sentir com a un raig de llum que treu totes les ombres que deixa la nit i ja resulten terapèutiques per a l’àmina.
No hi ha ombres al meu cor. Allà s’allotja la pau i la serenitat de que dona la seguretat d’una presència que ja ha decidit quedar-se a viure a eixe indret tan íntim
Allà, al cau dolcet, s’amunteguen cada cop més, rialles, records, sensacions íntimes però sobretot hi ha paraules que parlen d’un camí per fer.
Paraules plenes de llum que donen veu a sentiments mai expressats, mai descoberts i, potser fins i tot, mai viscuts.
I ara, amb eixes paraules plenes de llum, plenes de vida i d’il•lusions renovades és descobreix a la maduresa de les nostres vides, que tot és possible i que eixe camí que encara no s’ha fet, és transitable si vas de la mà d’aquella persona estimada.
De segur que serà un camí ben llarg i amb algunes pedres que ens poden fer mal, però de la mà i amb paraules que curen i donen vida i també amb la pau de saber-nos acompanyats, eixe camí també tindrà moltes rialles, moltes mirades intenses que permetran construir i compartir una complicitat que ara encara només som capaços d’intuir.
Ben cordialment
Tere

]]> Wed, 15 Apr 2009 10:35:33 +0100 Un cau dolcet http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/04/02/un-cau-dolcet http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/04/02/un-cau-dolcet La immensitat d’uns ulls que miren amb una força poc habitual.
La força d’unes paraules que encara ressonen a les meves orelles.
La complexitat de formes de vida diferents però que han coincidit.
Un camí incert per recórrer, però al mateix temps la voluntat ferma de recórrer de la mà eixe camí. Potser seria més correcte dir de crear eixe camí per poder creuar-lo.
La seguretat de saber que a la meva mà hi ha una altra mà.
La necessitat de tendresa compartida.
La voluntat de compartir temps i experiències.
Les ganes inacabables de “bloquejar” dies i congelar moments.
La certesa d’un pròxim encontre i altres encontres.
Allò inabastable que hi ha a eixa mirada que em traspassa i em trasbalsa a sensacions velles però renovades.
La sensació de pau que dona saber-me acompanyada.
La escalforeta d’una intensa abraçada molt desitjada.
La suavitat d’un petó inesperat i sempre tendre.
Uns minuts a la vora de la mar en un esplendorós dia de primavera a un indret majestuós.
L’aroma d’un cafè a mig matí mentre escoltava paraules que mai esperava escoltar i que es van quedar gravades a l’ànima
Tot això i moltes més coses estan a la meva vida. Han germinat i volen quedar-se. Han fet un cau dolcet on es bressolen sentiments compartits i il•lusions renovades.
Allà les deixaré perquè és facin grans i continuar compartint-les amb tu.
Ben cordialment.
Tere

]]> Thu, 02 Apr 2009 11:48:11 +0100 Eixa mirada... http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/03/13/eixa-mirada http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/03/13/eixa-mirada Que em té atrapada, trasbalssada...
Eixa mirada que va directament a escorcollar tot allò que vol conèixer, sense que això vulga dir que s'està ficant a espais privats.
Eixa mirada que ho plena tot. Que m'abraça. Que em cobreix de petons dolços.
Eixa mirada capaç de crear un univers particular dins d'una bambolla de rialles i confidències.
Eixa mirada que es converteix en mirall transparent on em trobo i em retrobo, on sé que ja habito.
Eixa mirada que sé que és sols meva i per a mí, mentre les teves mans busquen les meves, les acaronen i les acaban abarcant.
Ai!!! que meravellós sentir tot això i sentir-ho amb tota la pau de que ja dona la maduresa.
Ara, avui, sé moltes més coses que ahir al matí. Tinc una mica més de saviesa que ahir al matí. Però la meva saviesa no té a veure unicament amb museus. Crec que en aquesta ocasió té molt més a veure amb una manera de mirar que mai m'havia fet sentir com ara em trobo:abraçada, abarcada, petonejada....estimada
I tot això per una mirada que pot durar una eternitat o una dècima de segón, però que ja és meva, tota meva.
Ben cordialment
Tere

]]> Fri, 13 Mar 2009 09:26:13 +0100 Ja fa olor de primavera!!! http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/03/01/ja-fa-olor-de-primavera http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/03/01/ja-fa-olor-de-primavera Ho podeu creure o no, però jo noto eixa oloreta de la renovació de la vida, dels ulls nous que brollen als arbes i a les plantes, a les flors dels atmetllers...
Ho podeu creure o no, però eixa olor està associada a la vida renovada, a les noves il·lusions que estan per aplegar, a les noves oportunitats.
Els dies s'allarguen i la llum te un altre color. L'ambient sembla renovar-se i no tardaràn massa en tornar les oranetes a escridassar la cel a poqueta nit i a primera hora del matí.
Ja s'escolten pel matí, mentre clareja, els crits dels pardals que comencen a volar i a buscar el seu menjar.
I, us puc assegurar que es un luxe poder dedicar uns segons, mentre esmorcem, a escoltar i mirar eixos primers moments del día.
A pensar en les sorpreses que este nou día ens pot deparar i a pensar en les persones que ens importen i enviar bons penssamnets per a totes elles.
Son pocs minuts, però carreguen le piles per a tot el día.
Després venen les obligacions laborals, les llargues hores d'atenció a altres persones, le trucades de persones estimades, la necessitat d'escriue o de contar vivències...
I al final de la vesprada, a la sortida de la feina, de nou, eixe olor especial que ens diu que la vida va més enllà de la feina i que les hores que queden del dia son nostres. Una delicia...
Des d'ací convido a la gent a que busque eixe moment del dia on la llum, els olors, i els sorolls ens recorden que la vida es renova cada primaver, i enguany, ja la tenim ací.
Ben cordialment.
Tere

Comments

]]> Sun, 01 Mar 2009 19:47:23 +0100 El pas del temps http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/02/10/el-pas-del-temps http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/02/10/el-pas-del-temps Perquè?, perquè el temps ens té jugar estes males passades?
Hi ha dies que semblen mesos, i pel contrari hi ha mesos que duren menys que un dia.
Eixes sensacions que visquem quan som conscients del pas del temps, ens donen una mesura del que és la vida de curta. Quan te’n vols adonar han passat quatre mesos sense sentir eixa mà càlida sobre la teua mà, sense escoltar eixa rialla que en moments et pot salvar d’un abisme de dubtes i de silencis.
Este mati estava a una consulta mèdica i m’he permès observar les persones que allà hi estaven. Eren de totes les edats i condicions. Mes joves, més majors, dones, homes i totes estavem allà per alguna qüestió relacionada amb la salut o la falta de salut, per ser més concreta.
He pensat que amb el pas del temps, dels anys, la salut és pot anar deteriorant, però, com ho fem per aprendre que els pas dels anys ens deixa moltes mes coses que una més que possible manca de salut?
Com hem d’aprendre que el pas dels anys també ens ensenya a ser persones més lliures, més sàvies, més plenes i amb un major grau d’esplendor per a poder ser generoses amb qui ens envolta?
Com podem transmetre a les persones que és preocupen pel pas dels anys com una única qüestió d’edat que la vida és molt més bonica i plena si aconseguim que la generositat s’instal•le a les nostres vides com una forma de vida i sense tenir que esperar que la resta de les persones ho siguen amb nosaltres?
Jo encara estic aprenent a treure’m del damunt moltes de les coses apreses com a dona i que no m’agraden d’eixa educació convencional que vaig rebre i, a més, essent la major de cinc germanes.
Entre les coses que vull incorporar és, per exemple una manera d’estimar menys possessiva, més generosa i respectuosa. Però....estem parlant de sentiments, i de vida, i de temps...cada cop més ric, però també més escàs.
I ací em trobo, pensant, reflexionant i compartint algunes sensacions d’un mati de febrer on he vist el pas del temps de moltes maneres i totes elles complementàries. És complicat assumir que passa sense retorn, al mateix temps que valores la riquesa que t’ha aportat i que encara aporta sense sentir-te una mica més major en tots els sentits.
Almenys així ho he viscut aquest mati de febrer.
Ben cordialment.
Tere

]]> Tue, 10 Feb 2009 12:27:37 +0100 Inundacions de tendresa http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/02/04/inundacions-de-tendresa http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/02/04/inundacions-de-tendresa De la mateixa manera que la vella amiga la tristesa entra sense avisar i és queda un temps gelant el cor i l’ànima, també hi han altres tipus d’inundacions menys glaçadores.
Son les que et fan sentir bé i estimada. Les que al matí, quan obris els ulls i et disposes a encetar un nou dia et permeten un somriure, tot i que encara no has perdonat al maleït despertador per haver-te tret dels dolços braços de Morfeo.
Son les que en meitat d’un matí silenciós a la feina t’empenten a agafar el mòbil i ficar un missatge o, senzillament, somriure de nou, davant el record d’un altre somriure o d’unes paraules escoltades fa uns dies i que donen bon rotllo.
O les que cada setmana, quan s’apropa el dijous et fan pensar si este dijous hi haurà cerveseta amb els amics o no, però en qualsevol cas les rialles son segures, encara que tarden una setmana més.
També és podria anomenar sentir-se inundada quan escoltes el teu nom als llavis de la persona estimada i en un tò melós et diu, fluixet, que t’estima.
O la d’aquella trucada que esperes cada pocs dies i quan no hi és, la trobes a faltar.
Totes eixes emocions i moltes altres, permeten que, tot i tenir encara fred al cor, l’escalforeta s'estiga fent un cau important i, per tant treien poc a poc a la tristesa.
Son emocions sentides intensament, que tenen forma de riuada de tendresa que, com deia abans inunden tot el que toquen i, almenys a mi sempre em remouen l’ànima i em recorden que soc una dona tremendament afortunada per ser estimada per aquelles persones a les que admiro i estimo.
Si, es cert, soc una dona molt afortunada perquè soc una dona estimada i, fins i tot jo diria que una mica mimada pels afectes d’eixa gent que està i que son sempre a la meua vida.
Hui em sento bé. Hi ha un sol preciós. Tinc pau. Estàs tu. Esteu vosaltres, totes i tots vosaltres que feu de matalassos quan la tristesa aplega i sou capaços de treure’m eixe somriure que hi ha dies que és nega a eixir.
Hui sento eixa inundació de tendresa i d’agraïment per sentir-me estimada i per això crec just compartir-ho amb qui s’ho mereix: Tu, vosaltres. Gràcies per tot.
Ben cordialment.
Tere

]]> Wed, 04 Feb 2009 10:25:04 +0100 De nou ha entrat sense permís http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/01/22/de-nou-ha-entrat-sense-permis http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/01/22/de-nou-ha-entrat-sense-permis Sí, ha tornat a passar i la vella i incòmoda amiga tristesa s'ha colat sense permís i s'ha instal·lat a casa.
Ella entra, no diu res però em mira i somriu. D'eixa manera tan simple és fa present i em recorda que viu amb mi, que no se'n ha anat, sols estava de vacances d'un temps a esta part. En eixe temps han pàssat coses precioses, però ella recorda que està ahí, quasi sempre en guàrdia i que entra i surt quan vol de la casa que ja s'ha fet al meu cor.
I ara està ahí allotjada, encara que he vist que no ha desfet les maletes, perquè les dos sabem que estarà poc temps. No li ho vaig a permetre que es quede massa temps.
I no li ho permetre per la senzilla raó que el meu temps comença a ser massa preciós per a mi i per a la gent que m'estima com per a perdre'l en una situació de falta d'alegria.
També sé que tornarà amb eixe fret al cor que sols ella porta, però l'escalforeta de l'afecte i de l'amor de la meua gent i la meua voluntat de treure-la la farà forà una altra vegada.
Ara sols queda ficar-se a treballar per fer-la fora amb la seguretat que dona saber que la batalla la tornaré a guanyar i que sols es qüestió de temps, de poc temps, espere.
Però hi ha una cosa que em fa forta davant d'ella: És la seguretat de saber que soc una dona ben estimada i la força de l'amor de la meva gent és molt forta i em fa sentir afortunada i quasi sempre feliç, tot i sabent que la felicitat és per cada persona un terme ben diferent, però a la meua manera ho soc.
Per això, poc a poc, com ara mateix, estic treient totes les forces per a fer fora eixa sensació i tornar a riure obertament sense que les llàgrimes apareguen.
Serà poc temps, sols el necessari i prometo no deixar de lluitar ni un sol segón.
Ben cordialment.
Tere

]]> Thu, 22 Jan 2009 09:38:10 +0100 Un temps de silenci...que ja s'acaba http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/01/12/un-temps-de-silencique-ja-sacaba http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2009/01/12/un-temps-de-silencique-ja-sacaba Hola de nou a totes aquelles persones que han mantingut viva la flama d’anar visitant de tant en tant aquest espai.
Ja estic ací de nou després d’un temps de silenci.
Han passat moltes coses i totes bones, encara que alguna d’elles encara em traga les llàgrimes sovint. Però n’estic ben segura que tot passarà i serà per a bé que encara a l’ànima hi hagen algues llàgrimes per a eixir al carrer.
El viatge a Palestina ha canviat algunes coses al meu interior i per això vaig decidir deixar passar una mica de temps. Han passat més de quinze dies des que vaig tornar i encara no sé com col•locar alguns sentiments i sensacions que hem viscut.
Afortunadament tinc gent al meu voltant que em fa tornar a la realitat i que no em permet anar de “parranda” pel món dels sentiments totals, o, el que és el mateix, no parar de plorar.
Poc a poc les coses van tornant a ser com deuen ser. Poc a poc l’encostipat que vaig pillar a aquelles terres va minvant i em vaig trobant millor. I també poc a poc, vaig adonant-me que hi queda tralla per a rato.
Ara, en este mes espere una visita molt especial que, de segur em treu més d’un somriure i, a més em reconforta l’ànima, perquè hi ha algunes coses que son així de màgiques. I esta ho és.
Després del parèntesi dels Nadals i del viatge, procuraré no tenir tant de temps este blog tan silenciós, perquè no va néixer per això. Va néixer, precisament per poder expressar tot el que necessito expressar en cada moment i d’una forma lliure i en la llengua en la que m’he criat.
Ara ja només vull donar les gràcies a totes aquelles persones que han estat al meu costat en estes setmanes estranyes ajudant-me a col•locar totes les emocions fortes que hem viscut i de les quals podem ser testimonis reals.
Gràcies a totes elles i tots ells i a partir d’ara....Endavant.
Ben cordialment.
Tere

]]> Mon, 12 Jan 2009 18:06:40 +0100 Sorpreses http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/12/07/sorpreses http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/12/07/sorpreses De tant en tant aparèixen i tambè, de tant en tant son bones.
Però hi han algunes d'elles que son informació que, se suposa, que deuries saber fa molt de temps i va i no les saps. I una nit de tendresa i bon rotllo, sopant descobreixes que deuria saber algunes coses que fins anit desconeixia. No son coses amb importància vital, però son eixe tipus d'informacions que et fan pensar del poc que conèixes a eixe home que adore i que ahir estava ben encostipat i per això va preferir sopar amb una de les meues germanes i amb mí abans que anar a sopar amb la meva mare i les germanes i cunyats d'esta.
Un altre día recordes, sense més, una ecena amb la iaia María baix de la figuera de l'era de dalt de la seua casa, i recordes la seua rialla i no et deixa de sorprendre com la memòria et porta, precisament hui, al cap aquella imatge de la iaia cosint mentre reia amb les coses que li contava de les que passaven a l'escola.
O la tendresa d'un "carinyo" a un moment on la sobèrbia t'ha fet mal.
Però estes coses no son massa habituals i, precisament potser per això, son tan ben rebudes.
Però no sols hem d'esperar rebre eixe tipus de sorpreses, hem de tenir la capacitat de donar-les també a la gent que estimem. Perquè, almenys per a mí, estimar vol dir estar per la gent que estimes i de tant en tant fer eixe tipus de coses o dir eixes paraules que sabem que els pot agradar. Quan reforcem les possicions o les postures d'eixes persones amb la nostra presència física o emocional, en definitiva les estem ajudant a creixer i, de pas, creixem nosaltres també.
Als ultims temps han hagut moltes sorpreses molt agradables. Potser per això penso hui amb l'importància de saber-les rebre amb alegria, però tambés saber-les donar amb eixa mateixa alegria que ens dona rebre-les.
Ben cordialment.
Tere

]]> Sun, 07 Dec 2008 21:26:11 +0100 Cada cop que mire el cel... http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/11/12/cada-cop-que-mire-el-cel http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/11/12/cada-cop-que-mire-el-cel ...escolte algunes de les paraules més boniques que mai he escoltat i recorde alguns moments dolços passat al llarg de la vida.
Dies amb un cel net, com el de hui, em porten a la ment records de temps ja passats on sols mirar com passaven els núvols, ja era tota una experiència.
Dies d'nfantesa, amb una olor ben particular de fum de lenya que sempre cremava.
Dies on ja d'adolescent, eixir al carrer quan encara hi havia llum tan clara era tota una aventura perquè a casa sempre hi havia feina.
Després, ja dies de feina on la sensació d'estar perdent el plaer de passejar amb esta llum m'envaïa i fins i tot em cabrejava.
I ara tinc molt recent un dia de llum clara a la muntanya. Encara tinc a la retina els colors de principis de la tardor allà amunt. La sensació de la dolçoreta de la calentor del sol després de molts dies de pluja. La frescor de l'aire i eixa nitidesa a l'ambient que permet veure el que un altres dia no es visible.
I la teva presència al meu sostat escoltant una música especial per a tu, en un lloc molt especial també per a tu.
Un lloc on et plenes i et reconèixes i que vas decidir compartir amb mi en un dia ple de llum i amb el cel ben rentat.
Ara cada cop que mire el cel en un dia ple de llum, com hui, em tornen a venir al cap miler d'imatges, però potser per ser la més recent, o també potser per la intensitat del moment, eixa es la que més força cobra.
I a més, en mig d'eixa llum intensa, la foscor i la intensitat de la teua mirada...
Eixa mirada també clara que mostra el que vols que jo sàpiga i que, poc a poc vaig sabent i sentint.
Tot això i, algunes coses més em venen al cap en un día de llum clara com hui, cada cop que mire el cel...i altres coses, que poc a poc t'anire contant i també compartint.
Ben cordialment.
Tere

]]> Wed, 12 Nov 2008 12:16:25 +0100 Una tardor ben especial http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/10/28/una-tardor-ben-especial http://alallunadevalencia.nireblog.com/post/2008/10/28/una-tardor-ben-especial El diumenge passat, Maite em deia que quan acabe este any en regalarà un calendari del 2008 per a que el guarde com a record d'un any especialment dolç.
I es que si l'any ha estat dolç, la tardor està resultant plena de colors i de matisos com els colors del bosc.
Hi han moments verds plens d'esperança. Moments rojos d'il·lusió, marrons on la serenitat de la edat ja és fa patent i així molts més colors i matisos.
Sols hi ha una cosa que no ha canviat i que es el sentiment de l'abraçada que sento por part d'alguna gent a la que estimo moltíssim i una nova il·lusió que ha vingut a assentar-se a la meua vida i que aporta eixa dosi justa de serenitat, pau i alegria que era tan necessària.
Ara, només vull tornar a gaudir d'eixos moments senzills i tranquils passejant de la teua mà, d'eixa mà amiga i còmplice, tendra i de vegades insegura que m'agrada tant.
No tinc grans ambicions a la vida. Potser en estos moments eixa siga l'única que tinga: la de passejar per la vida d'eixa manera suau i plena de rialles i de moments intensos.
Vull continuar caminant per la vida gaudint del que ja hi ha i inventat el que encara està per vindre i que, de ben segur, estarà ple de moments de joia que compartir.
Hui hi han poc raigs de sol, però cadascun d'ells em porta la llum dels teus ulls quan em miren d'eixa manera intensa i fonda amb la que de tant en tan em regales. Així et sento més aprop.
Ara sé que ja no marxaràs. Els pocs raigs de sol que hui m'ho han confirmat. I a cau d'orella m'han dit algunes altres coses. Però eixes ja te les contaré tranquil·lament un dia mirant el mar a poqueta nit ;-)
Ben cordialment.
Tere

]]> Tue, 28 Oct 2008 10:38:13 +0100